La duquessa de Cardona

Quan la nostra terra encara era envaïda pels moros, la dama del castell va enamorar-se d’un moro senyor del castell de Maldà. Aquest es convertí secretament al cristianisme i d’amagat es casà amb ella. Però no podien viure plegats, puix que la fermesa dels germans de la dama no hauria tolerat l’entroncament de la seva família amb un home de raça sarraïna.

El cabdill moro, anomenat Abdalà, vivia al seu castell de Maldà i de tant en tant, vestit de cavaller cristià, salvava a cavall la distancia que separava els dos castells i, un cop prop del de Cardona, esperava que la seva esposa li fes un senyal amb un llum des de la torre de l’homenatge amb el qual li indicava que podia acostar-se al castell. El moro deixava el cavall lligat en un arbre i s’acostava en un lloc amagat on donava una porta falsa que la seva muller obria. Llavors entrava dintre i passava algunes hores al costat de la seva muller. Quan el diu s’acostava, tornava al seu castell.

Els germans de la daina van assabentar-se del cas, i un dia, aixi que ella tancava la porta darrera del seu espòs, fou sorpresa pel germà gran. Fou portada a la cambra daurada, la més principal del castell, on ja l’esperaven els altres germans seus, i allí fou sotmesa a un consell de família. Dels quatre germans n’hi havia tres de cavallers i un que era bisbe de Girona; aquest es sentia compassiu envers la pobra dama i comprenia fins on pot portar el sentiment amorós. Els altres tres entenien l’afer de diferent manera i es decidireu pel càstig més rigorós. La van tancar en una fosca i estreta presó que hi ha a la torre de l’homenatge, que té una doble porta, la qual és absolutament impossible d’obrir. La van castigar a pa i aigua, que li portava un servent mut que hi havia al castell. Els seus germans mai més no la van voler ni veure. No veia cap altra persona que el servent mut, i, per tant, no pogué parlar amb ningú més en tota la resta de la seva vida.

Hi tia versions que la fan presonera només tres dies, altres un any i altres molts.

Abdalà va saber el que havia passat per un servidor del castell que havia intervingut en el seu casament i que li feia de confident. El moro va jurar venjar-se. Al cap de poc temps de morta la dama, el seu germà mitjà fou ferit per una sageta, que no se sap d’on vingué, mentre anava de cacera pels voltants del castell. Prop seu es trobà un escrit en alarb, el qual deia que recordessin la mort d’Amaltrudis, nom de la pobra castellana. El seu germà gran, que fou el més rigorós en el càstig, un dia fou trobat mort al llit amb el mateix escrit al costat, sense que ningú sabés qui era l’assassí. El tercer germà i més petit, que es deia Folc, fou assassinat un dia en un carrer de Barcelona i prop seu també fou trobat un escrit semblant als que hom havia trobat al costat dels cossos dels seus dos altres germans. La muller d’aquest tingué un gran disgust per la mort, i com a memòria d’ell prometé que els seus descendents portarien, a més del nom de fonts, com a segon nom, el de Folc, i d’això ve que tots els altres hereus de la família es dignin Folc de segon nom.

Passats molts anys, un dia el fill gran de Folc, amb un seu fill, va sortir a passejar pels voltants del castell. Vora d’una font es van adormir, i tot d’una sentireu un gran avalot que els va despertar. Es veieren voltats de moros, que els van fer presoners i els van portar al castell de Maldà. Després de tres dies de tenir-los presos foren presentats al caid, moro vell i xacrós, que els féu tallar el cap i penjar-los del merlet més alt de la torre. Era Abdalà, que s’havia fet vell, però que encara sentia set de venjança. Coneixedors del fet, els nobles catalans amics dels Cardona van armar un gran exèrcit que prengué per assalt el castell de Maldà i van tallar el cap del seu caid al mateix pati on dies abans ell havia fet tallar el dels Cardona.