Cristòfol Colom

A la sala del Tinell fou rebut en Colom pels reis Catòlics quan va retornar de descobrir les Amèriques. El rei i la reina el van rebre assegut-al seu tron i rodejats de la gent més principal de la cort i van fer portar una gran cadira perquè en Colom segués al seu davant, gest que en aquells temps constituïa una de les majors atencions i deferències que podia tenir un rei. En Colom va explicar als reis tot de coses de les terres que havia descobert. Els va dir que la gent no sabien de lletra ni gastaven moneda, que no hi havia ni pa ni vi, que no coneixien el ferro i que tenien unes embarcacions totes d’una peça molt petites i en forma de pastera. També els explicà que la gent anava despullada i que no coneixien Deu Nostre Senyor i que es menjaven els uns als altres. Els va fer tastar una mena d’espècia molt forta que usaven els indis que va fer molta picor a la llengua dels reis i els semblà com si els l’hagués cremada. També els va fer menjar patates, que van trobar molt bones, i va contar-los que els americans se les menjaven en comptes de pa. Els ensenyà tota una gran colla de lloros i de moixons estranys que portà, de més de trenta colors diferents molt vius, molt vistosos, com mai no n’havien vistos de semblants, i també va mostrar-los una mena de conillets molt menuts amb cua de rata. Els reis van quedar meravellats davant de tot aquell bé de Déu, i sobretot del gran tresor d’or que va portar, tant que fins les cadenes de les naus i les galledes i tots els atuells de cuina eren d’or de bon quirat. També els van sorprendre molt els sis indis que portà, que no eren ni blancs, ni negres, ni roigs, ni grocs, que aleshores eren tots els colors de gent que coneixien.

Però allò que més gràcia va fer al rei va ésser saber que a les terres que en Colom acabava de descobrir no hi havia cavalls, ni ases, ni bous, i que la bèstia més grossa que hi havia era com un gos, i també la gran estranyesa que feia a les gents d’aquelles terres veure gent a cavall, perquè no comprenien que eren dos cossos diferents; es pensaven que era una persona que tenia la meitat d’home i l’altra meitat d’animal, i tots s’horroritzaven en veure’ls.

En Colom va explicar al rei que el món era rodó; perquè l’entengués més li presentà una gran pilota com a exemple i la va fer rodolar diverses vegades davant del rei i de la reina. Com que el rei, en totes aquestes coses, no hi entenia, va cridar en Ferrer de Dianes, que era un gran navegant que havia descobert, feia poc temps, les illes Canàries i les costes africanes de Guinea, perquè en Colom li expliqués que el món era rodó, i en Ferrer de Dianes, que era molt entès i molt savi, va entendre a l’instant les explicacions d’en Colom. Als reis i a tota la cort, els costava de creure que el món fos rodó com una pilota, i els va arribar a semblar que en Colom i en Ferrer de Dianes somniaven truites, i, per tal d’aclarir si el món era a no rodó, el rei va cridar a una gran reunió tota la gent més sàvia d’aquell temps. En Colom es va explicar davant de tota aquella colla de savis i els va deixar convençuts; però a tots l’enveja els rosegava en veure que en Colom era més savi ell sol que tots plegats, i li van preguntar com era que ell havia comprès que el món era rodó i que més enllà del mar hi havia d’haver més terra. En Colom els va dir que tota la mar havia d’estar voltada de terra per sostenir l’aigua, perquè si no fos així l’aigua fugiria i el mar es buidaria, com passaria amb un vas o una una copa plena d’aigua, que si no hi hagués paret tot al voltant l’aigua no s’hi podria aguantar i fugiria. Tota la reunió va fer una gran riallada i van dir que, això, fins ho comprenien els nois que anaven a l’escola, que aquesta pensada no tenia cap mèrit i que no n’hi havia per a fer-se passar per savi, com pretenia fer en Colom, segons el dir dels reunits. En Colom, molt enfadat, els va contestar que totes les coses més difícils quan se sabien resultaven fàcils i que, si tan senzill era, per què no ho havien fet ells primer, i, ja que pretenien ésser tan savis, a veure quin d’ells sabria fer tenir dret un on sostenint-se per la seva part més prima. I de seguida va fer portar un ou. Picats per l’amor propi, tots els presents van provar vedades i més vegades de fer sostenir l’ou, però cap no ho va aconseguir. Quan en Colom va veure que ningú no se’n sabia sortir, va agafar l’ou i en posar-lo damunt de la taula li va donar un copet molt fluix, el suficient per a ensorrar la base de la closca i fer-li perdre l’esfericitat que li impedeix de sostenir-se, i l’ou es va aguantar perfectament, enmig de la gran admiració dels circumstants, que van haver de reconèixer la llestesa i la saviesa d’en Colom. I d’això ve que, en parlar d’una cosa complicada que ha estat resolta de manera fàcil, hom digui que sembla l’ou d’en Colom.

