El comte l’Arnau

La tradició no ens presenta la gran figura del comte l’Arnau prou definida. La veu popular sovint es contradiu i ens en parla d’una manera inconcordant. Unes vegades en fa un heroi i d’altres el considera un monstre. Aquest concepte està força més estès que el primer. Explicarem allò que n’hem sentit dir, encara que uns conceptes no lliguin i àdhuc s’oposin a uns altres.

El comte l’Arnau era baró de Mataplana. La seva baronia comprenia una bona part del Ripollès, i era senyor dels castells de Mataplana, on tenia la residència principal, del de Solans, del de les Dames i de Blancafort i del de Castellar de N’Hug.

Llavors de la invasió dels moros, els sarraïns van arribar fins al peu del Montgrony, però no es van creure amb prou forces per a envair aquell cim tan agrest. Van imposar un tribut anyal a la pagesia que consistiu en cent donzelles, cent cavalls blancs, cent vaques lleteres i cent vedells. Aquest tribut era pagat amb molta recança, tant perquè resultava ominós com perquè representava la ruïna del país.

El comte l’Arnau va convocar els seus vassalls al santuari de Montgrony i els proposa armar-se per tal d’abatre els alarbs i alliberar-se del tribut, tan vexatori. Tots els reunits, davant de la imatge de la Marc de Déu, van prometre ajudar el comte i posar-se al seu costat.

Els moros de seguida de veure’s atacats van reaccionar amb tant de braó, que els nostres es veieren obligats a fugir cap a Monegals, vila important que diuen que hi hagué al cim del Montgrony, que era aleshores la capital d’aquesta contrada i de la qual avui només resten uns quants enderrocs. El comte l’Arnau també va fugir i, corrent com el vent, arribà fins a la Cova del Montó, que encara s’obre en la cinglera dreta del Freser, ben a la vora del riu, en terme de Campdevànol. Els moros el van perseguir, però no es sentiren lleugers per a pujar en aquell cingle tan espadat i van idear un enginy. Amuntegaren el brancatge de molts arbres i en feren una mena d’escala. Així pogueren assolir la cova. El comte, però, des de la boca, armat de la seva espasa, els anava ventant espasades a mesura que se li anaven presentant. En va matar tants, que encara fins no fa pas gaire temps hom trobava per aquells verals ossos dels molls sarraïns morts pel comte. Finalment van comprendre que si persistien en llur afany no en quedaria ni un, i van decidir deixar-lo estar.

Mentre els sarraïns tractaven d’abatre el comte, els seus pagesos havien reaccionat del contratemps sofert. A tocs de corn feren córrer la nova del que havia passat. Tuts novament van aplegar-se, plens de coratge i armats fins a les dents, i desferen els guardians del castell on residia el rei moro i el van matar. Aquesta batalla va produir-se al paratge anomenat els Closos, que, segons veu popular, en altre temps s’havia anomenat els Enclosos, fent referència a l’exèrcit moro que, de retorn de batre el comte, fou enclòs pels gombrenencs, que els esperaven. Hom ha trobat per aquells verals ossos humans i, sobretot, mitges llunes de ferro de les que havien portat els sarraïns en llurs turbants com a ensenya del mahometisme.

Per tota aquella rodalia va córrer la veu de la gran victòria assolida pels pagesos del comte contra els sarraïns, i foren molts els qui van sumar-se contra els moros, que d’aquella envestida hagueren de recular fins a Alpens. Al Montgrony fou, doncs, segons la tradició, on s’inicià la reconquesta de la terra del poder agarè, i el comte l’Arnau en fou el cabdill i el propulsor.

Conta també la tradició que el comte va foragitar els moros de tota la contrada, llevat d’un escamot de molt valents que, menats per un reietó, s’havien fet torts al castell de Lillet. Tots els intents fets per desencastellar-los havien resultat inútils. Un dia que feia una boira molt espessa, el comte aplegà ràpidament tota la seva gent i a corre-cuita van construir el monestir de monjos de la Pobla. L’endemà, quan la boira s’esvaí, els moros trobaren aquell cenobi com sorgit de sota terra, tot radiant de creus i de sigues del Crist, l’acció dels quals no van poder resistir, i abandonareu el castell.

Altres tradicions conten que el cabdill Quintilià, fugint de la invasió agarena, va refugiar-se al Montgrony, que era pràcticament inaccessible. Allí es sentí segur i tractà d’organitzar unes forces per tal d’emprendre la reconquesta. Com que no coneixia el país ni sabia on podia acudir ni de qui es podia refiar, va demanar ajut al comte l’Arnau, que gaudia d’un gran prestigi, per efecte del qual van aplegar un fort exèrcit que va acampar a Coma Armada, paratge que abans era conegut amb un altre nom i que passà a anomenar-se així des d’aleshores.

Un altra tradició sobre l’esmentada reconquesta conta, encara, que el qui féu cap al Montgrony fou el comte Otger i que hi plantà la seva tenda. Per tal d’aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els moros, féu sonar el seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol home no acudí a la seva crida, i Otger, que anava ben sol, sense altre company que un gos fidel i intel·ligent, quedà molt desolat. La bèstia va comprendre l’estat d’ànim del seu amo davant el fracàs i per ajudar-lo va córrer al castell de Mataplana, on donà a entendre que passava quelcom d’extraordinari. Tant i tant va porfidiejar que el comte l’Arnau va manar a un servent que seguís el gos per tal de veure què volia. La bèstia va menar-lo a la tenda del seu amo i Otger li exposà el seu pla perquè en fes coneixedor el seu senyor. Quan el comte l’Arnau n’hagué esment li prometé ajudar-lo en tot i per tot. Usant del seu prestigi cridà els cavallers més aguerrits i n’aplegà fins a nou, que s’aparellaren per combatre els moros. Els nou cavallers jurareu fidelitat a llur paraula davant la imatge de la Mare de Déu, que prengueren per testimoni. Tots es van treure les espases i les estengueren alhora damunt de l’altar, disposats ells en rodona al voltant de la mesa. I van complir el jurament, puix que no pararen de lluitar fins que assolireu llur propòsit.

