El cavall de sant Jordi i l’espasa del duc de Montcada

Heus ací que, a la guerra de les Croades, feta per alliberar la Terra Santa de mans de gents descregudes i contràries a la llei de Crisi, hi van anar el floret dels cavallers catalans. Una de les batalles més dures fou la de la presa de la ciutat d’Antioquia, en la qual els catalans prengueren part molt activa i van fer un paper molt lluït. Entre ells hi anava el duc de Montcada, a qui van matar el cavall al bo i millor de la masega i es trobà caigut per terra. Foll de ràbia llençà el crit de guerra tradicional dels guerrers catalans:

—Sant Jordi, firam, firam!!!

I tot d’una es trobà al costat un cavaller jove i ardit muntat en un fogós cavall blanc cobert per una brunyida cuirassa argentada, enmig de la qual destacava una gran creu vermella. El cavaller desconegut li lliurà el seu cavall. El Montcada es tornà a trobar muntat gairebé a l’acte i amb tota fúria s’abraonà contra les muralles de la ciutat assetjada, brandant enlaire la seva espasa i tot pensant; «Potser, mentre jo em jugo la vida per treure els moros d’una terra que no és la meva, allà a les terres nostres els sarraïns campegen a llur gust aprofitant-se que la flor de la gent n’està allunyada».

I deixà caure l’espasa amb tant de braó i amb tanta fúria que va fer un gran esvoranc a la muralla, i per aquella bretxa va entrar dins de la ciutat seguit d’una gran munió de guerrers que en un tancar i obrir d’ulls es van apoderar de la ciutat.

Cansat de matar moros i enmig de la fúria de la brega, va adonar-se que la gent que no lluitava, i que se li tirava als peus per agrair-li que els hagués alliberats de la moraima no eren pas gents asiàtiques d’Antioquia, sinó compatricis seus que parlaven com ell. El cavaller no entenia què li passava, i parlant parlant va saber que la ciutat que havia conquerit no era pas Antioquia, sinó Alcoraç, en terres d’Osca: per més que rumiava no entenia pas què li havia passat.

El cavaller sant Jordi, al qual va invocar en perdre el cavall, el va escoltar, se li aparegué i li lliurà el seu cavall, i quan ell es dolgué de combatre a Terra Santa mentre potser el seu esforç era més necessari a casa seva, va atendre el seu desig i en una alenada de temps el transportà des de Terra Santa a Aragó, i, l’espasa que va aixecar davant de les muralles d’Àntioquia, la deixà caure contra les d’Alcoraç; i per electe del seu esforç les dues ciutats caigueren alhora del mateix cop d’espasa que esbadellà les muralles ací i allà.