La reina santa Elisabet
El rei Pere teniu una filla anomenada Elisabet, que va casar-se amb el rei de Portugal i que per les seves virtuts va arribar a ésser coneguda per santa Elisabet reina. La virtut d’aquesta reina no era gaire plaent al seu marit, que hauria preferit que hagués fet vida de cort i de relació i no s’hagués donat tant a l’oració i a la religió. La reina no es trobava prou bé a la cort de Portugal i venia a passar moltes temporades al costat del seu pare a Barcelona. Aquesta reina era bellíssima i va despertar la passió d’un cortesà, que no parava d’anar-li al davant i al darrera; però la dama no en feia gens de cas. El despit del cortesà no tingué límits. La reina tenia un patge de gran confiança, profundament religiós com ella, que era gairebé l’única persona del palau amb qui podia iniciar-se, perquè la comprenia i compartia el seu pensament. El cavaller, despitat, va donar entenent al rei Pere que aquell patge era el galant de la seva filla. El rei es va enutjar en gran manera i es disposà a fer perdre aquell pobre i innocent servent.
El rei va cridar els frares inquisidors i els va dir que al palau hi havia un gran heretge que calia fer perdre de pressa, perquè no pervertís el altres pobres que se l’escoltessin. Els va dir que l’endemà tinguessin encesa la foguera per tirar-hi el qui es presentaria en nom seu a donar-los una lletra. Que no se l’escoltessin per res i no fessin cas de les seves manifestacions d’innocència ni de protecció reial. L’endemà el rei cridà el patge de la seva filla i li donà una lletra tancada amb encàrrec que la portés amb tota urgència als pares inquisidors del convent de Santa Caterina. El patge de seguida es disposà a complir l’encàrrec reial. Així que va arribar a la plaga de la Seu, van tocar a missa, i el patge va pensar que, per urgent que los la missiva del rei, mai no ho fóra més que el servir Déu, que era el rei i senyor de tot i de tothom, i se n’anà a la Seu a oir missa.
Al cap de poca estona, el cavaller traïdor que l’havia acusat i que havia malparlat de la princesa, ansiós de saber si ja s’havia tret del davant aquell que tant odiava i gojós de veure’l morir cremat, s’encaminà cap a Santa Caterina. En veure la foguera encesa, però sense ningú, anà a trobar els pares inquisidors i els preguntà en nom del rei com era que no complien la seva paraula. Els inquisidors van creure que aquell que es presentava en nom del rei era el qui esperàveu per cremar-lo i el van tirar a la foguera sense esperar ni escoltar ni atendre tot el que els va dir. Una estona després hi va arribar el patge, i aleshores els inquisidors van comprendre que potser s’havien equivocat, però ja era tard, perquè el mal cavaller ja cremava per heretge.
La falsedat de l’acusació del mal cavaller fou provada, i la virtut de la reina en resultà encara més ponderada.