Fra Joan Garí

Era Joan Garí era un sant home, català pel dir d’uns, valencià segons altres, que, segons ens conta la llegenda, vivia a Montserrat abans de la descoberta de la Mare de Déu. Feia gran penitència. S’alimentava només d’herbetes del bosc i d’aigua clara. Tot el dia eslava en oració i contínuament es deixuplinava. Tenia el sòl per llit i per coixí una rabassa. Vivia en una cova a sol ixent, part damunt del cingle de la dreta de la vall on s’assenta el monestir i a les seves envistes, en un paratge abrupte i escabrós, molt part damunt del camí que porta a l’ermita de Sant Miquel, cova que encara es conserva i que la tradició encara assenyala.

Fra Garí, en les seves fervents i constants oracions, contínuament demanava tres gràcies al Cel: no caure en temptació de luxúria, ésser guardat de pecat de crim i no caure en falsedat. Duia una vida exemplar i els pocs que el coneixien el tenien per sant. Cada vegada que entrava o sortia de la seva cova, petita i encofurnada, la campana de l’ermiteta de Sant Iscle tocava sola i el seu toc ressonava per tota la muntanya i anunciava arreu facció del gran penitent.

Fra Garí anava cada any a visitar el papa a Roma, i, de totes les seves passes, en naixia una flor blanca i intensament perfumada de puresa i de bondat. Així que sentia set, d’arreu brollava una font; quan sentia necessitat de menjar, els arbres de la vora del camí abaixaven llurs branques i li posaven llurs fruits arran de boca, i, fos el moment de l’any que fos, totes les fruites eren madures, sucoses, dolces i ben assaonades per satisfer-li la gana. Una hora abans d’arribar a Roma totes les campanes vogaven soles; així el papa coneixia la proximitat del gran penitent de Montserrat i sortia a rebre’l en processó fins al portal de Roma, i, seguit de tot el poble, el conduïa fins al Vaticà i l’allotjava en la millor cambra, fins i tot millor que la del mateix papa.

El papa tenia gran goig que fra Garí l’anés a veure i el prenia com a mirall de penitents. La ciutat santa de Roma sempre era plena de romeus i pelegrins que anaven i venien de Terra Santa. En sentir tocar soles les campanes de la ciutat, tols els romeus i els pelegrins acudien al Vaticà por tal de saber quin prodigi motivava un semblant miracle. El papa els ensenyava a tots el penitent de Montserrat, els explicava les seves gràcies i virtuts, i molts eren els qui el prenien per exemple i per mestre. Es comptaven per milers els devots i gent de religió que van voler imitar el frare de Montserrat i que davant el seu exemple van lliurar-se a la vida ascètica.

Una de les moltes vegades que Joan Garí va visitar la Ciutat Santa, el papa li va dir:

—Tu ets escollit del Cel per prodigar el bé a la terra, i tot mal serà vençut i reduït per tu.

I des d’aleshores fra Garí va guarir de gràcia i molt aviat es va estendre arreu la fama del seu do. De pertot acudien gents de tota mena a trobar-lo a la seva cova perquè els tornés la salut.

Al cap de set anys que feia vidu santa, el diable en va sentir enveja i es va fer el propòsit de perdre’l. Per l’anomenat «Pou del Diable», de dins de les coves del Salnitre, un dia va sortir l’àngel merlenc a Montserrat vestit com un ermità vell de testa pelada i llarga barba i d’aspecte venerable. Va escollir per estada una cova que hi ha al cim de l’altra part del barranc que hi ha al fons del pla del Monestir, damunt del greny conegut per «Roca del Diable», a les envistes de l’ermita de Sant Dimas. Coveta coneguda per «L’Ermita» o per la «Cova del Diable», a la qual hom pujava per un caminoi molt dret i escabrós, fa temps perdut i esborrat. Davant d’aquesta cova els monjos van aixecar una creu per esborrar-ne el record del diable per sempre més.

El diable va presentar-se a fra Garí, que va restar sorprès de no haver-lo vist durant els set anys que vivia a la muntanya. L’àngel merlenc li va explicar que feia trenta anys que feia vida de penitència i de sacrifici dins d’una cova encara més petita que la seva, però que només sortia a fora un cop cada deu anys i que per això encara no el coneixia. Les paraules del diable eren tan dolces i convincents i la seva veu tan melosa i captivadora, que aviat es va fer seu el cor del penitent Garí, que el va prendre per mestre i rector.