Otger va reconèixer que devia l’èxit de la seva empresa a l’esforç i a la intel·ligència del seu gos, i el volgué honorar com es mereixin. El premià amb un magnífic collar, i per eterna memòria va posar el gos a l’escut en actitud de córrer.

L’origen dels títols nobiliaris i dominis del comte l’Arnau també es presenta molt obscur. Amb tot, n’hem recollit la versió següent: el comte, que era de la branca dels Pinós, en certa ocasió va fer armes contra el comte de Barcelona, i aquest, que resultà vencedor, el castigà i desposseí de tots els seus béns. El va exiliar set hores lluny del que havien estat els seus dominis vers el costat de tramuntana: li donà una pell de bou i li concedí tanta terra com amb ella pogués cobrir.

El comte va situar-se just al límit de l’heretat que deixava i caminant, set hores justes féu cap a Gombrèn. Un volta allí tallà la pell de bou en tires ben estretes, les ajuntà i va fer una cinta molt llarga, amb la qual rodejà tota una porció de terra que li va permetre d’aixecar un castell amb una gran era al davant i encara construir més enllà una capelleta dedicada a sant Joan de Mata, que, segons sembla, era parent seu. El castell prengué el nom de Mataplana, puix que aquest era el nom de llinatge del comte l’Arnau. D’aquesta manera esdevingué baró de Mataplana i els seus dominis s’estengueren per una bona part del Ripollès, prop de Montgrony.

La besàvia del comte l’Arnau, Blanca d’Hug, senyora del castell de les Dames, o de Blancafort, era molt bona i liberal, fins al punt que va eximir els sens vassalls de tots els tributs i drets abusius de què aleshores gaudien els senyors feudals i els donà amples franquícies en tot sentit. El comte l’Arnau mancat de tot haver i sense altre patrimoni que la pell de bou, escollí per a assentar-hi la seva residència les terres de la seva àvia, amb l’intent de reclamar dels seus súbdits els drets que la dama els havia fet francs i de convertir-se en senyor del vell patrimoni. Va exigir als seus vassalls el pagament de tots els tributs fins al darrer diner. Aquest abús li congrià l’antipatia de tots ells. No tingué pas interès a fer-se agradós als seus súbdits, ans al contrari, els tractava amb tot rigor, àdhuc dins els costums feudals d’aquell temps, tan vexatius. Va fer-se malvoler tant que rodejà la seva figura d’una aurèola d’odi i de por que encara perdura. La seva idea promou esgarrifança i entre la gent senzilla dels voltants de Gombrèn encara trobaríem qui sent basarda només de sentir pronunciar el seu nom.

Conten que el comte Arnau era amic del dimoni i, sobretot, enemic de Deu. En certa ocasió, tenia molta pressa perquè les obres de construcció del castell s’acabéssiu aviat, i tot era atiar els treballadors perquè s’afanyessin. Quan l’obra ja era molt avançada, el mestre que la dirigia un dia va dir: «Demà s’acubarà la torre, si Déu vol». El comte, en sentir-lo, contestà: «Tant si vol com si un vol». I, per més que tots s’hi van afanyar, la torre no s’acabà i mai no quedaren enllestides les obres dol castell, malgrat tots els esforços. Finalment s’enrunà sense estar encara acabat.

Una variant de la llegenda explica que un dia el comte, on una tertúlia de cavallers, va dir que ell tenia tant poder com el sol, que des d’una muntanya veia l’altra. Els companys feren un gest mig despectiu que li ferí l’amor propi. En arribar al seu castell, cridà el mestre d’obres més bo d’entre els seus vassalls i li manà que aixequés una torre tan alta que des de casa seva, per damunt de la muntanya del Montgrony, pogués veure tota la plana de la Cerdanya. El mestre li digué que l’empresa era impossible: però ell, irat, li exigí que la dugués a terme. L’enginy del mestre i les suades dels pobres vassalls feren possible aquella bogeria. I, quan ja gairebé la torre era enllestida, va passar el que hem dit abans, i, al moment en què el comte digué el darrer mot, l’obra es va enfonsar.

Por proveir d’aigua el castell volia conduir la de les fonts del Llobregat, que aleshores arribaven fins a l’Espluga. També hi volia menar les de Maials, de Vilagran i de Vila-xica, les quals féu arribar fins al pla de la Pera. Al bo i millor de les obres, un dels treballadors va dir: «Aviat acabarem la feina, si Déu vol». El comte, furiós, el reprengué, irat de manera semblant a com havia contestat al mestre d’obres que aixecava la torre, i a l’instant les aigües es van deturar justament al punt on es trobaren. Les fonts del Llobregat van recular fins a Castellar de N’Hug, on encara ragen. A Serra-seca hom pot veure un gros solc fet a cops d’escoda damunt de la roca viva, que recorda el conducte por on havia de passar l’aigua.

El comte, por altra banda, també era amic de la Mare de Déu i dels sants. Una vaca de la seva vacada va trobar la imatge de la Marc de Déu del Montgrony. Així que ho va saber, va manar al vaquer que la portés al castell, on li faria aixecar una capella com una catedral. Sense saber com, però, la imatge fugi del castell i se’n tornà a la lleixa, on encara avui es pot veure. El comte manà al servei del castell que hi fos tornada la imatge. Així fou fet, però altra vegada en fugi. El cas va repetir-se set vegades, fins que comprengué que la Mare de Déu no desitjava aquell altar que ell li volia erigir, i decidí fer-li aixecar una ermita allí mateix. El comte pagà totes les obres, amb el manament exprés que ningú no donés ni un diner ni fes res que les afavorís ni ajudes.

