El rei i el carboner

Anant un dic de camí el rei Jaume, la set l’abrusava, i no sabia com fer-se-la passar. Aleshores va descobrir una barraca de carboner; se n’hi va anar, va demanar-li aigua i així es féu passar la terrible set. Satisfet ja el desig de beure, es va adonar de la gran pobresa d’aquella barraca i del dur treball del pobre carboner i pensà que, tot i la duresa de la seva feina, devia guanyar ben poc. Va preguntar-li quin profit treia del seu treball, i el carboner respongué que no excedia, de deu sous diaris.

—I amb tan poc podeu viure? —preguntà el rei.

—No tan sols visc, sinó que pago el que dec, estalvio per a la vellesa i encara tiro una part dels meus béns per la finestra.

Les paraules del bon home sorprengueren el rei, el qual demanà que li aclarís com s’ho feia per a poder obtenir un rendiment tan gran d’un guany tan xic.

—Senzillament, tinc una llarga família que mantinc; en forma part la mare, la qual he de mantenir per pagar un deute contret; mantenint els meus fills, si són bons com jo sóc i com espero, puc suposar que quan arribaré a vell i no podré treballar faran amb mi com jo faig amb la mare, i així, en certa forma, estalvio per a la vellesa. Tinc tres filles, de les quals poca cosa puc esperar quan siguin grans, i estimo que el cabal que els dedico és igual que sí el tirés per la finestra.

L’explicació del carboner satisfet molt el rei, que la trobà molt graciosa i enginyosa; però li demanà que no la contés a ningú més abans d’haver-lo vist a ell cent vegades.

Trobant-se un dia el rei entre la seva cort parlant de diverses coses, oferí als seus cavallers l’enigma de la vida del carboner i prometé un premí al qui l’endevinés, dintre d’un període de temps.

Un dels cortesans que mig sabia la ruta feta pel rei temps abans, sospità que podia haver trobat durant aquella sortida el personatge a qui al·ludia, i emprengué el mateix camí per veure si el trobava. En efecte, es topà amb la barraca i féu conversa amb el carboner, que li contà el mateix que al rei: però, en demanar-li que li expliqués l’endevinalla, va dir-li que no podia fer-ho, puix que, temps abans, un alt senyor hi havia passat i li havia promès que no la contaria a ningú mes sense haver-lo visi primer cent vegades, i que no l’havia tornat a veure. El cavaller trobà aviat la solució; donà al pobre carboner cent monedes que portaven la figura del rei, les hi féu comptar i mirar, i així aquell va veure cent voltes la cara del rei i pogué, amb tranquil·litat de consciència, explicar al desconegut el sentit del seu enigma.

El cavaller tornà a Barcelona i esperà el dia que finia el termini donat pel rei. En preguntar si hi havia algú que hagués endevinat l’enigma, li contà la solució; aquest restà meravellat i comprengué que no havia estat obra de l’enginy del cavaller, sinó que el carboner, mancant a la paraula, havia revelat a un altre el sentit de l’endevinalla. Furiós, manà cridar el carboner amb el propòsit de castigar-lo; però el pobre home li digué que si que l’havia vist cent vegades, en l’encuny de les monedes que li havia regalat el cavaller perquè li descobrís la solució. El rei veié com hi havia hagut qui havia estat més llest que ell i no pogué fer res al pobre carboner.

—Torneu-vos-en a la vostra cabanya, que jo us perdono, però bé mereixeríeu ésser penjat, puix que pel vil diner heu prodigat el vostre secret que jo us havia manat que conservéssiu.