Hi ha qui diu que el diable va presentar-se a fra Garí com un desenganyat del món que desitjava allunyar-se’n i fer vida de penitencia i que, sabedor de la seva gràcia, acudia a ell per rebre’n el mestratge. Fra Garí va acollir-lo, i, com que tots dos no cabien dins de la cofurna on vivia fra Garí, van cavar una cova a la roca viva que servís de posada al nou anacoreta. Molt aviat el novell penitent va excel·lir en virtut sobre fra Garí, que es convertí del seu mestre en el seu deixeble.

El diable es desfeia per temptar i per fer sucumbir el penitent fidel, la virtut del qual moltes vegades flaquejava. Quan se sentia debilitat acudia a veure el seu mestre i company de penitència i li demanava consell. Fra Garí feia i desfeia el camí de l’una cova a l’altra moltes i moltes vegades, i la gran barrancada que separava ambdues posades li fou molt familiar de tant trescar-hi. La fe del bon ermità era molt ferma i els esforços del fals mestre no bastaven per a anorrear-la.

Amoïnat el diable en veure que no podia fer desdir en Garí, va acudir a un ardit. Va endimoniar una gentil donzella filla del comte de Barcelona, aleshores Jofre el Pilós. Va introduir dins del cos de la nina un dimoniot que, cada vegada que l’exorcitzaven i conjuraven, exclamava amb veu ben entenedora:

En veure el comte Jofre que des de Barcelona fallaven tots els remeis del cel i de la terra per a guarir la seva estimada filla Riquilda, decidí de portar-la a Montserrat perquè fra Garí li tragués els dimonis del cos. Acompanyat d’un llarg seguici de cavallers, de patges i de servents, un bell dia el comte Jofre va presentar-se amb la seva filla Riquilda davant de la cova del penitent Garí, que quan va sentir tanta fressa tot es va espantar, perquè estava fet al silenci i a la solitud de la muntanya. El comte va demanar per favor a en Garí que li guarís la filla. El penitent va lliurar-se a l’oració amb tot fervor i amb tota fe i al cap d’una hora el diable ja havia sortit del cos de la donzella, que es trobava completament sana i tranquil·la dels espasmes que la turmentaven tan durament.

El comte i tot el seu gran seguici no se’n sabien avenir. Al comte, li semblava impossible tanta meravella i temia que així que haurien reprès el camí de la ciutat el diable tornaria a apoderar-se de Riquilda. Portat per aquest temor, el comte va demanar al penitent que volgués admetre la donzella en la seva companyia per uns quants dies per tal d’evitar el retorn del diable. La donzella era jove i gentil com no se’n vingués trobar cap altra de semblant. Fra Garí sentiu flaquejar dins seu la virtut, abans tan ferma, minada aleshores pel qui ell tenia per mestre i conseller. Fra Garí es va negar en rodó a admetre la companyia de Riquilda i va pretextar que la cova era petita i incòmoda i que gairebé ni ell sol no hi cabia. El comte va insistir i més insistir i li ho va demanar per l’amor de Déu, fins al punt que el penitent no trobà arguments per a excusar-se.

Va demanar al magnat que l’esperés una estona abans de decidir-se. Va córrer a visitar al seu fals mestre i li demanà consell. El diable li digué que el Cel volia posar la seva virtut a prova i que com més sabés resistir tota temptació més gran es faria als ulls de Déu. Que prengués el cas com un desig del Cel, que se superés i elevés, i que així guanyaria la santedat com sant Antoni. Davant d’aital consell, fra Garí va admetre la companyia de Riquilda per una novena.

El comte se’n va tornar a Barcelona. La gent del seu seguici, servents i patges, van restar pels pobles del peu de la muntanya i cada dia pujaven bons menjars a la princeseta.

La donzella no era pas gaire pudorosa, parlava amb una certa lleugeresa i no es guardava pas com bo hauria hagut de fer.

Fra Garí no se sentia segur d’ell mateix, la seva fermesa flaquejava Per salvar-se es passava tot el dia fora de la cova i deixava sola la minyona. Riquilda deia que, si fugia d’ella, la seva estada a la cova no li serviria de res, perquè el diable podria tornar a apoderar-se d’ella amb gran facilitat sense la seva defensa. Garí prou comprenia que tenia raó. La temptació el rosegava i no se sentia segur a la seva vora. Per amainar la tempesta que es congriava dins seu, fra Garí anava a cercar consell al seu veí i a descansar-s’hi; però el diable, en comptes d’apaivagar-lo, encara l’enardia més, per bé que prou li parlava amb fingit amor i dolcesa.

