L’alliberament de l’emperadriu d’Alemanya

L’emperadriu Matilde d’Alemanya, muller de l’emperador Enric IV, fou acusada per uns cortesans de mala muller i de sostenir relacions amb un altre cavaller. Aquest delicte, en una emperadriu, comportava la deshonra del país, i el càstig era rigorosíssim. Fou portada davant de la justícia, que decidí de sotmetre el delicte a un judici de Déu i fixà el termini d’un any i un dia per veure si durant aquest temps sortia algun cavaller que públicament i en torneig volgués defensar l’honor de la dama davant dels seus acusadors; i, sí no es presentava ningú que abonés la seva innocència, fóra cremada enmig de la plaça, per perjura i mala muller.

L’emperadriu fou abandonada per les seves relacions, que temien la fúria de l’emperador. No hi hagué ànima vivent, a part del seu joglar, que volgués ajudar-la en aquest cas, ja sortint personalment a defensar-la o bé cercant qui li volgués tornar l’honor. El pobre del seu joglar, compadit de la dissort de la seva senyora, sortí a córrer món sense gens de repòs i divulgà arreu amb cançons la dissort de la seva dama. Corregué moltes terres, fins a arribar a Barcelona, on, com pertot arreu, cantà i contà enmig de la plaça, i on més gent hi havia reunida, la trista passada de la seva senyora. El cas va interessar a molts; ningú, però, no hi va concedir importància. El comte Berenguer, que estava a la finestra i va sentir la cantada del joglar, se sentí ferit de compassió per la pobra emperadriu Matilde. Així que el joglar hagué acabat la seva cançó, el comte li tirà als peus una gorra i una moneda d’or. El trobador comprengué, ple d’esperança, que algú havia escoltat el seu cant de manera diferent a la multitud. Entrà al palau i arribà a la sala del comte, que ja l’esperava. Llavors el joglar li explicà novament i amb més detalls la desventura de l’emperadriu; li féu avinent, al mateix temps, que no mancava sinó un mes i un dia per a acabar el termini fixat pels jutges per a cremar viva l’emperadriu si no hi havia qui volgués defensar-la.

L’endemà a trenc d’alba sortiren cap a Alemanya i el joglar guiava el comte, que anava armat amb la seva més rica armadura i seguit d’un altre cavaller de la seva cort que es prestà a ajudar-lo en la brega, ja que dos eren els acusadors i dos també havien d’ésser els defensors. Tot el camí van córrer; van reposar com menys millor, car el temps era molt just i corrien el risc de no arribar-hi a temps. Així i tot, van arribar tot just a la vigília. El comte volgué primer veure la dama; però l’emperador havia manat que ningú no pogués entrar a la presó llevat d’un fraret que la confessava, que era l’únic que durant tol l’any de sofriment havia pogut arribar a consolar-la. El comte visità el frare; li digué que havia vingut de llunyanes terres, únicament per defensar l’honor de l’emperadriu Matilde; però que desitjava parlar-li abans de sortir en brega al camp i, com a cavaller, posar-se-li als peus.

El frare tingué un gran goig d’haver trobat qui sortís per l’honra de la seva confessada i oferí al comte un vestit de frare perquè pogués entrar amb ell a la presó de la pobra dama. Un cop al seu davant, li digué que ell era el comte de Barcelona, que, assabentat pel seu joglar de la dissort que patia, havia vingut des de Barcelona expressament per defensar-la. L’emperadriu estigué moll contenta de la seva gesta i li assegurà que venceria, puix que Déu bé voldria ajudar-lo perquè sortís la veritat beu triomfant.

La nova de l’arribada d’un cavaller estranger que venia a defensar l’honor de l’emperadriu corregué aviat per la ciutat, que en sentí un gran goig. Tothom, però, parlava molt del braó i la valentia dels seus dos acusadors i temia que el comte i el seu company no fossin vençuts i cremada la pobra emperadriu, la qual tothom considera innocent. La gran valentia dels dos acusadors, de qui tothom parlava, arribà a espantar el cavaller que havia acompanyat el comte, fins al punt que la por el va vèncer i, sense dir res al comte, fugi corrents cap a Barcelona.

Arribà el moment de donar camp i es presentà el comte tol sol a bregar contra dos. Els dos mantenedors se sentien encoratjats en veure que lluitaven dos contra un i cregueren que per brau i valent que fos el comte la brega era guanyada, car, si aquest vencia el primer, fóra necessàriament vençut pel segon. Altrament, tots dos estaven frescos i descansats, mentre que el comte acabava d’arribar després d’un mes de viatge a cavall i anava encara tot brut de pols i de suor, cosa que no el disposava pas gaire bé per a la lluita. Totes aquestes circumstàncies, que animaven els dos mantenedors feren que el comte es captés la simpatia de tot el poble, que, reunit a la plaça, esperava el resultat del torneig. I va començar el combat. Quan el primer acusador va envestir el defensor de l’emperadriu, la seva llança es va trencar en mil bocins contra el pit del comte, que atacà furiosament l’enemic i el féu caure del cavall quan anava a tornar a envestir-lo. L’acusador demanà treva i confessà que en efecte, l’acusació era falsa; l’emperadriu Matilde era innocent. L’altre acusador, en veure la fúria combativa del comte de Barcelona, fugi espantat sense voler ni entrar en brega. El comte preguntà als jutges què més calia fer per a sostenir la innocència de l’emperadriu, i contestaren que no calia res més, car ja havia quedat demostrada. La foguera, que el botxí ja havia encès, fou apagada. Tot seguit fou deslligada la pobra emperadriu, que no parava de plorar de tanta joia. El comte se’n tornà cap al seu hostal i de seguida sortia a cavall cap a Barcelona.

Tot el poble sentí una grati joia pel salvament de la innocent emperadriu. El seu marit demanà qui era el brau cavaller que amb tanta gallardia l’havia defensada, i volgué saber on tenia el seu hostal; però fou gran el seu disgust en saber que ja havia sortit cap a la seva terra sense voler acceptar els honors i les grans gales que a honor seu altaveu a ésser fetes. L’emperadriu, però, digué al seu marit que era el comte de Barcelona.

Un cop enllestides les solemnes festes que per celebrar la victòria de la dama foren fetes, l’emperador va decidir fer un viatge a Barcelona amb toia la seva cort per agrair i reconèixer al seu comte la gesta i valentia que havia tingut a defendre l’honor de l’emperadriu.

Els emperadors d’Alemanya vingueren a Barcelona acompanyats de més de tres-cents cavallers. El comte, per obsequiar-los, féu guarnir una taula de més de tres llegues de llargada, que atiava des del peu del turó Montcada fins a la muralla de la ciutat. Cada noble i senyor del terreny por on passava aquella taula tan llarga estava obligat, per manament del comte, a tenir-la ben proveïda de menjar delicat, de carn de ploma, dolces confitures i bons vins; tota la geni i els cavallers que acompanyaven l’emperador i la seva esposa i els molts nobles i cortesans del comte que havien sortit a rebre’ls podien menjar d’aquella llarga taula tot caminant. El comte i la seva cort feren també grans festes per alegrar els emperadors, que estigueren a Barcelona molts dies. Quan partiren s’emportareu molt bon record del nostre comte i dels cavallers catalans.