Joan el Caçador
El rei Joan I el Caçador tenia un afany tan gran per la cacera que no pensava pas en altra cosa, i al seu darrera abandonava els negocis del reialme i fins s’oblidava de les obligacions i de les etiquetes més elementals a què la vida de la cort l’obligava. La reina era molt agradada de les lletres i de les arts i hauria desitjat que el rei hagués fet més vida casolana i que li hagués fet costat i companyia en les festes i en les funcions que ella donava al palau. El rei, però, només parlava de caceres, de perdiguers, de preses i d’aventures de cacera, i res més no el distreia ni l’alegrava.
Un dia la reina va organitzar una gran festa a la qual havia de concórrer, a més del bo i millor de la cort, molla altra gent forastera que havia convidat i que havia promès venir de molt llunyanes terres. La reina estava ben creguda que aquell dia sí que el rei li hauria fet costat. Però, quan ja estava tot disposat, i al palau tot era animació i moviment, el rei va enyorar la vida de bosc, el clapir dels gossos, el trotar dels cavalls i la fressa de la cacera, i, sense com aquell qui diu ni adonar-se’n, va aplegar tols els elements que tan familiars li eren i se’n li va anar a caçar, sense ni recordar-se de la festa ni dels convidats. El vescomte Ramon de Perelló, estava a la finestra del palau, i en veure marxar el rei, seguit dels seus gossos i de tota la colla de caçadors, va dir en to profètic:
—Aquesta cacera perdrà el rei.
La reina el va sentir i va cridar-lo perquè li expliqués quin sentit tenien les seves paraules. El vescomte li va dir que no volien sinó expressar que el rei, portat pel seu afany per la cacera, abandonava els seus afers i que cada dia el patrimoni reial i el públic més aviat perdien que no pas guanyaven; si no s’esmenava, el rei i la nació s’arruïnarien. Les paraules del vescomte, tot i ésser molt ben dites, perquè era un dels millors trobadors del seu temps i un dels primers que havien de prendre part en la festa, no van pas convèncer la reina, que li va demanar que anés a cercar el rei i li pregués que tornés al palau.
El vescomte Perelló va sortir de seguida fora muralles en cerca de la colla de caçadors. Camí enllà va trobar un jai i li va preguntar si sabia quina via havien fet. El vellet va dir-li que s’havien partit en dues colles i que havien seguit dos camins diferents, i que no havia vist en quina de les dues anava el rei. El vescomte no va saber què fer i va avançar a la deriva, volta que volta, cerca que cerca. Tol d’una va sentir una fressa estranya, com d’un cavall desbocat, i va veure passar pel seu davant, corrent com una alenada, el rei muntat en el seu cavall blanc, perseguint una presa. El cavall havia perdut el fre i van caure rebentats ell i el seu genet. El vescomte no va poder fer res per salvar-los, i sols va ésser a temps de recollir la corona reial, que el trot del cavall va tirar enlaire.
El vescomte va tornar al palau, on tothom esperava ansiós el seu retorn. La reina en sortir li havia posat per penyora que si el rei ja havia caçat algun moixó li portés la millor ploma i que, si no, li cantés en tornar una bella troba d’amor. Així que la reina el va veure li va preguntar què li portava, la ploma o la cançó. I el vescomte, sense contestar, li va lliurar la corona del seu marit tota ensagnada.
La mort violenta del rei va privar-lo de rebre els Sants Sagraments, i per aquesta raó molta gent deia que, tot i ésser tan bo com era, no devia haver pogut entrar al cel; hi havia, però, qui creia que la seva bonesa li bastava i sobrava per a entrar-hi. La pobra vídua eslava tota compungida en pensar que el pobre del seu marit, després de la desventura de la vida, encara podia patir la de la mort. El vescomte Ramon de Perelló li va dir que ell havia estat fidel i devot servent del rei en vida i que també ho fóra en mort, i que, per tal de treure de pena la seva reina i senyora, estava prest a qualsevol sacrifici. Anar al cel no era possible, perquè només els justos hi tenen entrada, i ell no sabia prou bé si ho era, i, altrament, com que qui entra no en pot sortir, si l’haguessin arribat a deixar entrar tampoc no hauria pogut tornar per dur a la reina noves del seu marit. I va decidir baixar al purgatori. Quan hi va ésser va revisar i parlar amb totes les animetes una per una i bé prou que n’hi va trobar de conegudes que ell en vida creia prou virtuoses per a haver d’anar al cel tot d’una. Entre tants mils de mils de remils d’animetes com va veure, no hi va trobar el rei. I diuen que, per poder veure-les totes i ben convèncer-se que el seu rei no hi era, va baixar al purgatori essent ben jove i en sortir era vell, tan vell que la barba blanca ja gairebé li arribava als peus. Molts dels qui havia deixat quan va emprendre el viatge eren vius encara, i entre ells la reina. I a tots els va fer saber que el rei ja era al cel, ja que no era al purgatori.