Indíbil i Mandoni
Quan els romans van envair la península tothom es va sotmetre planerament i sense resistència. Els catalans van ésser els únics que no es van avenir al jou romà i que van aixecar-se en armes contra al gran imperi. Dos germans anomenats Indíbil i Mandoni, que uns diuen que eren vigatans i d’altres barcelonins, van alçar bandera contra Roma i van aplegar un cos d’exèrcit que va donar molta feina als romans; però l’esforç d’aquell pilot de valents resultava un miserable esquitx davant de la força del gran mar de l’imperi romà, i van haver de sucumbir. Indíbil i Mandoni van caure presoners junt amb llurs famílies; els qui posseïen béns foren saquejats i les cases que habitaven arrasades, i foren conduïts a Barcelona i tancats en la presó més rònega i més fosca.
Indíbil tenia tres filles boniques com un sol, i Mandoni tenia per muller la dona més gallarda que podia trobar-se a més de cent hores al voltant. La bellesa d’aquelles quatre dones va enterbolir l’enteniment del cabdill romà, Escipió, el qual, de totes passades, en volia abusar. Les filles d’Indíbil van proferir morir i totes tres van suïcidar-se abans de lliurar-se a l’enemic mortal de la seva torra. La muller de Mandoni no va ésser tan virtuosa.
Quan ja feia molt temps que els catalans rebel·lats contra Roma esperaven quina fóra la seva sort, van ésser trets de la presó i conduïts a la platja. Entre tots eren un grup d’uns quants cents. Mentre el qui capitanejava els soldats que els guardaven esperava ordres, va sortir de la ciutat una dona que desesperadament va dirigir-se al grup i va cridar si entre ells hi havia Indíbil i Mandoni. Els dos braus guerrers van presentar-se de seguida, i Mandoni va reconèixer en aquella dama la seva muller, molt envellida i passada. Ella li va contar que sabia que la muller d’un dels braus que s’havien aixecat contra Roma havia estat estimada pel gran cabdill romà i que ella no havia tingut prou força per a desdenyar l’enemic i resistir a les seves pretensions, que havia deshonrat la seva fidelitat matrimonial i la seva pàtria donant-se a l’enemic i que acudia a ell perquè li digués quina justícia creia que li havia d’ésser aplicada. Mandoni i tota la resta de guerrers van cridar, com un sol home, que mereixia la mort. A l’instant la dama va treure un punyal que duia amagat entre la roba i el va lliurar al seu marit perquè l’hi clavés, i ell foll de ràbia, en saber la infidelitat de la seva esposa, li clavà el punyal i de seguida amb la mateixa arma va escometre amb tanta fúria i amb tant braó els soldats que el guardaven, que en un moment va matar-ne més de la meitat. Els altres, espantats davant d’aquella bogeria de valentia, van fugir i la gran collada de patriotes va poder salvar-se.
Els dos germans es van veure impotents per a tornar-se a aixecar contra Roma, perquè en reconeixien la gran força, però van jurar venjar la deshonra de la muller d’un i la mort de les filles de l’altre. Indíbil i Mandoni, per no ésser coneguts, es van treure la gran barba que duien, van buscar ocasió de poder arribar fins a Escipió i el van assassinar a punyalades, com ho havia fet primer Mandoni amb la seva muller per causa del tirà.
