La mort del Cap d’Estopa

Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopa, i Berenguer Ramon, el Fraticida, eren germans i tots dos governaven alhora els destins de l’Estat; mig any tenia el poder un dels germans, i l’altre mig, l’altre. El que governava vivia al Palau comtal de Barcelona, mentre que el que esperava el torn passava a viure al Castell de Port, situat al cim de Montjuïc, al vessant que mira al Llobregat (castell del qual han existit encara unes runes fins fa una trentena d’anys i que fou totalment destruït en eixamplar el perímetre del Cementiri Nou i fer la tanca d’aquest per la seva part més alta).

Un any, per celebrar el traspàs del govern de l’un a l’altre, decidiren fer una gran cacera. El Cap d’Estopa tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d’ermini tacada de sang i com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt d’aquest i pel costat habitat pe! Cap d’Estopa, hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant tocava a l’altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig induí el comte a abandonar Ja cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa, el falcó que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent assenyalar-li un perill.

Arribats al lloc de la cacera, prop d’Hostalric, tothom va tirar pel seu cantó. Quan feia poc que havien començat la correguda, Berenguer Ramon féu dir al seu germà que ja havia caçat dues boniques aus i que les atiava a portar a la seva muller a Girona. El Cap d’Estopa es va trobar sol entre uns canyars, prop d’un estany, tenint sempre a la vora el seu falcó, que no parava de voletejar i fer coses estranyes, que augmentaven el mal humor del comte i li feien témer quelcom desagradós. De sobte, li semblà veure passar una figura prop d’ell, mig amagada entre les canyes. El seu falcó se li abraonà de potes al cor i el tapà amb les seves ales. Quan menys s’ho pensava, el comte se sentí ferit per una mà misteriosa armada d’un punyal. La capa del comte es tacà de sang i també l’ala del pobre i fidel falcó, que de seguida es posà a xisclar i, voletejant, fugi cap on es trobaven els altres cavallers caçant; no parà de cridar-los fins a aconseguir que el seguissin i els menà cap a la vora de l’estany, on trobaren mort el comte Ramon Berenguer, Aquest, durant el camí cap a la cacera, com pres d’un estrany pressentiment, havia donat la seva espasa al vescomte Folch de Cardona encarregant-li que amb ella el defensés si li passava quelcom.

Tot seguit va organitzar-se una comitiva cap a Girona. En presentar-se el germà de la víctima, el comte Berenguer Ramon, tots els cavallers es van mirar i van entendre’s sense parlar. El falcó del Cap d’Estopa, que per res no s’havia separat del cos del seu amo, es posà a xisclar, com volent dir que era ell l’assassí. Tothom va veure encara en la capa comtal el rastre duna taca de sang. En cantar l’absolta, el cabiscol de la Seu gironina, portat per una força irresistible i inconscient, no es pogué estar de dir: «Caín, què has fet del teu germà Abel?». El falcó del Cap d’Estopa, durant tota la cerimònia religiosa, no va parar de voletejar per damunt la testa del germà de l’assassinat.

A la sala del Tinell del castell de Port de Barcelona es celebrà el judici del fet estant assegut al seu tron el comte Berenguer Ramon, presents tots els cavallers que havien pres part a la cacera i tols els altres magnats i nobles de la terra. El vescomte Folch de Cardona va fer de jutge, atenent la demanda del Cap d’Estopa. Entre moltes altres coses, va remarcar que el seu senyor havia estat mort per mà de punyal, arma que cap cavaller dels de la cacera no duia, sinó els dos comtes; que el punyal no havia pogut ésser pas el del mort, car aquest el portava al cint, ben net de tota taca, i que a més era ferit per l’esquena, ferida que ell mateix no s’hauria pogut fer; que, en canvi, el comte Berenguer, allí present, no portava el seu reial punyal, puix que, tacat en sang del seu germà, li havia caigut a terra al lloc del crim. En efecte, el germà, pàl·lid, es posà la mà al cint i no es trobà l’arma. Digué també que creia que tindria un altre acusador més eloqüent que ell. Acabada l’acusació, ningú no havia dit res més en contra del comte; aleshores el de Cardona demanà que fossin obertes les finestres, puix que del Cel esperava un nou acusador. Obertes aquestes, comparegué el falcó del difunt comte, que, entrant per la sala, donà diverses voltes i acabà per posar-se damunt la testa del comte Berenguer, li prengué amb les seves urpes la corona i la llençà a terra. Tothom cregué el falcó com a enviat pel Cel, representant la divina justícia. El vescomte de Cardona reptà i desafià el comte Berenguer davant de la cort del rei de Castella per demanar-li comptes de la mort del seu germà.

Segons els costums d’aquells temps, quan un cavaller demanava a un rei un judici contra un altre, aquest no podia negar-se a acceptar-lo, car, altrament, es feia ell mateix culpable del delicte atribuït. Havia d’acceptar el duel, i si perdia era tingut com a culpable i atreia damunt seu tot el pes de la culpa i tot el rigor de la justícia, car era creença que la cosa prenia un caràcter sagrat i que Déu ajudava i protegia el bo i abandonava o castigava el dolent fent-lo perdre en la brega. Berenguer, si us plau per força, hagué d’acceptar, davant de la cort de Castella, el repte que li havia llançat Folch de Cardona. Després del primer atac, va caure a terra vençut; aleshores el vescomte li apuntà al cor l’espasa del seu germà i li féu confessar que ell era l’autor de la seva mort. Després de tal afront i tal deshonra, el comte va renunciar la corona a favor del seu nebot, fill del Cap d’Estopa, i se n’anà a lluitar a les croades, on matà moros i guerrejà com un senzill cavaller.