Rosegat per la temptació, Garí va caure en pecat. Horroritzat del seu crim, mig enfollit i com esperitat, va salvar la profunda barrancada, va córrer a confessar el seu pecat al fals ermità i li va demanar consell. El diable, cofoi d’haver assolit el començament del seu propòsit, seguí fingint. Va aconsellar-li que el millor que podia fer era treure’s del davant la donzella, que podria descobrir-lo, i el va induir a matar-la. Com que fra Garí no sabia ni com fer-ho, el diable li va lliurar un ganivet molt ben esmolat i molt tallant i li digué que li tallés el coll abans no es deixondís. Garí se’l va creure.

Hi ha una variant que diu que li va enfonsar set vegades un coltell.

Morta la donzella, se la va carregar a coll i va sortir de la cova per anar-la a enterrar a fora. Així que va sortir, la campana del miracle de Sant Iscle va tocar a morts. El toc va ressonar per tota la muntanya amb més intensitat que mai i va esbombar arreu el crim terrible. Garí el pecador va soterrar la donzella al peu d’un arbre dels molts que poblaven el pla que separava els dos penyalars, justament al mateix indret on avui s’aixeca el monestir.

L’endemà van venir els patges i servents del comte a cercar la princesa, perquè aquell dia complia la novena. Fra Garí, confós i sense saber què dir-los, els digué que se n’havia anat i que havia començat a passar muntanya avall. Així que va acabar de dir aquestes paraules, va sentir-se nua riallada terrible que va fer retrunyir tota la muntanya amb més força que el tro més intens. Era el diable, satisfet d’haver fet pecar Garí, precisament dels tres pecats que ell tenia per més abominables i dels quals més demanava a Déu que l’allunyés i el salvés: de luxúria, d’assassinat i de falsedat. De la cova del diable es va aixecar una fumera espessa espessa, entremig de la qual volava el Maligne fent mil contorsions i ganyotes d’alegria. Una fetor insuportable de sofre va envair tota la muntanya. Aleshores Garí va comprendre el que li havia passat i va adonar-se de la magnitud del seu crim, Horroritzat, va decidir anar a Roma a demanar-ne perdó i a confessar-se amb el papa.

Joan Garí emprengué tot seguit el camí de Roma. Vora de Collbató se li va fer de nit i es va ajeure damunt de la roca viva a dormir i a reposar. L’endemà, quan va despertar-se, va trobar-se dintre d’un sol profundíssim. La cova no va poder resistir el pes del seu pecat i va enfonsar-se de mica en mica fins a arribar a formar-se un sot dintre del qual cabia et cos del penitent, sot que encara avui es pot veure i que la gent anomena «La Petjada de fra Garí».

La tradició encara assenyala un tros de camí molt dret que deixa al camí normal de l’ermita de Sant Miquel i va a sortir darrera de les primeres cases de Collbató, conegut per «La Drecera de fra Garí», que hom diu que fou el que seguí el penitent després d’haver pecat.

En arribar al Llobregat, es volgué rentar les taques de sang que duia a les mans. Va tenyir tota l’aigua del riu, que va baixar roja, i les mans li van restar tacades igual. Com més se les volia rentar, més se li enrogia la sang que les tacava.

Pertot arreu ou va passar, tantes herbes i plantes corn va trepitjar van restar emmetzinades i es van morir. La terra restà com rostida i mai més no hi va créixer cap herba ni altra planta, de manera que tot el camí que va fer des de Montserrat a Roma va restar ben determinat. Va subsistir fins a quatre dies i potser encara se’n pot veure un tros vora de Santa Perpètua de la Moguda. En tot el camí no va poder menjar ni beure res, car, així que tocava un aliment i se l’atansava a la boca, se li tornava carbó i quan apuntava els llavis a un suc se li tornava vinagre. Van restar eixutes totes les fonts on va provar de beure i es van assecar tots els pous on va intentar pouar aigua.

