Fundació del monestir de Sant Martí del Canigó
La fundació del monestir de Sant Martí del Canigó s’explica de dues maneres ben diferents. Quan els moros van envair la part baixa del Rosselló i van cremar Elna, el comte Jofre de Cerdanya, que era un dels cavallers més influents i de més prodigi d’aquella rodalia, va aplegar un gran contingent de guerrers i entaulà una fera lluita contra els invasors. El seu nebot, fill d’una seva germana, anomenat Bernat de Cerdanya, sense dir-ne res a l’oncle, va menar també una forta batalla contra els moros, que malauradament perdé. La derrota va segar la vida a molts catalans i posà en greu perill l’esdevenidor de la terra. Quan el comte Jofre va saber-ho i s’adonà de la situació compromesa en què l’havia posat la lleugeresa del jove cavaller, el va cercar per esbravar en ell la seva fúria. Diuen que trobà el minyó dins de l’església d’un monestir benedictí que aleshores s’aixecava a Costoges. El jove cavaller estava abraçat a una imatge del Sant Crist en acte de penitència pel mal pas que havia donat. Foll d’ira, el comte, sense adonar-se del sagrat del lloc, ventà cop d’espasa al seu nebot, la sang del qual va esquitxar i tacar la imatge.
Hi ha versions de la llegenda que expliqueu que Bernat de Cerdanya era orfe de pare. El seu oncle va apoderar-se de tot el seu patrimoni, i, en trobar-se oncle i nebot dins del temple, aquest darrer va tractar el comte de lladre. El cavaller, irat, envestí el nebot, que va abraçar-se a tina imatge de sant Martí, i, sense respectar el sagrat del temple ni de la imatge, li ventà coltellada i el va matar. Per aquest sacrilegi l’església fou closa al culte, un monjo i el comte van anar aleshores a Roma, el primer per demanar instruccions quant a la regla a seguir i el comte per implorar el perdó. El papa Sergi V va disposar que els monjos fessin beneir altra vegada el temple i que no el tornessin a obrir al culte fins després. Al comte, li imposà la penitència d’abandonar l’exercici de les armes, de fundar un monestir dedicat a sant Martí, en desgreuge d’haver-lo ofès, i de lliurar-se a la vida d’oració per sempre.
El cavaller tornà al Pirineu, va abandonar el seu castell, que segons uns tenia a Angostrina o, segons altres, a Querforadat, i féu aixecar un monestir al cor del Canigó, on es retirà per expiar el seu crim sacríleg. Es féu construir una cel·la al campanar, de quatre metres quadrats, molt baixa de sostre i sense cap finestra ni obertura. Allí es passava el dia en constant oració, fora de les hores que la comunitat oficiava a l’església. Mai més no va sortir del monestir i ben poques vegades va arribar fins a la claustra. La seva esposa es va retirar amb ell a fer vida monacal i no el va deixar mai per res; va morir primer que el comte, i aleshores ell es va fer monjo, amb la condició que mai no podria ésser abat. El monestir fou ocupat per la mateixa comunitat benedictina del convent de Costoges, on el comte va pecar.
Part defora de| monestir i tocant a les parets de la construcció, hi ha una fossa que marca justa la figura del cos humà, oberta dins de la roca viva. Segons tradició, servia de dormidor del comte, i ell mateix la va buidar justa a la seva mida por tal de no poder-se moure ni menjar per res mentre dormís, amb la intenció de fer més dura la penitència.
Algunes versions de la llegenda diuen que el crim fou comès no a Costoges, sinó a Angostrina, on encara es conserva una taca de sang del cavaller Bernat de Cerdanya, damunt d’una roca, al voltant de la qual s’aixecava el monestir, enderrocat i destruït fa anys.
Segons una altra versió de la llegenda el comte Tallaferro, senyor del Rosselló i la Cerdanya, tenia un fill que era un brau minyó anomenat Gentil. Quan arribà a l’edat de poder guerrejar, fou nomenat cavaller pel seu oncle, el comte Guifré. La cerimònia va fer-se amb tota la pompa i la solemnitat que hom solia donar a aquests actes, tractant-se sobretot de persones de tan alta nissaga. Van assistir-hi molts vassalls del comte, sobretot pastors i pastoretes dels que paixien llurs ramades pels alterosos cims del Canigó. Entre les pastoretes n’hi havia una d’una singular bellesa, famosa com cap d’altra, que va emportar-se les mirades del jove cavaller Gentil, que ben aviat se’n va sentir agradat.