En Colom portava tres indis que van cridar molt l’atenció del poble i també del rei. Un dels tres era gegant, cosa que sorprengué molt el monarca, que admirà més en ell la seva talla i estatura que el color i fesomia pròpia de la seva raça. Els consellers de Barcelona, davant l’admiració del rei en veure aquell gegant, li varen dir que molt a la vora de la ciutat en vivia un altre de més alt i més gros que el negre, del qual es contaven curioses facècies. El rei manifestà el gust de conèixer-lo. Es referien al famós Farell de Caldes de Montbui, el qual enviaren a cercar tot seguit.

En arribar el missatger del Consell de Cent de Barcelona a casa del Farell, el gegant estava fent una acció que fa de molt mal explicar. L’enviat manifestà el desig del rei i el Farell li va contestar despectivament i negativa, amb una frase proverbial que tampoc no ens atrevim a transcriure. L’enviat se’n tornà cap a Barcelona i manifestà als consellers la mala resposta del gegant.

Quan el missatger fou fora, els parents i veïns de l’homenàs li feren veure que havia fet mal fel de desatendre la demanda del rei i que bé podria ésser que li costés cara la negativa. El gegant, llavors, es decidí a venir a Barcelona per tal de complaure el rei. Arrencà un pi dels més alts i corpulents del bosc, el qual féu servir de senzill bastó, i amb quatre gambades es va plantar, mig saltant mig caminant, a Barcelona. Pel camí es trobà amb un gros exèrcit de soldats de cavall que anaven a cercar-lo per fer-lo seguir a la força, però no calgué tanta cosa, puix que ja hi anava de grat.

En arribar al portal de la ciutat, els portalers li volien fer pagar el tribut de la llenya pel pi que portava. El Farell digué que no era pas un pi, sinó un simple bastó. Entraren en disputa i de cap numera en volien transigir, fins que, enfadat, el gegant tirà el pi per damunt la muralla dintre de la ciutat com si es tractés d’una feble palla, i d’una camada passà ell també per dalt de la muralla. Era tan alt que sobresortia per damunt de totes les cases, de manera que sortint al terrat es veia com caminava pel carrer i tot el veïnat podia saber fàcilment a quin punt de la ciutat es trobava.

El rei, quan el veié, restà meravellat i convingué que era més alt i més ferreny que el gegant negre que en Colom havia portat de les Amèriques. Tingué un gran goig de veure’ls menjar i també de veure com es barallaven. En el convit que féu per a ells dos, hi treballaren tots els cuiners de la cintat, que no eren pas a temps a coure menjar per a aquell parell d’homenassos. El negre, que creia d’una bufada matar el Farell, en to burleta no parava de dir-li mentre menjaven:

El Farell menjava tant com podia, sense contestar per res a les provocacions del negre. Acabat de menjar es disposaren a barallar-se. La baralla es féu a la Pineda dels Feixos. Tot el veïnat sortí pels terrats per veure’ls. El Farell es plantà ferm al mig de la placeta en espera que el negre envestís; aquest començà a cops de puny, mossegades i esgarrapades contra el Farell, que restava immòbil com si hagués estat de ferro. Quan el negre estigué ja extenuat de tant de barallar-se, ja no sabia què més fer per atacar. El Farell, que restava immòbil, es disposà a entrar en acció i preguntà al rei què volia que en fes, d’aquella joguina d’home; el rei li digué que podia fer-ne el que millor li semblés, i segons uns li comprimí els dos costats alhora i l’aixafà com una manxa, i segons altres l’agafà per una orella i el va tirar enlaire per damunt de teulades i terrats, engegant-lo altra vegada a les Amèriques, d’on havia vingut, mentre cridava: «Gent de les Amèriques, aparteu-vos, que allí on caurà tot ho aixafarà». Aquesta passada va donar lloc a la formació de la corranda popular barcelonina:

El primer gegant al·ludit en la corranda no és el de la parròquia del Pi, com generalment es creu, sinó el Farell, que amb un pi per bastó vingué de Caldes tot ballant pel camí, i el gegant de la ciutat és el negre que el Farell féu ballar pels terrats tirant-lo enlaire per damunt les teulades, puix que bé es compren prou que un gegant tan alt com aquell, que fins es veia per damunt de les cases, no podia pas anar a ballar pels terrats.

El rei quedà molt content del comportament del Farell i li donà una bossa de diners en premi. El nostre home se’n tornà cap a Caldes, pel camí que voreja Collserola, però quan hagué passat la collada se li féu de nit i es quedà a dormir al ras.

La nit era molt freda, i quedà congelat i mort. En efecte, en el relleu que presenta l’horitzó de darrera la muntanya de Vallvidrera, la fantasia popular hi veia la silueta d’un gran homenàs ajagut en actitud de dormir i es deia que era el Farell tornat muntanyes. Nosaltres, d’infants, l’hi havíem vist diverses vegades; avui no es distingeix, perquè la construcció de noves cases ha alterat la línia de l’horitzó per aquell indret.