La comtessa Berenguella
El comte Berenguer tenia una filla anomenada Berenguella, que era un prodigi de bellesa, de gallardia i de saviesa. La fama de les seves virtuts i de les seves qualitats va arribar fins a terres de Castella i l’emperador de Castella, creient, que podia ésser un bon partit, va enviar una ambaixada al palau de Barcelona a demanar la mà de la comtesseta. Aquest casament complagué en gran manera el comte Berenguer i en quatre dies es van enllestir les noces. La comtessa Berenguella, acompanyada d’un gran seguici format pels millors nobles i cavallers de la terra, va sortir al cap de pocs dies cap a terres de Castella fins a la ciutat de Toledo, on aleshores era la cort. Van fer-se nues noces com poques se n’hagin vistes de tan lluïdes i com pertocava a tot un emperador de Castella i a un comte de Barcelona. I, acabades les grans festes, tots els cavallers i nobles catalans que havien anat a acompanyar la seva comtesseta se’n van tornar.
Al cap de molt pocs dies del casament, heus ací que els moros van pensar que l’emperador, lliurat a les dolceses de la lluna de mel, hauria negligit els negocis de la guerra i que se’ls presentava una bona ocasió per a entrar per terres de Castella i fer tant d’estrall com volguessin, i tot d’un plegat van armar una terrible guerra contra les terres i les gents de l’emperador, que a corre-cuita va haver d’abandonar la seva esposa i córrer a guerrejar molt lluny de Toledo.
Quan els moros van saber que Toledo havia quedat sense cap cavaller ni homes d’armes i que només hi havia dones, van creure que se’ls presentava una bona ocasió d’apoderar-se’n per sorpresa, i en en tres i no res es van plantar amb un poderós exèrcit davant de la ciutat. Així que la comtesseta Berenguella, que encara era una nena, va tenir esment del que passava, va fer tancar les portes de la ciutat i aixecar els ponts llevadissos i cridà al seu palau totes les dames i donzelles de la ciutat, sobretot aquelles que sabessin tocar instruments de música, amb l’encàrrec que els portessin. Va fer enllumenar el palau tan bé com va saber i va organitzar una gran festa de cants i de músiques com mai al món se n’hagués pogut fer d’altra de semblant. Quan els moros van sentir aquelles cantúries i aquelles músiques es van quedar tots sorpresos. Com més anava més cants i més músiques se sentien, i els generals moros es miraren els uns als altres sense saber que havien de fer. Tot d’una es va obrir la porta principal de la ciutat i els moros van disposar-se a la brega, ben creguts que anava a sortir tot un exèrcit, i, amb molta sorpresa encara, van veure que en sortia un sol home vell vestit no pas com per lluitar, sinó amb robes de gran gala i festa, com si anés a una gran solemnitat. El cavaller va avançar fins on hi havia els moros i els va dir que la seva senyora, que era l’emperadriu Berenguella, desitjava parlar amb el general dels moros. El general li va dir que fóra ben escoltada, i tot seguit el missatger va tornar-se’n cap a la ciutat, on no havien parat per res els cants i els sons, i al cap d’una estona les portes es van tornar a obrir i va sortir tota sola l’emperadriu vestida amb les seves millors guies i amb la corona damunt de la testa. Un cop encarada amb el general dels moros, li va parlar així:
—Senyor, suposo que vós deveu haver vingut fins davant de Toledo amb l’intent de prendre la ciutat i perquè no deveu saber que el meu marit l’emperador i tota la seva gent són molt lluny d’ací a guerrejar contra moros en terres molt separades, i a la ciutat no hi ha sinó dones que no es poden defensar ni oposar la més mínima resistència i que no sabem fer altra cosa que cantar i sonar mentre esperem amb ànsia el retorn dels nostres marits, i cerquem distracció a les nostres penes en el cant. Com a cavaller que sou no crec que desdigueu de la noblesa mora i que vulgueu tacar les vostres armes escometent pobres dones, perquè no fa cavaller lluitar contra qui no és cavaller: i si entréssiu a Toledo, com que res no us costaria fer-ho, les vostres armes, en lloc de trobar glòria i honor, no trobarien sinó deshonra. Si les vostres armes volen lluitar, aneu a trobar el meu marit i els seus, que bé us esperen ben disposats a donar-vos la carn, i, si els venceu, per a vós tot serà glòria i honor.
Les paraules de l’emperadriu-comtessa foren dites en un to persuasiu tan intens que, contra tota la seva intenció, els moros van anar-se’n del davant de Toledo i van anar a donar batalla contra els castellans a terres molt separades de Toledo. Com que la lluita era molt desigual, els castellans van perdre, i l’emperador, després d’una brega molt aferrissada, va morir. Les paraules de l’emperadriu van fer, però, tant efecte damunt de l’ànim dels moros que, tot i saber que Toledo havia perdut tota la possible defensa, no es van pas atrevir a atacar-la i la van respectar. L’emperadriu Berenguella va governar l’imperi de Castella durant molts anys amb una saviesa i un seny sorprenent, tant, que fins semblava impossible, i la gent encara la recorda.
En record d’aquella llegenda, quan hom parla d’un temps que és desdibuixat de tan vell i de què hom sap ben poques coses, sol dir: «És del temps de Berenguella».