I, mentre tothom vessava de goig i d’alegria, enmig de les músiques de la festa, van arribar uns camperols que, corrent i adelerats, feren saber al comte que els moros havien desembarcat a la platja d’Arles i que, aplegats en un exèrcit poderós, es preparaven per entrar terra endins. Els dos germans Gifré i Tallaferro, encesos o per la ira i per l’afany de combatre els sarraïns i de defensar la terra de la invasió dels musulmans, decidiren agafar les armes. Van demanar als altres cavallers presents a la festa que fessin tocar els corns de guerra per llurs pagesies, i en poc temps aplegareu una gran host que, brava i valenta, va sortir a deturar els moros.
El jove Gentil, corprès per la mirada de la noia que l’havia enamorat, no es va adonar de res del que passava, car se n’havia anat, convidat per ella, a trescar muntanya amunt, a través de prades i boscúries. En vesprejar es van perdre entre les fraus de la muntanya del magne Canigó, i el fadrí, poc avesat a rondar per aquells roquissers, va sentir-se fatigat i s’adormi als braços de la bella pastora.
Quan va despertar-se es trobà en un món de meravella. La seva pastoreta, que a fi d’encisar-lo volgué presentar-se a la festa vestida humilment, s’havia transformat en una goja radiant de formosor. Ara vestia les gales que poden només portar les goges, d’una riquesa i esplendor enlluernadores. Era la gran goja Griselda, reina i senyora de totes les encantades del Canigó.
Totes les goges feren cor, companyia i seguici a llur reina i van omplir de gràcies i d’atencions la jove parella. Griselda va conduir el seu enamorat pels palaus immensos que posseïa sota les aigües dels estanys i el féu passar per sales amplíssimes que vessaven claror i irradiaven riquesa i on els esperaven milers d’altres goges amb arpes i instruments que sonaven harmoniosament, infatigables, per tal de fer més agradosa al cavaller l’estada en aquelles mansions, de les quals havia d’ésser ben aviat senyor, si no refusava les esposalles amb la gran reina Griselda. El jove Gentil restà encisat de tanta meravella i cada vegada se sentia més enamorat.
En sortir del palau reial, van trobar la magna carrossa que els esperava, tota d’or i d’argent, cosida de perles i de diamants i tirada per set daines blanques com la llet. Tot un estol d’encantades les varen cavalcar i van menar la carrossa a fer un bell viatge per totes les terres que es dominen des del cim més alt del Canigó, per tots els vells comtals de Catalunya i del Rosselló, per l’Ariège, per l’Aude, per Foix i la Bigorra. La carrossa no tocava pas a terra. Les daines que hi tiraven eren tan lleugeres, que de tant córrer la feien volar. Per arreu on passaven sortien les encantades que hi vivien, seguides de llurs grans corts de vassalles, i els saludaven, embadalides de tanta bellesa i magnificència.
Gentil, encisat d’amor, es disposà tot seguit a casar-se amb l’encantada Griselda, sense recordar els seus ni que acabava d’ésser nomenat cavaller; tampoc no arribà a saber que els moros amb una gran nau tractaren d’emparar-se del país.
Les encantades filles i vassalles de Griselda, al so de clarins i de corns, van difondre la nova de les noves del cavaller amb la reina de les aigües dolces del Canigó. Totes les altres goges es disposaren a honrar la seva companya amb rics presents; la goja de Lanós, la de Ribes, la de Carançà, la d’Engolasters i totes les altres dels estanys de l’ample Pirineu. L’una li féu present de l’anell; l’altra, del mantell; l’altra, de la corona i de la flor de tarongina. Tota la muntanya es va enriolar i es va vestir de festa per tal de celebrar la magna cerimònia de les noces.
