L’abat Copons de Poblet
Llavors de la reconquesta, el senyor de Copons va ésser el qui més terres va reconquerir i va alliberar del poder sarraí. Per dret de conquesta i per llei d’armes molt més de la meitat de la terra era seva. Com que després de la lluita amb els moros l’Església va restar molt arruïnada i ben pocs edificis religiosos restaven, puix que, els àrabs els havien destruït esglésies i monestirs, el cavaller de Copons va cedir a l’Església tant terreny com va necessitar per a aixecar nous temples i monestirs.
El senyor de Copons només va imposar als bisbes i als abats, per cada església o convent que aixecaven en terrenys dels seus, el pagament d’una quantitat irrisòria, només com un testimoni de propietat damunt el terreny. Aquest tribut, l’havien de percebre ell i els seus descendents mentre portessin el seu nom. Disposà també que per cap raó els bisbes, abats ni altres magnats religiosos que hi tinguessin obligació no podien deixar de satisfer aquell tribut i que, si no ho feien, ell o els seus descendents es podíeu emportar amb tot dret i propietat el calze o copó del temple que es negava a pagar. El senyor de Copons vingué a tenir en certa forma un peu de propietat damunt gairebé tots els copons de Catalunya, i per aquest motiu va prendre el nom de Cavaller de Copons, puix que abans s’anomenava d’una altra manera que la tradició no esmenta.
Un dels monestirs que varen ésser aixecats damunt de terrenys del senyor de Copons fou el de Poblet. La comunitat sempre va satisfer el tribut religiosament, fins que el pare abat va creure que el dret ja havia prescrit perquè feia anys i panys que durava i, d’altra banda, el monestir de Poblet, que tenia terrenys immensos en feu, era massa alt i poderós per a retre vassallatge a un simple cavaller, aleshores molt per sota en importància al monestir. I decidí no satisfer el tribut. El senyor de Copons va creure que, si transigia, encara que la quantitat no tenia cap valor ni importància, l’exemple de Poblet fóra imitat per altres comunitats i perdria el seu senyoriu tradicional, que havia de mantenir, i es disposà a fer ús del seu dret. Un bell dia, mentre el pare abat oficiava, el cavaller es va presentar al monestir, entrà a l’església i, sense que ningú hi fos a temps per a evitar-ho, va agafar el calze i se l’emportà.
Quan la comunitat va adonar-se del que havia passat, tothom va disposar-se a recuperar el calze de totes passades. El pare abat, que abans de professar havia estat home d’armes, va sortir fora del monestir, es va encarar amb el de Copons i, en brega aferrissada, li va tornar a prendre el calze. El cavaller no va donar el braç a tòrcer i es disposà a emportar-se’l a tot vent. Tots dos van forcejar una llarga estona i el pare abat de cap manera no afluixava el calze. El cavaller, decidit, desembeinà l’espasa i, amb un cop formidable, va tallar el braç al pare abat, que va caure a terra amb el calze, que tot es va abonyegar.
El cavaller immediatament es va adonar de la magnitud del que havia fet, se’n va penedir i en va demanar perdó al pare abat de genolls i amb els ulls plens de llàgrimes. Per purgar el seu pecat va abraçar la religió i volgué ésser monjo del mateix monestir que havia ofès. La seva vida va ésser tan exemplar i el seu zel pel bé i pel profit del monestir va ésser tant, que va arribar a ésser-ne abat. Tots els seus bens van passar al monestir, i d’això li venia la gran riquesa, fins al punt que mig Catalunya era seva. El període de més prosperitat de Poblet correspon a l’abadiat del cavaller de Copons.
Per raó del que portem explicat, l’abat Copons mostrava en el seu escut uns copons o calzes, i així el trobem gravat damunt de la seva tomba.