El rei i el sabater

Prop del palatí reial de Barcelona vivia un sabater molt alegre i cantador, que es passava tot el dia cantant i treballant amb gran delit. Com que ni un sol moment no parava de cantar, va arribar a fer-se pesat i molest a les orelles del rei, el qual, volent treure-se’l del davant, resolgué un dia donar-li una quantitat perquè pugues viure sense treballar, es comprés una finca i anés a viure ric i feliç en un lloc ben allunyat del palau on la seva cantúria no pogués ferir les orelles reials.

En efecte, quan va ésser ric, el bon sabater va anar-se’n, no es diu on, però en un lloc molt separat del palau, on va viure sense treballar. Però aquella nova vida no s’adaptava al seu temperament.

Sempre temia que podrien robar-lo; creia que tothom que se li acostava podia ésser un lladre; temia que en menjar no l’emmetzinessin; temia menjar poc, per por de tornar-se anèmic, i menjar massa perquè no li fes mal. Acabà per canviar-se en tristesa aquella gran alegria que sempre havia tingut.

Veient un dia que la riquesa li era cansa de tristor i malestar, resolgué tornar els diners al rei i tornar a la vida pobra fent i ataconant sabates i cantant tot el dia.

Anà a trobar el rei Jaume, li va tornar els diners i li explicà el que li passava; que era més ric sense diners i amb tranquil·litat que no amb fortuna i inquietud.

Es diu que el sabater vivia al carrer d’Amargós: per tant, el palau reial a què al·ludia la tradició devia ésser el de Valldaura, o sia el que hi havia a l’antiga Riera de Sant Joan, que, pel darrera donava al carrer Comtal i al d’Amargós, on més tard hi hagué la procura del monestir de Santes Creus i on, segons la veu de la tradició, va tenir lloc el miracle de fra Garí.