La Mare de Déu de Montserrat

Així que els jueus van clavar Nostre Senyor en creu, es va saber a Barcelona, i va haver-hi una gran consternació i disgust. De seguida van aplegar-se gents de totes menes, riques i pobres, i van tractar d’enviar una nau cap a terres de Palestina per tal de portar ajut a la pobra Mare de Déu i de consolar-la en la seva gran tribulació, i tal com van projectar-ho ho van fer. La Mare de Déu va agrair molt la finesa dels barcelonins i els digué que podien tornar-se’n descansats a llur terra, puix que ella havia restat rodejada d’un grup de deixebles del seu Fill que no l’abandonaven per res. Els va prometre de tornar-los la visita i enviar-los un dels deixebles del seu Fill més aprofitats per tal d’iniciar-los en la nova doctrina.

Passat un quant temps, no pas gaire, la Mare de Déu va enviar a Barcelona sant Pere perquè hi prediqués la doctrina del seu Fill i li va donar un retrat seu obrat i tallat per sant Lluc. Aquest sant no era escultor ni entenia res en l’art del cisell, car, segons la veu popular, era marxant. Jesús se li va aparèixer en somnis i li va encarregar que obrés un retrat de la seva Mare, perquè les generacions venidores tinguessin coneixement de com era. Sant Lluc va anar a casa, de la Mare de Déu i li va fer saber el manament que havia rebut del seu Fill. Li va exposar també la dificultat que trobaria per a complir l’encàrrec, perquè no era home d’ofici, no entenia en art ni tenia enginy per a manejar eines. Maria li digué que manejar un pinzell no era pas cosa gaire costosa. El sant li va respondre que no creia pas convenient de fer-li un retrat pintat, perquè la pintura s’esborra i al cap d’anys no en resta res. Perquè la seva fesomia restés per sempre, li digué que creia que hauria de fer una figura esculpida, i manejar el cisell era més difícil que pintar. El sant va demanar a la Mare de Déu que li deixés una eina de fuster qualsevol de les del seu difunt marit Josep, i guiat per la gràcia de Déu, que l’inspirava, creia que sortiria bé de la seva comesa. Un estol d’angelets va baixar del cel i van posar en mans de l’Evangelista les eines del sant Patriarca, l les eines van lliscar suaument per damunt de la fusta amb la més gran senzillesa i harmonia, sense que l’improvisat escultor hagués de fer sinó tocar-les. I no va trigar gaire a definir-se i perfilar-se la figura divinal de la Mare de Déu.

Puix que tota la gràcia li pervenia del seu Fill, Maria, va demanar al seu retratista que junt amb ella obrés també la figura de Jesús. El desig de la bona mare fou cas d’embaràs per al novell artista. De la Verge, li era fàcil de prendre’n la fesomia, perquè la tenia al davant; del model de Jesús, no en disposava. Maria li va dir que s’inspirés en els angelets que la voltaven, que eren graciosos i subtils com el seu Fill quan era xic i que no el representés pas com un home, puix que li recordaria la seva trista li, sinó com un infant que li tornés el goig i l’emoció de quan va ésser mare. La figuració de la Mare de Déu amb el seu Fill infant és deguda, per tant, a la voluntat de Maria. La imatge de què parlem és l’única que representa autènticament la Mare de Déu tal i com era amb exactitud, i va servir de model per a totes les altres imatges marianes de tot el món.

Aleshores la ciutat de Barcelona eslava formada per dos nuclis: la ciutat vella, assentada al cim del Montjuïc, que baixava muntanya avall pel costat del Llobregat, i al peu de la qual hi havia el port, on s’arreceraven les naus, si fa no fa vers l’indret on avui encara hi ha el barri de Port. L’altre nucli era on avui hi ha el cor de la ciutat vella als voltants de la plaça de Sant Jaume. Sant Pere va desembarcar al port d’enllà a Montjuïc i va anar a visitar un amic seu barceloní i jueu a qui va explicar que havia vingut a la nostra ciutat per predicar una religió novella. El seu amic li va dir que ja en sabien alguna cosa, que uns quants companys es reunien en un soterrani molt amagat per no ésser descoberts per l’altra gent i que allí feien el que bonament sabien per propagar i estendre aquella nova llei.

Per aquell temps hi havia un gran camí subterrani que comunicava les dues ciutats de Barcelona i que anava des del cim del Montjuïc fins a la plaça de Sant Jaume. Aquest camí molts diuen que encara existeix avui i que va des de les Drassanes al castell de Montjuïc, i diuen que és tan ample, que hi poden passar ben bé la cavalleria i els canons. Per aquest camí, sense ésser vistos, van anar sant Pere i el seu amic des de la Barcelona de Montjuïc a la Barcelona de baix, i van fer cap a l’indret on avui s’escau la plaça de Sant Just, que era on hi havia el gran soterrani on es reunien els primers cristians barcelonins, que, sense saber res ni haver estat iniciats per ningú, professaven ja la llei de Crist. Sant Pere els va predicar l’Evangeli, els va iniciar en la celebració de la Santa Missa i va ensinistrar-los en les oracions i pràctiques religioses que havien de seguir per ben servir Déu. Enmig d’aquella mena de plaça de sota terra va fer com una pila de pedres i, al damunt, va posar-hi la imatge de la Mare de Déu que ella mateixa li havia donat perquè en fes ofrena i present als barcelonins. I, davant d’aquell altaret, rústic i senzill, ell mateix va celebrar la primera missa i va consagrar els primers cristians de tot Europa, puix que ell fou el primer apòstol que va deixar la Terra Santa per predicar i propagar la nova religió.