L’accés al santuari de Montgrony era molt difícil, per no dir impossible, a través del greny natural obert en la roca viva. Com que es pot dir que ningú no hi podia pujar, el comte cridà la seva gent i els manà que a cops d’escoda fessin com uns graons que formessin escala. Els vassalls, que treballaven molt i amb poc profit, en sentien desgrat. Per estimular-los els prometé que per cada cabàs de pedra que arrencarien els en donaria un de blat. La feina, però, tampoc no s’hi veia, malgrat el temps que hi esmerçaven. El comte cregué que la gent treballava de mala gana, i els prometo un mesuró d’or per cada cabassada de terra. El més vell dels vassalls que hi treballava va dir al comte que no els calia picar tant, que no treien sinó pols, puix que havien d’esmicolar la pedra. Ell contestà que pagaria la pols com si fos pedra, I la bona gent va fer l’escala. El comte en va tenir un gran goig, però no es recordà més del pagament promès. Un dels seus súbdits li’n féu memòria, i ell replicà:

I no els donà m un miserable maravedís. D’altres versions de la llegenda diuen que en comptes d’una mesura d’or per cabàs de pedra els pagà amb tres diners diaris, quantitat ínfima per a una feina tan dura. Hom també diu que pagà amb blat barrejat amb terra i pedres i també que, en mesurar-lo, en comptes de donar la mesura a caramull, segons llei i costum de les hores, la feia massa rasa. Hi ha versions de la cançó en les quals quan la seva esposa li pregunta per què pena, el comte respon:

—Per soldades mal pagades.

I altres versions diuen:

—Per mesures mal rasades.

Hom diu que per haver aixecat l’església del Montgrony s’hi féu posar el retrat com a record del seu altruisme. Per tal es tenia un quadre que hi hagué a la primeria del present segle penjat a les parets del santuari. Portava una espasa a la mà i semblava estar voltat de flames vermelles. La gent deia que l’espasa era la raseta que l’havia fet condemnar i que per això estava tot voltat de flames. La figura representava una imatge de sant Pau, que, com a militar, portava espasa i anava cobert amb una capa vermella que als ulls populars semblava les flames de l’infern. El bisbe de Vic féu retirar aquest quadro, que avui es pot veure al museu episcopal d’aquella ciutat.

El comte era molt donat a la cacera i es passava la major part del temps lliurat a aquesta expansió. I fou el cas que una vegada que caçava per Montbador se li féu de nit i, com que tenia molta gana, cercà un lloc on poder menjar i reposar. Enmig de la fosca i allí lluny, lluny, va veure un llumet. Guiat per la claroreta, féu cap a un gran palau que s’aixecava perdut enmig de l’espessa boscúria. Hi entrà sense cap recel i va trobar-se davant d’una gran taula molt ben parada i plena de menjars saborosos. Sense pensar-s’hi, es va asseure i es posà a menjar a set queixos. Les viandes i els bons vins anaven i venien tots sols, i per ells mateixos es posaven a l’abast de la seva mà. Menjà a compliment en quantitat i qualitat.

Quan estigué satisfet, atiat per la curiositat, entrà palau endins i féu cap a una cambra sumptuosa, ricament moblada, enmig de la qual hi havia un llit magnífic amb set matalassos. Com que es sentia cansat, s’hi va ajeure i s’adormí ben aviat. Quan es despertà va trobar-se que jeia al costat seu una gentil dama, de gràcia i de bellesa sense parió. El comte, sorprès i admirat davant la inesperada presència de la dama, agafà una de les candeles que cremaven en sengles canelobres i la hi acostà. Involuntàriament va caure una gota de cera al pit de la donzella, que es deixondí i va explicar al comte que era una dama encantada i que, per efecte d’aquella gota de cera que li havia tocat al pit, restaria encantada set anys més, Li demanà que al cap d’aquell temps tornés, que amb la seva presència la desencantaria, es casaria amb ella i fóra senyor d’uns grans tresors que hi havia en el palau, dels quals era ella la guardadora.

El comte l’Arnau esperà aquells set anys amb inquietud, per tal de poder ésser el marit d’aquella dama i senyor dels tresors i del palau. Fou, però, el cas que no pogué tomar-hi el mateix dia que complia el terme. Hi va arribar l’endemà i trobà la dama casada i que els tresors també ja eren d’un altre que havia estat puntual a desencantar-la. Això el contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia que fins aleshores l’havien distingit i que el feien simpàtic a tothom. Des d’aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu un llarg rosari d’odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit Déu en tot el que podia i havia fet aixecar moltes capelles i esglésies, des d’aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i féu amistat amb el diable, amb el qual van fer molta lliga.

El comte l’Arnau posseïa una atracció estranya i excepcional. Era de fesomia molt ferrenya, però tenia el do de la persuasió i una bellesa tota especial i diabòlica que el feia atraient a les dones, que se sentien captivades per la seva paraula i per la seva vista. Coneixien prou bé els seus costums, llicenciosos i perversos, i també sabien el preu que els havia de costar la seva amistat, però una estranya simpatia les decantava cap a ell i sentien goig de parlar-li. Els homes, però, li tenien un odi implacable i eren a centenars eh marits, els germans i els pares que, rosegats per la set de venjança, sentien avidesa de fer-li pagar a bon preu llur deshonra; però cap no s’atrevia a encarar-s’hi, puix que tots el temien tant com l’odiaven. Havia entrat per totes les llars dels seus dominis, i dels de força més enllà encara, i no havia desdenyat d’ésser hoste de la cabanya del carboner i del llenyataire, de la mateixa manera que havia visitat la casa del pagès que menava terres.

L’agror de caràcter el conduí a un gran exagerat de gasiveria. El senyor del castell de Milany fou pare d’un infant i el comte Arnau apadrinà el nadó. El baró de Mataplana li féu present d’un vestit per al bateig. Fou el cas que, al cap de pocs dics de batejat, l’infant es morí. I el comte reclamà al senyor de Milany el vestit del seu fillol, car, com que havia mort, ja no l’havia de menester. El comte aleshores encisà el vestit amb un malefici que produïa la mort de tots els infants als quals el posàveu.