Mig amagat i avergonyit va arribar fins a la porta del Vaticà i va trucar. El porter, quan el va obrir, li va preguntar qui era, i respongué que anés a dir al papa que hi havia fra Garí de Montserrat, que el volia veure. El porter tornà al cap d’un moment i li digué que no podia pas ésser cert que ell fos fra Garí, perquè una hora abans d’arribar a Roma les campanes sempre s’engegaven soles al vol per anunciar la seva arribada i el papa, seguit de tot Roma, el sortia a rebre en processó fins al portal. Fra Garí va dir al porter que digués al papa que ell era efectivament fra Garí i que venia a demanar-li confessió d’un gran pecat que havia comès. El papa el va fer entrar; el va confessar i, horroritzat del seu crim, li va dir;

—El teu pecat és tan gran, que no sé pas si té perdó. Mira; jo, amb la meva gaiata, faré una rodona a terra al teu voltant, i, si el teu pecat no té remei, la terra s’obrirà dintre de la rodona que hauré fet i t’engolirà; si no passa així, serà senyal que té perdó, i aleshores jo et donaré penitència.

El Sant Pare va fer el que li va dir i la terra no es va enfonsar ni es va menjar el penitent. En veure això, el Sant Pare li va dir:

—Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer la penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cup fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Viu dins de la cova on vivies, semblantment a un animal. Fuig i esquiva el tracte de la gent i, si veus algú, procura allunyar-te’n. Ni miris mai al cel, perquè no n’ets digne, com no en són les bèsties, que tampoc no hi poden mirar, llevat del gall, en premi d’haver de-cobert la traïdoria i la falsedat de sant Pere, i el be, perquè fou l’escollit per Jesús i per sant Joan per jugar-hi quan eren infants. Faràs aquesta vida fins que la veu del Cel, per boca d’un infant de poc temps, et faci saber que estàs perdonat.

Fra Garí sortí de Roma i, caminant de mans a terra, va emprendre el camí de Montserrat. A jornades uns diuen que va estar-hi tres anys i d’altres diuen que n’hi va trigar set. Va tornar a la seva cova, on va viure sol i vern durant set anys sense dir mai ni una paraula, sense posar-se dret per a res ni mirar al cel. El cos se li va cobrir de pèls llargs que li feien com de vestit i que el feien semblar un ós.

Heu ací que un dia el comte Jofre, seguit de tot un estol de cavallers, de patges i de servents, va sortir a caçar. Voltant voltant, van fer cap a Montserrat. La colla dels gossos van descobrir la cova del penitent i amb els lladrucs van atreure l’atenció dels caçadors, que hi van fer cap i van restar sorpresos en veure a dins una bestiola estranya. En veure que no s’avalotava, la van creure manyaga i li van tirar un llaç per tal d’agafar-la viva. Van presentar-la al comte, que, com tot el seu seguici, la va prendre per una bèstia. I va tenir molt goig de veure-la, puix que mai no n’havia vista cap altra de semblant. El comte va manar que no li fessin cap mal i que la portessin al seu palau de Barcelona.

Fra Garí fou menat al palau de Valldaura, que es trobava vora de la vella Riera de Sant Joan, al capdavall del carrer Comtal, al qual va donar nom. Perquè tothom el pogués veure, i per si hi havia qui conegués quina mena de bèstia era, amb una corda al coll el van lligar al monjo de la gran escala principal del palau que s’estenia pel pati, i el sotaescala li va servir de sopluig durant molt de temps. Tol el veïnat de Barcelona, sabedor del cas, va desfilar pel pati. Ningú no va saber quina mena de bèstia era. El comte va fer-lo veure per molts pastors, ramaders, bosquerols i gents avesades a tractar i veure bestiar. Cap d’ells no havia vist mai una semblant bestiola…

La mainada l’aporrinava, l’atiava i li feia mil galindaines, com si hagués estat un mico o un ós.

El penitent, que ja era més bèstia que persona, fou tancat dius d’una cambra de la part baixa de la torre del palau i allí va viure molt de temps menjant herbes talment com una bestiola.

Heus ací que, quan ja feia molt però molt temps que el penitent vivia dins de la seva gàbia, es va escaure que el comte va donar un gran convit. Hi ha qui diu que era un dels que els antics comtes i reis donaven cada any per Nadal als magnats i als consellers de la ciutat i a les gents més notables i distingides de la cort, i hi ha qui creu que fou en ocasió del bateig del príncep Miró. A mig menjar, el comte va recordar-se d’aquella bestiola que havia caçat a Montserrat i va manar als sens criats que la portessin perquè tothom la pogués veure, per si algun dels convidats sabia quina mena de bèstia era. Els criats van complir el manament del comte i fra Garí va fer quatre salts i quatre magarrufes al voltant de la taula i va fer riure tota la taulada, de forma que tothom va restar moll content i tots van dir que mai no havien vist un animal semblant. Tothom li tirava pa i d’altres deixalles del menjar i fra Garí les recollia i se les menjava com soleu fer les bèsties en casos semblants.

