Construcció del monestir de Poblet
El comte Berenguer IV féu construir Poblet i estava tot cofoi amb la construcció del gran monestir i tot sovint anava a veure com seguien les obres. Un dia trobà el mestre d’obres tot amoïnat, perquè, com que havien de fer uns fonaments molt profunds, calia fer unes grans rases, de les quals treien molta terra i no sabien on tirar-la. Sabedor del cas, el comte digué al mestre:
—Em sembla que jo aviat ho tindria resolt.
—Com us ho faríeu?
—Faria un sot ben pregon i hi posaria tota la terra que traieu dels fonaments.
—Be; però i la terra que féssiu en fer el sot, on la posaríeu?
—Senzillament, faria un sot prou profund perquè m’hi cabés la terra que resultés de fer els fonaments i la terra del sot.
I, davant el bon humor dol comte, el mestre i l’obres no sabé pas què contestar.
Quan les obres del monestir estaven molt endavant, tot d’una es van deturar un sec. La gent va fer córrer que s’havien acabat els diners, perquè l’obra era molt més costosa que no semblava en començar. Aquest dir de la gent va arribar a orelles del comte, que en va tenir un gran disgust i va manar que immediatament continuessin les obres amb tota pressa i activitat. I, per tal de demostrar que la suspensió no havia estat deguda a pobresa, va fer posar damunt de la porta d’entrada una pedra tota massissa i ben grossa, d’or pur. I d’això ve que l’anomenessin «la porta daurada».
Heus ací que quan ja feia molts anys que la gran pedra lluïa damunt de la porta i enlluernava tothom amb els seus esclats, més forts que els del sol, els monjos van saber que uns lladregots tractaven de robar-la. Una nit havien projectat d’anar-hi una gran colla, aixecar ràpidament una bastida i, amb parpals i d’altres eines, arrencar la pedra, i l’endemà en obrir la porta els monjos ja no l’haurien trobada. Davant aquest perill, el pare abat la féu arrencar i la va fer posar al creuer de l’església, molt amunt del mur i arran del cimbori, per tal que no fos fàcil de poder-hi arribar així com així. Diuen que lluïa tant, que omplia tota l’església d’una claror daurada que encisava. El valor material d’aquesta pedra era tan gran, que deien que si el Monestir s’hagués enfonsat, mentre no s’hagués perdut la pedra d’or, el que valia hauria bastat per a tornar-lo a aixecar.
En construir-se el Monestir el comte en va sentir tant de goig, que volgué ésser exclusivament ell sol a aixecar-lo i va manar al mestre de cases i tota la gent que hi intervenia que rebutgessin tot ajut i tota cooperació de la molta gent de per tota la rodalia que, entusiasmada pel goig de poder fruir dels beneficis que el veïnatge del Monestir els havia de reportar, volien contribuir a la seva construcció.
El manament del comte fou estrictament obeït per tots els qui intervingueren en l’obra. Un cop estigué enllestida, el comte va manar que damunt de la porta principal d’entrada fos posada una grossa pedra d’or, amb el seu nom gravat per a eterna memòria que havia estat ell i ningú més el qui havia pagat l’obra. Així fou fet. Però heus ací que l’endemà del dia que solemnement havia estat posada la pedra va aparèixer el nom del comte tot esborrat, quan ell ho va saber en va tenir un grossíssim disgust i va manar d’indagar qui havia estat el gosat que havia volgut contravenir la seva voluntat de manera tant atrevida, i va manar que fos gravat novament el seu nom damunt de la pedra. I també l’endemà el van trobar totalment gratat i esborrat. La fúria del comte no va tenir límits. Va manar que es fessin noves indagacions. Tot fou debades. El comte va manar que fos gravat una altra vegada el seu nom damunt de la pedra d’or i que fos vigilada la porta per soldats de dia i de nit, sense mai desemparar-la. Així va fer-se. Però heus ací que els soldats, a la matinada, quan va començar a clarejar el dia, van adonar-se que el nom del comte tornava a ésser esborrat. Tots tenien la completa seguretat que no havien abandonat el lloc i que ningú no s’havia acostat a la porta. Tots van creure que es tractava d’un cas sobrenatural, i així bo van manifestar al comte.
Davant el cas, el comte va creure que no es tractava de cosa terrena, i va veure en el fet la mà divina. Va creure que havia estat agosarat en voler que ningú més que ell no ajudés a l’obra i sobretot en voler que constés que havia estat ell sol a aixecar-la. Va penedir-se de la seva conducta i es va proposar esmenar-se’n. Manà que fos feta una crida pertot arreu demanant si algú, d’una manera o altra, havia ajudat a la construcció del monestir. Una velleta molt velleta de l’Espluga es va presentar als servents del comte i els va explicar que Déu li havia tocat el cor perquè contribuís amb la seva pobresa a l’ajut de l’obra, però l’ordre rigorosa del comte l’havia privada de poder-ho fer de manera pública i manifesta. Va creure, però, que primer havia d’escoltar la veu del Cel que la del comte, i, per tal d’evitar el càstig, un dia, quan va passar per davant de la porta de casa seva una de les carretes que traginaven els carreus emprats per a l’obra, va tirar una fulla de col als peus dels bous, que se la van menjar. Així van tenir més força i van poder arribar a terme uns moments abans, els mestres de cases van tenir el carreu una mica més aviat i van poder treballar més estona, van fer una engruna més de feina i les obres van acabar-se una estoneta abans.
Quan el comte va saber el cas, tot es va avergonyir per la voluntat del Cel i per la fe de la seva vassalla, que va saber complir amb Déu sense mancar a l’obediència al seu comte i senyor. Va premiar el gest de la velleta i no feu pas tornar a gravar el seu nom damunt de la porta, que va prendre el nom de «daurada», perquè hi havia damunt de la llinda el gran carreu que havia de mostrar les lletres gravades.