I heus ací que els moros, que eren molts i molt forts, van empènyer les hosts del comte terra endins i Guifré i Tallaferro anaven reculant, ben refiats que en arribar a la vall del Tec trobarien el cavaller Gentil, que, amb la host que hauria aplegat dels pagesos rerassagats, els aniria a ajudar, i entre tots podrien deturar l’empenta abassegadora dels sarraïns, que, com una allau de feres impetuoses, anava avançant. Les esperances resultaren fallides, car per enlloc no va comparèixer ni el novell cavaller ni la host que hauria pogut aplegar.
El comte Guifré, que s’havia adonat dels ulls d’enamorament amb què es miraven el seu nebot i la pastoreta que havia acudit a presenciar la cerimònia del seu armament, es va témer el que havia passat. Furiós, va enfilar-se fins a l’estany, on va arribar al precís moment on què la jove i galant parella es disposava a unir-se on solemnes esposalles. Guifré, foll d’ira en veure que Gentil s’havia deixat seduir per l’amor en moments tan greus per a la llibertat de la terra, sense saber el que es feia es va abalançar damunt del seu nebot i el va precipitar timba avall. Griselda, tota esborronada, va manar a les seves vassalles que correguessin a cercar-lo al fons de l’abisme. Un estol de garrides encantades van complir adelerades la indicació de llur reina i portaren el cos del pobre cavaller, mort a causa de la caiguda.
Afectada per tan greu esdeveniment la reina Griselda va sentir-se talment ferida, que cuidà morir. Enfellonida, va aixecar el vol i fugi seguida de totes les seves filles. Mai més no se n’ha sabut res ni s’ha vist cap més encantada per tot el Canigó.
Guifré va manar un petit grup de gent que li restava que toquessin el corn ençà i enllà i que llancessin als quatre vents els sons més forts i aguts que poguessin, cridant la gent per tal que s’afanyessin a defensar la terra de la fúria musulmana. De pertot arreu van fer-hi cap pagesos armats, disposats a lluitar contra la moraima. Va aplegar un fort exèrcit i va córrer a cercar el seu germà per ajudar-lo.
Mentre ell, però, havia anat en cerca de Gentil, Tallaferro, amb la poca gent que li restava, havia reaccionat i pres avantatge als moros i els havia retuts amb tanta fúria, que, tots esfereïts, van emprendre la reculada fins a Argelers, ben disposats a tornar a embarcar. El comte, que els endevinava les intencions, va destacar un escamot dels seus guerrers més braus, els quals, coneixedors de les tresqueres, van guanyar l’avantatge als sarraïns, arribaren a la platja abans que ells i calaren foc a les seves galeres. Quan les desferres de l’exèrcit àrab van arribar a la platja per tornar-se’n cap a llur terra, es van trobar les naus enceses. El comte Tallaferro, que amb la seva gent els seguia de molt a prop, els va caure al damunt i no en va deixar cap. La victòria no podia ésser més gran. Ni una sola mitja lluna no trepitjava el sòl de la pàtria profanada.
Passades les angúnies de la brega. Tallaferro volgué abraçar el seu fill. Ignorant que no havia pres part en la lluita, preguntà al seu germà com s’havia portat en la masega i si havia fet bon honor a les armes que li havien estat confiades tot just en començar la guerra. Guifré, atordit, no sabia com explicar-li que ell, en un rapte d’ira, l’havia precipitat cingle avall. Temia la indignació del seu germà i també haver-li de declarar el que havia passat. No pogué evitar, però, la confessió de la veritat i ho féu amb el cor ben estret de temença. El comte Tallaferro, amb els ulls plens de llàgrimes per la pèrdua del fill, que tant estimava, abraçà el seu germà, car, malgrat tot, va pesar més en ell el goig del deure acomplert i el triomf damunt la moraima que la pèrdua del fill.
El comte Guifré volgué expiar per sempre el seu crim i en la frau aleshores més agresta i emboscada del Canigó va fundar un monestir dedicat a sant Martí, patró dels cavallers. Se’n va fer abat i sempre més observà vida de penitència. La comtessa, esposa seva, va brodar amb or i argent unes riques tovalles per a la mesa de rallar, que s’han conservat gairebé fins als nostres temps.