La conquesta de Nàpols

La presa de la ciutat de Nàpols fou molt dura i costosa. El seu rei s’havia fet fort en el castell de l’Ou i des d’allí es defensava com un lleó disputant el terreny pam a pam. Els catalans anaven comandats pel mateix rei i per l’almirall Arnau de Vilamarí. Aquest havia arribat amb; moltes galeres plenes de braus soldats i cavallers que pels carrers de Nàpols es jugaven la vida a cada pas.

En sortir de Barcelona va deixar una galera a la seva esposa i li va encarregar que al cap d’un parell de dies li trametés noves seves, puix que en la brega l’enyoraria molt i li fóra un bon consol saber noves de la família.

Com que ja feia dos dies que lluitava amb els napolitans i encara no tenia noves de Barcelona, trameté un dels seus servents més fidels a la platja amb encàrrec de portar-li les noves esperades així que arribés la nau.

Passades moltes hores d’ànsia, es veié per fi la nau; la seva gent féu peu a terra i va portar per al seu senyor una grossa àguila que la seva muller havia caçat a la muntanya de Montserrat quan ell ja era fora. El servent prengué el gran ocell d’esmolades ungles i, com pogué, el portà al seu senyor, que es trobava enmig d’una aferrissada brega en un carrer prop ja del castell que es disputaven, donant braó a les seves tropes.

En rebre l’àguila tingué una gran alegria; l’agafà i amb fúria la tirà per damunt de l’enemic; la bèstia es tirà d’ací d’allà, fent esgarips i pessigant i esgarrapant tot quant trobava. Entre els napolitans es produí la major confusió, que els catalans aprofitaren per a apoderar-se en ben poca estona del castell de l’Ou, tan ardidament defensat.

En record del fet, el carrer on va ésser tirada l’àguila fou batejat amb el nom de Montserrat, que va portar fins en temps bastant recent. El castell de l’Ou, reconstruït pels catalans, ostenta encara un gran escut en pedra amb les barres catalanes.

De la conquesta de Nàpols, se’n conta encara una altra llegenda. Una nit es presentaren al campament del rei Alfons, quan aquest estava assetjant aquella ciutat, dos napolitans demanant per veure’l. El rei es sorprengué que dos enemics volguessin parlar-li, però els donà audiència. Li digueren que eren dos germans que tenien un fort ressentiment amb Renat d’Anjou, a sia el rei francès de Nàpols, i que si s’entenien li donarien facilitats per a apoderar-se de la ciutat en poc temps i poca lluita.

Varen dir-li que eren dos mestres de cases de la població que coneixien una construcció subterrània d’aigües que les portava d’una font de fora muralles per tal de proveir diversos pous de la ciutat, que amb un parell de cents homes podrien entrar per sota terra a la ciutat, pujar per un dels pous propers a una de les portes en un moment de descuit, obrir-ne una i donar entrada al rei Alfons i a les seves forces. Un cop dintre la ciutat, no els costaria gaire fer-se seva la gent i vèncer la situació. El més gran dels mestres de cases, que era qui portava la veu cantant, no demanava com a recompensa sinó que el rei Renat d’Anjou fos condemnat a mort pel rei Alfons i que li deixés fer a ell de botxí. La proposició fou acceptada. El napolità no volgué dir quin era el greu ressentiment que tenia amb el d’Anjou, que el portés fins al punt de vendre la seva ciutat al rei Alfons d’Aragó.