El comte sentia molt de goig que dins dels seus dominis nasquessin força noies. Sentia, en canvi, desgrat que nasquessin nois, que el dia de demà es podien convertir en els seus enemics. Un dia féu saber als seus vassalls que volin ésser padrí dels nois que nasquessin dius de la baronia. A tots els feia present del vestit i el donava al fillol següent, que moria com els altres. Així durant uns quants anys va aconseguir que no sobrevisqués cap noi dins del territori de la baronia, fins que s’adonà que, privant-se d’enemics per mitjà d’aquest sistema, també es privava de braços que conreessin les terres.

El compte pagava tots els tributs que havia de satisfer al rei o a d’altres cavallers sempre amb bestiar: cavalls, vedells, moltons, porcells, etc. Abans de lliurar-los en pagament els feia menjar un gra encisat, que feia que les bèsties, així que es trobaven soltes, emprenguessin el camí de llur corral o quadra i que fessin cap altra vegada a la baronia. Per lluny que fossin i per dificultats que hi bagues pel camí, més tard o més d’hora, segons els dies que durava el viatge, els animals retornàveu ai seu corral. Així el comte satisfeia religiosament els sens deutes i pagava puntualment tots els tributs, sense minvar el seu patrimoni.

Diuen que el comte l’Arnau no volia que dins dels seus dominis hi hagués altre animal gros que el seu cavall. Cap dels seus vassalls no podia ésser gosat de tenir cap egua ni bou, ni àdhuc cap ase. Una vegada un ruc perdut entrà en el terme de la seva jurisdicció. Un pagès que el va veure va córrer a esquivar-lo per por de la fúria del senyor. El comte, en saber-ho, com que ell no ho havia vist, dubtà de si el vassall tractava de fer fugir l’ase o d’amoixar-lo i apoderar-se’n. Davant el dubte, va creure convenient castigar-lo, i el féu penjar del merlet més alt del castell, per tal que el càstig servís d’exemple a tots els vassalls.

Com que no hi podia haver animals de força ni de tir dins dels dominis comtals, totes les feines de conreu de la terra i tot el tragí s’havien de fer a força de braç i de sang humana. En llaurar, els pagesos havien de fer l’ofici dels bous, i en batre, el de les egües. Tot el que s’havia de traginar i transportar liana d’ésser dut a coll.

El comte l’Arnau se sentia amo i senyor de tots els conreus que es feien dins dels seus dominis i de tots els fruits que es collien. El blat s’havia d’anar a batre en una gran era, i ell en persona vigilava la tema. Tots els súbdits, homes, dones i infants, hi havien d’acudir i de treballar a la desesperada, donant voltes per l’era a tall de bou o d’egua i sota la fúria del seu fuet. Repartia el blat al seu albir. Als pocs vassalls que tenia de bon ull, els el donava en abundor, i als altres, només una miqueta que no els arribava ni per a un parell de mesos. I, si algú dels qui en tenien de sobres en donava gens als qui patien fam, el comte li feia sentir tot el pes del seu domini.

El comte l’Arnau va sentir-se malalt d’una malura estranya que cap metge no li entenia. Féu acudir al castell els metges mes bons i els saludadors i adobadors que gaudien de més fama. Per tal que el guarissin els paixia i els tractava a cos de rei. En veure que no li endevinaven el mal, s’enfellonia i els feia penjar.

Per fi, acudí al consell d’un bruixot molt anomenat que li ponderà la virtut d’una aigua que rajava vora d’una masia que es trobava damunt del camí vell d’Olot a Perpinyà, vora d’aquesta vila. El comte visità la font, va beure’n aigua i a l’instant recobrà la salut. La font encara avui és coneguda per Font del Comte, i el mateix nom va prendre el mas que s’aixeca allí a la vora. Al comte, li agradà aquella aigua, que volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que la font ragés al pati, per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d’esforç.

Cridà els sous vassalls mestres de cases i els va dir que s’enginyessin per construir una mina que per sota de la muntanya portés l’aigua des de Perpinyà fins al seu castell. Tots li van dir que foradar tanta roca era impossible i que potser l’obra fóra intentable fent un rec descobert en lloc d’una mina subterrània. El comte volia que fos precisament una mina i no un rec, per por que durant el curs algú no li prengués l’aigua. Irat perquè contradeien la seva voluntat, el comte féu penjar també els mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de l’obra. Féu acudir tots els seus vassalls i els féu treballar de nit i de dia amb tota activitat. I diuen que hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer més que unes quantes canes de mina, i que la fúria del comte no parava de fustigar-los i aliar-los a la feina. A la fi el comte va reconèixer que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit.

El comte l’Arnau exercia damunt les dones dels sens vassalls un domini senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums del seu temps. Tots els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la cerimònia es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la a la disposició del senyor. Era corrent que l’endemà el senyor la deixés tornar amb el seu marit. Molt sovint, però, el comte l’Arnau les feia romandre al castell dies, setmanes i àdhuc mesos.

Sempre que al castell hi havia nu convit, el comte feia acudir les donzelles més gentils i més boniques i, mentre ell i els seus companyons de boira menjaven, les pobres fadrines s’havien de passejar despullades pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els tiraven. El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les pobres donzelles vassalles del comte, i hom diu que, un cop mort, per tal d’esborrar el mal record de l’abús senyorial, durant molts anys no hi hagué cap cirerer ni va entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana.

El comte va enamorar la graciosa dama Blanca de Pradell. Després d’haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que ja ho era i que tenia una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la seva vilesa i el tractà de baix i d’innoble. Les seves paraules feriren l’amor propi del comte, que, foll de ràbia, l’estimbà daltabaix d’un dels cingles del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de Salt de la Dama. En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama que puja del fons de l’abisme.

