La llàntia del rei Jaume
Com és sabut, el rei Jaume repartí la ciutat de València entre els cavallers que la van conquerir, a proporció de l’esforç que van aportar a la lluita. Resultà que, en establir-se i residenciar-se els cavallers catalans en la ciutat valentina, no es podien casar perquè no hi havia a la ciutat donzelles cristianes casadores. Per suplir aquesta manca, el rei trameté set matrimonis a Catalunya amb l’encàrrec de reclutar cent donzelles que volguessin anar a viure a València, a les quals assignaria un dot perquè poguessin trobar marit fàcilment. Les va dotar en proporció inversa a la seva bellesa, això és, a les més boniques de rostre i escaients els va donar un dot més xic que a les que no eren tan afavorides.
Segons la tradició, la gran majoria de les donzelles que anaren a València eren filles del llogarret tarragoní d’Ulldemolins, puix que són considerades com les més fecundes de Catalunya, i el rei tingué molt d’interès que dels nous matrimonis derivés un bon planter de valents catalans.
Les donzelles catalanes van trobar partit. Hi hagué cent casaments, tols en un mateix altar de la Seu valentina, conegut encara per Altar dels Casaments. Va donar-se, però, el cas dolorós que aquests matrimonis patrocinats pel rei no fruïren de gaire felicitat; regnaven entre ells continues disputes, cosa que va doldre molt al rei, el qual es cregué en el deure de fer quelcom pel tal d’influir a fer regnar un xic més de pau entre els casats de nou. Portat per aquest intent, va prometre que regalaria una preciosa llàntia d’or fi al primer matrimoni que es presentés i provés que durant tot un any no havia tingut la més petita discòrdia, i la féu penjar a l’altar dels casaments, on acudí a veure-la tol el poble de València. Van passar molts anys, tants, que ja el rei Jaume era mort, i encara ningú no s’havia presentat a reclamar la llàntia. Ja es desconfiava que puguis passar a ésser propietat particular quan un dia va presentar-se un dels marits i reclamà la llàntia, ja que, segons deia, feia una munió d’anys que vivia en la major pau amb la seva muller. El capítol de la Seu li digué que faria les indagacions necessàries i li lliuraria la llàntia si se la mereixia. Però va resultar que el pobre home havia perdut el coneixement, precisament perquè li havia fugit la muller amb un altre el dia abans.
La reial presentalla no pogué ésser adjudicada, i va restar penjada davant de l’altar dels casaments fins a la guerra napoleònica, en què, tement que les tropes franceses la robarien, com feren amb tot allò que tenia algun valor, fou treta del seu lloc i, juntament amb moltes altres joies i elements de metall preciós, fou enviada a Eivissa. Des d’aleshores se n’ha perdut el rastre.
En el fris d’una de les portalades de la catedral de València es veuen catorze testes, set de cada sexe, que, segons la veu popular, són els retrats dels set matrimonis que per manament del rei vingueren a Catalunya a cercar les cent donzelles que havien de constituir els primers matrimonis destinats a repoblar de cristians la ciutat reconquerida.