Sant Pere va restar a Barcelona un quant temps. Durant la seva estada entre nosaltres, cada vespre es reunia rodejat d’adeptes, que cada dia creixien, puix que per la ciutat es va estendre tot seguit la llavor de la nova doctrina. Quan el sant se’n va anar va deixar als creients la imatge, més ben dit, el retrat, que la Mare de Déu li havia lliurat, i durant molts anys va ésser aquest l’únic que van tenir els barcelonins per a retre-li culte. Els cristians barcelonins van reunir-se en les catacumbes de sota la plaça de Sant Just durant anys i més anys, mentre el cristianisme fou perseguit, i allí mateix en van morir a milers, puix que damunt mateix de les catacumbes hi havia les arenes o circ romà on eren tirats a les feres els primitius fidels. I n’hi van morir tants i tants, que quan, triomfant el cristianisme, els barcelonins van acudir a Roma a demanar relíquies per consagrar la primera església erigida a Barcelona, que fou la de Sant Just, el Sant Pare els va dir que no els calien pas relíquies; que agafessin sona i terra de la plaça on projectaven erigir el temple, que l’espremessin i que encara en rajaria sang cristiana de la molta que al seu damunt s’havia vessat, i que aquella era la millor relíquia. I, en erigir el temple i poder professar el cristianisme a la llum del dia, l’altaret fet per sant Pere amb un pilot de pedres, que a través de totes les persecucions s’havia conservat amagat a les catacumbes, fou traslladat al temple, i amb ell el retrat imatge de Maria Santíssima, que va passar a presidir l’altar de l’església, on fou venerada i admirada per tot el poble de Barcelona.

Passats anys i més anys, els moros van envair salvatgement la nostra ciutat amb l’intent d’arrasar esglésies i tot allò que fes referència a la religió, i els fidels, gelosos del retrat que sant Pere havia donat a la ciutat per encàrrec de la Mare de Déu, van agafar la imatge i van anar-se’n a amagar-la dintre d’una cova de la muntanya més abrupta i més ferrenya de tot Catalunya, on creien que mai els moros no podrien posar la petja. Un cop allí, van cercar una coveta bon amagada entre el boscatge, van amagar-hi la imatge i, perquè ningú no la pogués trobar, van tapar-la amb una paret i al seu davant van plantar arbres, que amb el temps van créixer fins a formar un espès boscatge davant de la cova i la van deixar completament amagada i impossible de descobrir.

El poble de Barcelona va sentir una gran devoció per la imatge de Maria i l’anomenava la «Jerusalemitana» i la «Morena», nom que en aquells temps volia dir mora o sarraïna Davant d’ella van fer les seves oracions i van intensificar llur fe, fins a arribar a assolir la palma del martiri, sant Sever, santa Eulàlia i sant Pacià. També diu la tradició que els qui van vetllar per amagar la imatge de la fúria sarraïna van ésser el senyor bisbe, el governador i el jutge.

Quan feia cent seixanta-dos anys que la imatge estava amagada, set pastorets de can Riusec de Monistrol —altres dinen de can Lloberes— van veure set dissabtes seguits que per darrera de la muntanya sortia una gran resplendor com si hi hagués un sol més gran que set sols i van veure un estel molt gros i llampurnant que queia a la terra i sempre cap a un mateix costat. També van sentir com uns cants i unes músiques totes dolces i harmonioses que els van semblar cosa celestial. Aquells sets pastorets no se’n sabien avenir i tot era parlar sempre del mateix, però no ho volíeu dir a ningú, per por que la gent no els voldria creure. Però tantes vegades van veure el mateix, i tant i tant en van parlar, que uns altres pastors ho van sentir i ho van contar a la gent del poble de Monistrol, que de seguida va córrer a explicar-ho al senyor bisbe de Manresa, el qual, acompanyat dels canonges, del Capítol i de molta gent de Manresa, va formar com una processó. Tots amb aixes i ciris encesos, van anar fins a la porta de la cova, a través de la paret de la qual sortia aquella gran resplendor i se sentien aquelles grans cantúries i músiques. Entre tols van tirar la paret a terra i van trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat tota voltada d’angelets amb tot d’instruments que tocaven i cantaven i tota aureolada d’una claror que feia més resplendor que set vegades et sol. En veure la imatge, tots van restar enlluernats, van raure a terra de genolls, li van fer grans oracions i tothom sentia un gran afany de tocar-la i de besar-la. El senyor bisbe la va prendre amb les seves mans i tots van convenir que una joia tan gran no podia estar sinó a la Seu de Barcelona, i van organitzar una processó per a portar-la. Però heus ací que, quan van arribar a l’indret on avui s’escau el Monestir, es van sentir cansats i van reposar per emprendre la baixada de la muntanya amb més braó. Quan van tractar de reprendre el camí es van trobar que la imatge sua via fet tan pesant que ningú no la va poder moure d’allí. Van acudir-hi els gremis de la gent més forçuda i més valenta, els bastaixos, els molers, els ferrers i d’altres, i entre tols un la van poder moure ni un gra del lloc on era. Davant d’això, el senyor bisbe i els res van creure que era voluntat de la Mare de Déu no moure’s d’aquell lloc, i allí mateix li van aixecar una capella, que amb el temps va convertir-se en església i més tard en monestir.