El comte l’Arnau era amic de totes les encantades de la contrada, que l’ajudaven i el protegien en tot i per tot amb llur poder sobrenatural. L’encantada de les coves de Ribes li va donar una espasa meravellosa que tenia el do de ferir sempre que era treta de la beina. Si el comte la desembeinava, feria algú o altre sense ni tocar-lo ni tan sols veure’l. La gent en parlava amb temença tot dient:

El senyor de Ribes tenia una filla molt agraciada. El cavaller del castell de Queralbs n’estava enamorat, però el pare de la donzella no hi venia bé. El de Queralbs acudí a demanar ajut al comte l’Arnau. Aquest demanà la protecció de l’encantada del Prestill per poder protegir el seu amic, que concedí a la donzella el do de poder volar sense ales i sortir des del castell del seu estimat, trescant pels aires, sense tocar per res a terra. Així pogué burlar la gran vigilància a què estava sotmesa.

Una altra llegenda explica tot d’altra manera la intervenció del comte l’Arnau en els autors de la donzella del senyor de Ribes amb el jove cavaller de Queralbs.

El de Ribes veia amb mals ulls el festeig dels joves enamorats, i un dia, irat, digué al galant que no li donaria la mà de la seva filla ni que es valgués del comte l’Arnau. I el donzell li replicà que el mateix comte en persona aniria a demanar-la-hi. Aquella nit mateix al bell punt de les dotze per tots aquells verals es va sentir la fressa del galopar desenfrenat d’un cavall, tot voltat de flamarades, que volava i saltava d’un cim de muntanya a l’altre. En arribar al peu del castell es tragué una daga i clavà un escrit al peu de la finestra de la torre major i se’n tornà mig volant i mig saltant com havia vingut.

L’endemà les guardes del castell trobaren aquell escrit i el portaren al senyor, que quan el llegí restà més mort que viu. Era del comte, que li deia que, del seu nom, mai ningú no n’havia fet burla, i, ja que ell no el considerava com mereixia, el reptava per a la nit vinent. El senyor de Ribes en llegir-lo restà fred d’esglai i tant com ell la seva filla. Passada una estona, el cavaller reaccionà; cregué que una ànima no podia reptar-lo i pensà que devia ésser un ardit del galant. Cridà la seva gent i els manà que la nit vinent muntessin una vigilància ben estreta tot al voltant del castell i que engeguessin contra qui es presentés, fos qui fos.

Totes les guardes així que fosquejà es van estendre per les torres i per les muralles emmerletades del castell. I vers mitjanit sentiren la fressa estranya del cavall infernal que mig volava mig galopava saltant de cim a cim com un esperitat tot voltat de flamarades i llençant tot un rastre de foc. L’esglai s’apoderà de tots, que no van tenir esma d’engegar-li cap ballesta, alhora que exclamaven:

—El comte l’Arnau! el comte l’Arnau!

La filla del senyor, que des del mirador ho va veure, caigué desmaiada als braços del seu pare i quan es deixondí sentí com el cavaller la besava i li deia:

—Seràs l’esposa del jove cavaller de Queralbs.

I l’endemà mateix van començar els preparatius de les noces.

Des d’aleshores mai més ningú no s’atreveix a jurar pel comte ni a treure’l en testimoniatge per por que no es presenti.

L’encantada del Prestill lliurà al comte una quantitat de diners d’una bossa, a la qual tenien la propietat de tornar sempre. El comte se’ls podia gastar tantes vegades com volgués, puix que al moment ja els tornava a tenir dins. Aquests diners meravellosos li donaven una riquesa sense fi, que li permetia d’afrontar les empreses més difícils, car mai no s’havia de deturar davant el cost.

La mateixa encantada també donà al comte una pedreta bonica que, passada per la cara, li feia adquirir atracció de tota dona que se’l mirés. Quan volia provocar l’admiració d’una dona, no li calia sinó passar-se per la cara la pedreta.

El senyor de Mataplana comptava, doncs, amb tres dons de meravella que posaven tot el món sota els seus peus: l’espasa de virtut, els diners inexhauribles i el talismà de l’atracció. I, aquestes gràcies, les devia al favor de les encantades, i no pas a l’amistat del diable.

Per a la follia del comte l’Arnau no hi havia res sagrat. Un dia que anava de cacera, pels voltants del monestir de Sant Joan de les Abadesses se li féu tard i entrà al convent a demanar sopluig. El rebé la mare abadessa, que era d’una bellesa sense parió, i el comte se n’enamorà. Des d’aleshores cada nit l’anava a veure. Passava per una mina que, segons uns, s’obria entre Gombrèn i Campdevànol, i, segons altres, tenia l’entrada a la claustra del monestir de Ripoll. Hom creu que encara es conserva tapada amb una gran llosa, de manera que sembla una tomba. Per a recórrer aquesta mina calien set hores, i era tan alta, que el cavaller hi podia passar muntat en el seu cavall de foc, que volava com el llamp. Aquest cavall, l’hi enviava el diable per tal que pogués cometre el seu pecat de sacrilegi i tenir així més segura la seva ànima. A la sortida de la mina hi havia una grossa anella, on lligava el cavall mentre ell romania al convent.

Quant a la sortida de la mina, segons uns era als afores de l’edifici, i, segons altres, dins mateix de la claustra, on diuen que no fa pas gaires anys encara es conservava l’anellassa. El comte havia de tornar a Mataplana abans del cant del gall, puix que al punt de l’alba el cavall se li hauria fos i hauria restat impossibilitat de seguir la seva via.

Hom diu que la mare abadessa, espaordida davant la follia del comte, va tenir un sobresalt tan gran, que es morí, i ell, fora de si, se l’emportà dalt del seu cavall muntanyes enllà.

Les monges, per deturar el comte, van tancar amb set panys i set claus totes les portes i totes les finestres; però ell, com que comptava amb l’ajut del diable, passava rabent a través de les portes tancades igual com si no ho haguessin estat.

Hi ha versions de la llegenda segons les quals el comte s’enamorà d’una gentil pageseta que de totes maneres volia fer la seva esposa. Esborronada la noia en saber-ho, abans de caure entre les urpes del senyor es féu monja per tal d’estar guardada. Advertida que el comte la volia raptar del convent, va fingir-se morta. Però ni així no se’n salvà, perquè el comte una nit va saltar les tàpies del convent i l’anà a robar. El comte se sentia tan follament enamorat d’aquella donzella, que jurà que fóra seva viva o morta. Per això com a cavaller que era, volgué complir la paraula, i, en veure que no l’havia poguda assolir viva, se l’emportà quan cregué que era morta. Després de cometre el sacrilegi, se’n va anar a confessar. El sacerdot s’esfereí davant d’una profanació tan execrable i li digué que no el podia absoldre. El comte, en to solemnial, li digué:

—Qui no vol absoldre el senyor no pot absoldre els servents.

