Els nous Barons de la Fama
La primera vegada que els moros varen envair la nostra terra portaven tanta empenta que prou s’haurien fet amos de tot Europa si de pertot arreu no haguessin vingut els guerrers més valents per deturar-los. A l’indret dels Pirineus els van parar una barrera. Va haver-hi una topada tan forta que es pot dir que gairebé no va quedar ningú, però almenys varen tallar la gran fúria dels moros, que no van poder avançar ni una passa enllà de la gran carena.
Tots els guerrers que vingueren de fora van caure en la brega, excepte un dels més braus i valents, que, greument, ferit i més mort que viu, restà perdut en una de les afraus més aspres i alteroses del Ripollès, al cim de la muntanya de Montgrony. Es deia Otger Catalon. Visqué moll de temps en una tenda sense més companyia que un gos que el guaria llepant-li les nafres. S’alimentava de fruites del bosc i de la llet que li portaven les cérvoles, les cabres i les ovelles que pasturaven soles per aquell muntanyam. Cada dia esmolava les armes amb l’esperança de tornar-les a tenyir amb sang sarraïna. Després de mesos i danys de fer vida solitària sense veure persona nada, i quan es sentí prou refet de cos i d’ànima després de la gran desfeta, decidí cridar la gent de la terra que havia sobreviscut la gran desfeta per tal d’emprendre la reconquesta de la terra del poder musulmà. I un bell matí de maig sonà el nom amb tanta força que es va sentir ben bé de pertot arreu, i fins dels recons més allunyats i amagats van glatir cors desitjosos de lluitar fins a aconseguir treure els moros. El gos, que era més lleuger que el vent, enardit pel so de corn del seu amo, es llençà terres enllà i arribà fins a les terres de les genis més notables i prestigioses, i empès per la fe i l’entusiasme que li havia comunicat el seu amo els donà entenent que calia armar-se, reunir la seva gent i disposar-se a la brega.
Tothom respongué a la crida. De nou indrets diferents feren cap altres tants cavallers seguits d’un estol de guerrers coratjosos, assedegats de venjança; eren els senyors de Cervelló, d’Erill, de Pinós, de Ribelles, de Montcada, d’Alemany, de Mataplana, d’Anglesola i Cervera, que, aplegats sola el comandament d’Otger, es van conjurar a lluitar fins a la mort per treure els àrabs de la terra. Davant de la imatge de la Mare de Déu del Montgrony van estendre llurs espases i van jurar fidelitat a la seva voluntat i a la seva paraula. Cada un seguit de la gran mainada de la seva gent va emprendre un camí diferent i posà a contribució tot el seu esforç, per assolir el seu propòsit; tots ho van aconseguir. Otger s’encaminà cap a la marina i morí lluitant contra els moros de Roses. Fou l’únic que va morir en la lluita. Catalunya es veié neta de moros, però hagué de plorar la pèrdua del gran cabdill de la Reconquesta.
En agraïment al gos, que amb el son esforç tant va contribuir a la victòria, el cabdill Otger, mentre durava la lluita, adoptà com a escut la figura dol gànguil corrent, amb un collar daurat com a guardó del seu mèrit. Després de mort el gran capità, els nou cavallers que van seguir-lo es van titular barons, i cada un s’ensenyorí de les terres que havia netejat de moros, i per honrar el cabdill van adoptar per a llurs armes el distintiu del gos, que havia pres l’heroi distingint-se entre ell pel color del fons i del símbol. I també el van adoptar com a escut de la terra, de manera que la primera ensenya de Catalunya fou un gànguil amb un collar daurat i en actitud de córrer, fins que el comte Jofre el Pilós li donà les quatre barres de la seva pròpia sang.