Va fixar-se un dia per donar el cop. Un dels dos mestres de cases havia de dirigir i empresa i menar les forces catalanes per l’aqüeducte subterrani mentre l’altre germà es quedaria al campament com a ostatge. Els expedicionaris anirien deixant de tros en tros homes a post als que cobririen tot el curs de la ruta seguida, i, així que haurien aconseguit entrar dintre la ciutat i apoderar-se d’un portal, farien córrer la veu de boca en boca, i el rei, ja preparat, donaria un fort atac i entraria. Els expedicionaris, proveïts de pales i picots, cordes, aixes de vent i escales i armats fins a les dents, varen emprendre la marxa de nit i ben amagats. Arribaren fins molt a prop de la muralla, on varen trobar un pou, i per allí varen baixar cap a un reguerot subterrani, que seguiren. Caminaven amb molt de compte i sense parlar per no fer soroll i no ésser descoberts. Van arribar fins al peu de la muralla; allí el forat es feia molt estret i l’aigua passava més forta; amb les eines varen engrandir el forat fins a arribar a poder-hi passar bé un home. Seguiren regueró amunt i aviat es trobaren enmig d’una mena de plaça de la qual sortien un gran nombre de recs formant com una espessa cruïlla de carrers. Varen escollir el que a judici del guia podia conduir a un portal. Mentre feien camí amb tota cautela, sentiren un gran terrabastall, com si haguessin caigut un gran nombre de pedres produint un soroll sord que va ressonar per tota la volta del reguerol; un moment de pànic va apoderar-se dels soldats; el soroll es repetí diverses vegades. No podien explicar-se què era, ni sabien quin partit prendre. El mestre de cases decidí avançar-se a descobrir ell tot sol el terreny i veure si podia posar en clar què pogués ésser aquell estrany i sospitós soroll. Al cap de molta estona va tornar. O havien estat descoberts o s’havia entrat en sospita que per l’aqüeducte subterrani podria ésser presa la ciutat. El cas és que, per assegurar-se que les tapes de fusta que cobrien els pous no foren alçades s’havia manat posar al damunt de totes una quantitat de pedres. El mestre de cases, amb tot, havia arribat a trobar-ne una que, segurament per manca de temps, s’havia deixat de carregar fins l’endemà i que, per tant, era fàcil d’aixecar. Aquest pou donava a casa d’un sastre que vivia prop de la torre de Santa Sofia; decidiren pujar-hi el mestre de cases i el capità.

Varen enfilar-se pou amunt tant com pogueren i amb facilitat alçaren la tapa de fusta. Varen registrar la casa; només hi havia dues dones que dormien, mare i filla. Tol seguit foren tirades pel pou escales de corda i varen pujar la resta de la tropa. El llot del ions del pou, de tant trepitjar-lo, començava a fer pudor. La vella de la casa, en despertar-se a mitjanit, va sentir la fetor i va llevar-se per tapar el pou, que cregué que s’havia deixat destapat En veure tanta gent es posà a cridar; el capità la convida a callar i li prometé una quantitat important. La vella no ho volia, però la seva filla li féu veure que, ja que la sort se’ls havia presentat a casa, calia aprofitar-la. Es convencé i callà. De bon mati tornà el sastre a casa després d’haver estat de guàrdia tota la nit. Trucà a la porta i, veient que no la hi obrien, es va posar a cridar i a alarmar el veïnat. Cregueren que era millor obrir-li la porta i tancar-lo dintre. Però, en obrir-se aquesta i veure la casa plena de tropa enemiga, fugi corrent cap al castell nou o de l’Ou, ou teniu la seva reial mansió el rei Renat, i li contà el que li passava. Aquest acudí amb la seva gent a casa del sastre. Els catalans, que ja havien sospitat el que anava a passar-los en veure l’actitud del sastre, ja havien sortit de la casa i pres per sorpresa la torre de Santa Sofia, on es varen fer forts.

Amb tot això els homes que havien de quedar-se apostats per l’aqüeducte per donar la veu del que passava no s’havien quedat i fins havien seguit al guia i el capità; el rei esperava saber noves de la seva gent, i ja era ben entrat el mati que encara res no en sabia. Temé que havia esta víctima d’un engany, i, impacient, donà un fort atac contra la ciutat. En aquesta hi havia hagut gran alarma, puix corria la veu que els catalans havien pres la torre de Santa Sofia. Moltes forces acudiren allí per ajudar el rei Renat, que lluitava per desencastellar els valents catalans que s’havien fet forts. La porta de Santa Genara restà mig desguarnida i les tropes catalanes, capitanejades pel rei, amb gran facilitat la varen ensorrar i es desbordaren dintre la ciutat.