Clavà un cop d’espasa al sacerdot i el deixà mort dins mateix del confessionari. Per aquesta nova profanació i aquest sacrilegi restà condemnat a no poder oir mai més missa ni tan sols entrar dins de cap església. Hi ha qui diu que aquesta damnació li pervingué d’un dia que, mentre passava el rosari al castell de Mataplana, els gats movien fressa i avalot i els tirà els rosaris al damunt per tal d’esquivar-los. A l’instant va sentir-se una veu que baixava del cel que deia:

I, des d’aleshores, així que tractava d’acostar-se a una església, una força irresistible el n’apartava.

En altra versió diu, encara, que el comte va enamorar-se d’una monja que no era pas l’abadessa. Per tal d’esquivar les intencions del comte, la monja féu com si s’hagués mort. La van guarnir un túmul enmig de l’església, com se solia fer quan moria una monja. En presentar-se el cavaller per raptar-la, la va creure morta i se n’anà. Hi ha qui diu que el comte es va agenollar als peus del túmul i resà unes oracions per a l’ànima de la qui estimava. Ella no es va poder contenir un sospir que la delatà. El comte veié aleshores que no era morta i se l’emportà.

Hi ha, encara, un altra versió de la tradició que suposa el comte l’Arnau prior del convent de Ripoll i posseïdor d’una virtut i d’una castedat que el menaven pel camí de la santedat. El diable en va tenir enveja i el volgué perdre. Va encendre en ell el foc de la luxúria i el temptà fins a fer-lo pecar. Amb el pretext de conveniència de poder-se comunicar tothora per camins ignorats de la gent, per tal de poder-se defensar en casos de guerra, el comte havia fet construir una mina que conduïa fins al conveni de Sant Joan, i cada nit anava a visitar les monges, que, rosegades també per les temptacions del diable, havien caigut en abandó de la regla i dels preceptes que els imposava.

Una altra versió de la llegenda diu que el convent que visitava el comte no era el de Sant Joan, sinó el de Sant Amanç, que es trobava al cim d’una muntanya del terme d’aquesta població, que encara avui s’anomena de Sant Amanç, i que, segons la tradició, no va estar coronat per un convent, sinó per un castell que era del comte l’Arnau i que també era anomenat com el convent. Aquella muntanya estava molt emboscada i oferia un lloc molt a propòsit per a la cacera. Molts caçadors, quan els sorprenia la fosca pel bosc, davant la dificultat de baixar a poblat, acudien a demanar posada al convent. I hom diu que les monges els acollien de manera molt lliure i llicenciosa, i d’aquestes monges es va dictar una cançó, encara popular, que hi la referència. Hom diu també d’aquest convent que el comte, muntat en el seu brau corser, cada nit pujava a visitar les monges i, com en el de Sant Joan, lligava el cavall part defora del convent en una grossa anella clavada en una pedra. Fa una quants anys que uns pagesos van baixar des d’aquell cim una pedra en la qual hi havia clavada una anella de ferro que segons veu popular era la que feia servir el comte. Aquesta pedra va restar molt de temps vora del santuari del Montgrony, i la gent la mirava amb admiració.

El Cel volgué castigar les monges per llur vida llicenciosa; féu desencadenar una tempesta, i un llamp caigué damunt del convent, l’incendià i el convertí en un munt de pedregall que s’ha conservat fins ara. Hi ha certs moments, sobretot els dies quiets i vers migdia, que, si hom escolta amb tota atenció, de les pregoneses insondables se sent el gemec profund i llastimós de les monges, que es dolen del sofriment a què les va conduir llur pecat.

Versions menys esteses de la tradició conten el mateix de les monges del convent de Vidabona, i la veu popular diu que justament el nom singular d’aquest convent prové de la vida regalada i fastuosa que es donaven les monges, oblidant-se de l’austeritat de la regla. D’altres versions, més escasses encara, també fan el comte amic de la comunitat de monges penitents de Santa Magdalena de Solallong, les quals hom també explica que visitava cada nit.

El comte l’Arnau tenia al seu servei, o com a criats, dos gats negres molt grossos que, sobretot quan sopava, li feien llum amb dues candeles de cera negra que com més cremaven més creixien. Una nit, quan el comte tornava de les seves malifetes, trobà un dels gats, que es deia Arnau, que l’esperava dalt de la roca del Gall, vora del gorg dels Banyuts. El gat cridà el comte i li va dir que el seguís. El cavaller desembeinà l’espasa i envestí el gat, amb el qual va sostenir una gran batussa i el matà. En arribar al castell va explicar a l’altre gat el que li havia passat. El gat es va posar fet una fúria. Li va dir que li havia mort el seu germà, que era l’únic que s’estimava en aquest món, Se li tirà al coll, l’agafà fortament amb les seves urpes i se’l va emportar cap a l’infern.

Hi ha qui diu que aquest cas no passà al castell de Mataplana, sinó dins del pou o avenç de Sant Ou, que s’obre per damunt del Montgrony. Aquest pou és tan profund, que mai no se n’ha pogut assolir el fons. Una vegada una pastoreta que filava per aquells verals volgué saber si era gaire profund i va començar a engegar fil pou avall. Ja n’hi havia amollat tretze fusades i encara, no notava senyals que arribés al capdavall. Tot d’una va sentir una veuota tota ronca, estranya i rogallosa que des del fons de tot deia:

La pastoreta va fugir tota esporuguida. Aquest pou, el va fer buidar el comte l’Arnau. A mig aire del canó hi havia una cambra que li servia de catau i era on tenia per servents els dos gats.

