La conquesta de Girona per Carlemany
Els moros es van fer forts a Girona, que convertiran en capital del seu reialme a casa nostra. Quan Carlemany vingué per combatre els alarbs cregué que havia de començar per rendir Girona, per tal de desbaratar la força moral de la moraima. Per tal de demostrar la seva forca als moros i perquè veiessin amb qui se les havien, d’un cop d’espasa va partir el muntanyam que separava l’Empordà del Gironès i va obrir un greny per on passen les aigües del Ter, a l’indret de Sant Julià de Ramis, i el seu poderós exèrcit pogué avançar cap a la ciutat per terra plana sense haver de travessar aquell muntanyam. El rei moro de Girona restà astorat en veure aquella proesa sense parió.
Perquè els ajudessin en llur campanya els agarens havien portat de les seves terres uns quants dracs ferotges i terribles que diàriament es menjaven unes dotzenes de persones i de bèsties grosses, que empestaven i mataven amb l’alè i que tant caminaven com nedaven o volaven. Abraonaven un monstre d’aquests contra un exèrcit i el desfeia en poca estona. El cabdill moro de Girona tenia un animalot d’aquests a l’estany de Banyoles i se’n refiava per a anorrear les forces carolíngies.
Acompanyava Carlemany un sant home anomenat Mer, que curava dels oficis espirituals de la tropa i que l’aconsellava en els trànsits difícils. Així que la tropa va saber que campejava un drac per allí a la vora fou presa de gran pànic i temé morir empestada pel seu alè. El monjo Mer, ben sol, s’encaminà cap al cau de la fera, la cridà i ella sortí manyaga com un anyell i es deixà lligar pel cíngol beneït del sant home, que, mansoia com una ovella, la conduí al campament, on la tropa l’esbocinà amb gran aldarull i alegria, mentre els moros de Girona s’estiraven els cabells del cap desesperats. Aquell monjo fou sant i encara avui se’l figura amb un drac al costat.
En lluita per la conquesta de Girona fou molt dura; els sarraïns eren molts i molt braus i estaven ben encastellats. Cada dia sortien de la ciutat i feien estralls entre els cristians, que com més anava més veien minvar les seves forces. El rei moro, des del cim de la muralla, es burlava de Carlemany i dels seus amb grans riallades i els deia mil insults i improperis. El cabdill cristià duia un calze d’argent i una imatge de la Mare de Déu que no desemparava mai, que servien per a presidir l’altar i per a celebrar la santa missa. El sarraí en feia mofa i deia a l’emperador que faria servir de bací aquella copa argentada i que, d’aquella figura, en faria fondre un puny per al seu alfange.
Els cristians no perdien la fe ni les esperances malgrat ésser cada dia menys, de tants com en morien. Amb tot fervor es lliuraren a l’oració, que dirigia el baró de Cartellà, que era el més prestigiós dels cavallers de la terra que ajudaven Carlemany. Veient que les forces minvaven tant, el cavaller decidí acudir a demanar ajut a uns quants cavallers amics seus, per tal de veure si feien un vaitot i sortien de l’anguniosa situació en què es trobaven.
Heus ací que un cap al tard va caure una pluja menuda de sang i dins de cada gota hi havia una creueta vermella. Així que va fer-se fosc, damunt mateix de l’indret on s’esqueia el palau del rei moro va aparèixer al cel una gran creu blanca resplendent com un sol, fins a tal punt que a mitjanit semblava com si talment fos de dia. Aquells signes cristians van esparverar els moros, però no per això deixà de sortir el rei a la muralla a fer burla dels cristians. Carlemany se li encarà i li digué que la victòria fora seva, perquè comptava amb l’ajut del Cel i que, de tots ells, no en deixaria sinó un de viu perquè pogués explicar la magnitud del seu triomf.
En aquestes, arribà el cavaller de Cartellà seguit d’una gran tropa de guerrers armats fins a les dents. Amb tot braó es van llençar contra la ciutat, i les muralles van caure esbocinades i Carlemany s’apoderà de Girona, i, tal com havia dit, només deixà viu un sol moro, que deixà anar perquè pogués explicar als altres la seva victòria.
Davant d’aquella imatge de Maria i amb aquell calze d’argent de què tant s’havia burlat el rei sarraí, féu celebrar la primera missa després de la Reconquesta per agrair el favor del triomf. Tota la ciutat estava enrunada i calgué celebrar els Sants Oficis a ple aire, i l’emperador féu servir una pedra de tinell imperial, que encara es conserva al campanar de la Seu i és coneguda per Cadira de Carlemany. En el paratge on fon dita la primera missa fou aixecada més tard la catedral. El copó i la imatge de la Mare de Déu es van conservar fins fa quatre dies. Carlemany deixà a Girona una estàtua que era el seu retrat, com a record, i més tard, quan fou venerat com a sant, fou posada en un dels altars principals de la Seu i la gent anava a resar-hi al davant. En agraïment al seu ajut i en record del rés que dirigia, Carlemany concedí al cavaller de Cartellà les primeres paraules de l’avemaria: Ave Maria gratia plena, Dominus tecum, que sempre més ostentà orgullosament en el seu blasó.