Heus ací que la dida es passejava per allí i portava al braç el príncep Miró, que tot just acabaven de batejar. Tot d’una l’infantó, que mig jeia, es va posar dret i amb veu ben clara, que tothom va sentir, va dir:

—Alça’t, alça’t, fra Garí, que Déu ja t’ha perdonat!

I fra Garí va aixecar-se i es va posar dret com un home. I podeu comptar si van quedar-ne, de parats, tots ets presents. El comte va preguntar aleshores a en Garí qui era i com era que essent home es comportava com una bèstia. Fra Garí va explicar-se i va demanar perdó al comte. Tols els presents van restar parats i meravellats d’aquest doble miracle que acabaven de presenciar. Així que fra Garí va posar-se dret i va rompre a parlar, li va caure com una crosta que li cobria la cara a tall de careta i que li amagava la fesomia de persona.

El comte el va perdonar; car, si l’havia perdonat Déu amb un miracle tan patent com el que acabava de produir-se, no podia pas negar-li ell el seu perdó.

El comte el féu pelar i rentar i el va vestir amb tota dignitat i respecte. Va demanar-li on havia enterrat la seva filla, de tu qual no havia tornat a saber res des del dia que la va deixar amb ell a la cova. Fra Garí va acompanyar el comte i la seva gent fins a Montserrat i els va indicar el punt just on havia soterrat la princesa, que després quedà marcat amb una llosa blanca. El comte va fer cavar la ferra per tal de recollir les despulles de la seva filla i conduir-les a Barcelona. Amb gran meravella la van trobar viva i eixerida, sense altra diferència de quan la va deixar el comte que una ratlleta molt tènue al voltant del coll, com un suau collaret roig, que recordava el punt per on l’havia tocada el coltell en ésser degollada. En preguntar-li amb gran sorpresa com era que havia viscut durant tants anys sota terra, la donzella va explicar que cada dia l’havia visitada la Mare de Déu i li havia portat menjar i tot el menester i li havia fet bona companyia.

El comte, foll d’alegria, volia emmenar-se la donzella cap a ciutat i casar-la amb un gentil cavaller, que en veure-la ja manifestava la seva joia de prendre-la per esposa. Riquilda va expressar el desig de no moure’s de la muntanya i de consagrar-se al servei de la Mare de Déu, en agraïment d’haver-la salvada.

Durant l’espai de temps que fra Garí va estar a Barcelona va produir-se la invenció de la Mare de Déu a la seva cova al cap de tres centúries justes d’haver estat amagada, dia per dia. Va anar-la a cercar el senyor bisbe de Vic, acompanyat de gran nombre de clerecia i de molta altra gent. El senyor bisbe volia portar-la a Manresa en processó. Tota la gran gentada que hi anava portava ciri. Els sacerdots i gent d’església, amb els set pastorets que la van trobar, portaven els cent ciris encesos que voltaven la imatge i li feien llum dins de la seva cova, la resplendor dels quals envaïa de llum tota la muntanya i va revelar el seu amagatall. Quan la imatge va arribar just al punt on s’aixecava l’arbre a la soca del qual hi havia soterrada la princeseta Riquilda, es va fer tan pesant, que fou impossible de portar-la ni una passa més enllà. Tothom va comprendre que era voluntat de la Mare de Déu de no moure’s d’allí al costat de la donzella i li fou aixecada una capelleta molt tosca i molt senzilla on primerament fou venerada.

Quan la princeseta va dir que no volia deixar Montserrat, el comte decidí d’aixecar un monestir en aquell paratge i convertir la senzilla capella en un convent de monges, del qual Riquilda va ésser la primera abadessa. Fra Garí va treballar ardidament en la construcció del monestir i amb les seves pròpies mans, afanyosament, va ajudar a aixecar l’església i la casa conventual.

Un cop llest el convent, fra Garí va tornar a fer vida ascètica i eremítica, a la seva cova. Es lliurà altra vegada a la penitència, al dejuni i a la vida santa i cobrà la virtut i el de de gràcia divina de què havia gaudit abans de caure en pecat. Va morir molt vell i el van enterrar al peu mateix de la seva cova. Més tard van traslladar les seves despulles al peu de la porta principal de l’església del monestir. Temps després les van desenterrar per guardar-les dins d’una urna de vellut, que va conservar-se fins ara damunt d’un armari de la sagristia.