Una variant de la tradició diu que els servents del comte no eren dos gats, sinó dos bocs, que li feien companyia com a amics i emissaris del diable i que el vigilaven contínuament per tal que no fes cap bona obra i sobretot perquè no adorés Déu. El boc germà del que el comte havia mort precipità el cavaller al gorg dels Banyuts, d’on hom creu que encara surt en tornar a la terra per emprendre la seva carrera infernal de cada nit. Diuen que aquest gorg és una de les portes de l’infern, Els pastors temen passar amb la ramada per aquells verals perquè creuen que del fons del gorg surt, a voltes un boc o un marrà negre que es barreja entre el bestiar, damunt el qual té molta atracció, i que quan se l’ha fet seu es llança al gorg i tot el ramat el segueix. Aquell boc o marrà que sempre és negre, no és altre que el diable, que així ha fet perdre molts ramats i molt bestiar.

Hom creu que el pou de Sant Ou comunica amb les Coves de Ribes i que també dóna a la claustra del convent de Sant Joan per on passava el brau cavaller. Hi ha un conducte que mena cap a l’infern, i per ell el comte comunicava amb el diable. Dins de la cambra que li guardaven els gats, el comte feia les seves maquinacions sinistres i diabòliques.

Hi ha qui explica la fi del comte ben altrament. Part damunt del pou de Sant Ou hi havia un gran castell on practicava els mals usos. Hi ha qui diu que era en el castell de Blancafort, o de les Dames.

Una de los malaurades que van caure sota la fèrula del comte fou una germana de sant Ou. El comte, contra tota llei i raó, la volgué fer la seva esposa. La pobra dama hi va consentir molt a contracor, però confiava en la seva bona fe i en les seves paraules manyagues. Un cop fou la seva muller, el comte la tractà amb tota la duresa, el rigor i el desafecte que li eren propis. La dama patia on silenci, esperant que el seu marit s’esmenaria. El comte, però, ben al contrari, com més anava amb més duresa la tractava. La pobra dama, desesperada en veure que no podia aconseguir l’enteniment del seu marit, acudí al seu germà en demanda d’ajut. Sant On anà al castell per tal de reconvenir el seu cunyat. El comte havia donat ordre que no el deixessin entrar i que el fessin marxar a empentes si calia. Els servents van complir el manament de llur senyor.

Les paraules dolces i convincents del sant no pogueren fer obrar els servents de manera contrària a les ordres que havien rebut. El sant anatemitzà el comte i el castell fatídic on s’havia vessat tantes llàgrimes de dolor i on s’havien ofegat tants gemecs d’oprobi i vergonya. Així que hagué pronunciat el darrer mot, tot el castell va precipitar-se al fons de l’infern, engolit pel pou de Sant Ou. Per entre el terrorífic cataclisme s’aixecà una ombra blanca que se’n pujà cap al cel. Era l’ànima de la pobra muller del comte.

Hom creu que el comte fou emmenat a l’infern de viu en viu i que encara no és mort avui. L’ombra que molts han sentit, i àdhuc han vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell mateix en persona, que encara volta furiós flastomant i maleint a desdir tal com feia un miler d’anys enrera.

La fi del comte l’Arnau s’explica encara d’altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable, i que aquest, temorós que no arribés a suplantar-lo, se l’emportà cap a l’infern. Dinen també que va emportar-se’l el mal esperit. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la terra perquè el fes desaparèixer. La tradició no diu pas com, però sí que no se l’emportà pas al cel.

L’ànima del comte l’Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis. Totes les nits, cap al tard, surt de l’infern cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la seva estimada, i, rabent com el llamp, volta i més volta d’ací d’allà, esperitat i enfellonit, sense repòs ni descans.

Va seguit d’un estol de gossos que clapeixen i lladren sinistrament quan passa sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben bé si corre o si vola, però que amb cada potada estén un raig de foc com una flamant reguera. Per la boca llança bromerades enceses que omplen d’una claror sinistra tot l’espai per on passa. És molta la gent que l’ha sentit passar i que s’ha estremit dins del llit en sentir cruixir les portes i les finestres, per efecte del vent impetuós que aixeca quan passa rabent com el llamp. Per alliberar-se de la seva acció la gent sota els llençols fa el senyal de la creu i diu un parenostre.

Una versió de la llegenda creu que el cavall és negre i que en córrer renilla contínuament de manera sinistra, però que els renecs i les blasfèmies del comte ofegueu els seus renills. El comte surt sol de l’infern i corre en esbojarrada carrera sense saber ni què fa ni on va. Els gossos el segueixen adelerats, clapint i udolant ferament. A llur pas se’ls afegeixen tants llops com el senten, augmentant així la cridòria i els bramuls. El comte fa cap a un engorjat del Freser, prop de Campdevànol, on troba la seva estimada, que l’espera, i la puja dalt del seu cavall. Tots dos segueixen la cursa esbojarrada. De sobte s’aixeca un cérvol blanc que gossos i llops empaiten adelerats amb afany sinistre. El cérvol, camallarg i més lleuger que els seus perseguidors, aconsegueix escapar-se. Cans i llops, enfellonits per la pèrdua de la presa, s’abraonen damunt del comte i de la seva estimada i els devoren i esmicolen a queixalades. I aleshores el vent es detura i paren els lladrucs dels cans, els renills del cavall de foc i les flastomies del cavaller esbocinat, i no se’l torna a sentir fins l’endemà, que reviu i surt novament de l’infern, seguit de tota la feram que li fa companyia, per a repetir el mateix del dia abans i de tants i tants dies, mesos, anys i segles com fa que dura.

Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, ou fa cap el comte, empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es fa, s’estimba cingles avall i aleshores para el vent. En arribar a l’abisme, el cavall dóna una potada a la roca i deixa l’empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de «Petjada del comte l’Arnau».

El comte i la seva companya moren, per tant, estimbats i no esquarterats, segons relata l’anterior versió.

Hi ha qui diu que el comte l’Arnau volta contínuament, sense deturar-se ni de nit ni de dia, sinó que de dia ronda per altres indrets molt allunyats i desconeguts i que per això hom no el sent. Només té dues hores de repòs diàries, en premi de les moltes esglésies que féu aixecar i construir. Terra que conqueria, hi feia aixecar a l’instant una església, que sempre dedicava a sant Pere. Totes les del Ripollès i de les contrades veïnes on el comte tenia influència i que estan posades sota l’advocació del sant apòstol foren aixecades per ell.

Hom creu que el comte l’Arnau també volta per sota terra. Allí volta i més volta, també sense poder parar mai. Per testimoniar que encara corre, cada nit dóna un cop ben fort a la roca del massís del Montgrony, cop que molta gent ha sentit ben bé. Hi ha diu diu que és un cop de pota del seu cavall, i qualifica el soroll de «Potada del comte l’Arnau».

Transitar cap al tard pels paratges per on sol voltar el comte és molt perillós, puix que hom hi pot topar, i els qui tenen aquesta desventura resten encisats com ell i participeu de la seva damnació, i, portats per un impuls que els dóna el dimoni, el sedueixen sense voler i s’afegeixen a la llarga corrua de pobres damnats que han caigut en la desventura d’haver-lo vist i que, com ell, han de voltar i més voltar mentre el món serà món. Hi ha qui diu que la gran fressa que se sent quan passa no és pas el clapir dels gossos, com diuen molts, sinó el bategar dels molts milers i milers de pobres desventurats que, damnats com ell, li fan seguici. No se sap de ningú de la gent d’ara que l’hagi vist, però es diu de diversos vells, més valents i coratjosos que el jovent d’avui, que en sentir-lo passar havien mirat per les escletxes dels porticons i havien ben vist com era, i n’havien pogut, donar raó a l’altra gent, i per això se sap el que se’n sap.

El comte l’Arnau, en morir, des de l’infern sentia gelosia per la seva muller i per les seves filles. Cada nit, cavalcant el seu cavall de foc, es presentava a la seva esposa per vigilar-la, que no s’hagués tornat a casar; li preguntava per les seves filles i per la marxa del castell i li demanava que li donés una de les noies perquè li fes companyia, encara que fos la més xica de totes. Cada nit sostenien una llarga conversa que sempre era la mateixa, de la qual es féu la coneguda cançó.

Cada vegada que la dama pronunciava el seu nom, el comte, tol ell fet una flamarada, se li anava per tirar al damunt per cremar-la i per portar-se’n la seva ànima cap a l’infern perquè li fes companyia; però, així que ella anomenava Déu i la Verge Maria, el comte reculava, ferit pel mal que li feia només de sentir els sants noms.

Hom diu que la Mare de Déu de Montgrony, prenent vida, visita la pobra vídua del mal comte i, compadint-la, li aconsella que quan se li presentés pronuncies el nom del seu fill l que confiés en la seva protecció, que mai no la deixaria. Per això, quan el comte li pregunta qui té per companyia, la muller li diu: «Deu i la Verge Maria».

Segons la creença, als qui moren en pecat mortal, no se li poden dedicar oracions no se’ls pot fer be des de la terra i les misses i els sufragis els fan més aviat mal. Per això el comte demanava a la seva muller que no li fes fer l’oferta, perquè encara li donava més pena. L’oferta se solia fer durant tot un any seguit, després de la mort. Consistia en un pa posat dins d’un cistelló de forma especial i en cinc candeles que hom feia cremar durant la missa.

La muller del comte va vendre tol el seu patrimoni als Pinós i destinà el producte a almoines per als pobres. Fins no fa pas gaire temps que a la claustra del monestir de Ripoll feien una caritat a la bona memòria del comte. Els qui la rebien no podien donar-ne gràcies ni pronunciar per res el nom de Déu en rebre-la.

Al comte l’Arnau, com a amic del diable i enemic de Déu, fins li sabia greu que la gent ois missa; però, mancat de poder durant el dia igual que els éssers diabòlics, no podia evitar que la gent complís amb el precepte. La nit de Nadal, però, que podia fer us de la seva força, fruïa deturant els qui anaven a les matines i a la missa del gall. Aquella nit voltava per tot el territori que havia format els seus dominis i, cavalcant el seu cavall de foc, empaitava i volia encendre i agafar els qui trobava. Durant molts anys, la pobra gent que vivia en masies i en despoblat no pogueren anar a la missa del gall per por que el comte l’Arnau no els al rapés. Un capellà del Montgrony, però, un any el conjurà i des d’aleshores que no se l’ha tornat a veure la nit de Nadal.

Va ésser tanta la joia que van sentir els vassalls del comte en sentir-se alliberats del seu jou despòtic, que, portats per l’entusiasme, feren una dansa amb la qual van voler simbolitzar primer el domini del tinat senyor i després l’esclat de joia de veure’s lliures. En aquesta dansa el capdanser, que vol representar el comte, surt a ballar primer amb la batllessa, la campessa o mestressa del camp on es fa la dansa i les quatre pavordesses, i, com un senyal de domini damunt totes les dones vassalles, balla sol amb totes elles alhora i de tant en tant les ruixa com en senyal de senyoria i de pertinença. Quan hi ha ballat prou, cedeix les seves companyes a d’altres balladors, que ja les esperen i als quals toca ballar-hi per dret propi. El capdanser, però, no abandona el ball i de tant en tant segueix ruixant les balladores amb aigua d’olor, que porta en una almorratxa. Ell va a cercar la balladora escollida, li fa donar uns tombs de dansa i després la cedeix al ballador que ha manifestat desig de ballar-hi. En acabar la dansa hom balla una corranda. Dividits en grups de quatre, a la darrera nota els balladors aixequen enlaire les balladores en senyal de joia perquè han pogut alliberar llurs companyes del jou despòtic del senyor i del mal ús que en feia.

Aquesta dansa, que encara es balla avui a Campdevànol, és anomenada «La gala», és a dir, la festa o la joia per l’assoliment de la llibertat.