La missa de Sant Miquel de Montserrat

Durant un temps es presentava al peu de la portada de l’ermita de Sant Miquel com una ombra blanca que restava uns minuts dreta davant de la porta i amb veu molt planyívola deia:

—Qui m’ajudarà?

Aquesta aparició sortia al punt de mitjanit i durava tot el temps que necessitaven les campanes del monestir per a sonar les dotze batallades de les hores. Ningú no sabia d’on sortia; només es veia davant de la porta, mai ningú no l’havia vista anar ni venir, no podia entrar a l’ermita ni sortir-ne perquè la porta era tancada.

La nova d’aquesta aparició va córrer ràpidament per tota la contrada i els ulls la por i de la fantasia aviat la van veure a totes les hores del dia pertot arreu de la muntanya. El cas feia molt temps que durava i la gent tenia por de pujar a la muntanya per temença de topar-se amb aquella fantasma, de la qual tothom parlava de forma que cada u, sense adonar-se’n i sense voler, hi afegia una mica més d’allò que li havien dit. La veu del cas es va anar estenent i molts romeus s’estaven de pujar a la muntanya per por, i així la devoció se’n va ressentir. Els monjos de Montserrat, per tal de no perjudicar el monestir, van oferir un mesuró de xinxons al qui s’encarés amb la fantasma i arribés a fer-la desaparèixer.

Al poble del Bruc hi havia un home que havia donat proves de gran braó i coratge, el qual, atret per la riquesa que oferien els monjos, es disposà a anar una nit a Sant Miquel per veure i parlar amb la fantasma. Pujà al cim amb claror de dia, sopà i, assegut al peu de la porta, va esperar la presència de l’ombra misteriosa. Així que va caure la primera batallada de les dotze, entre la fusta de la porta va traspuar una ombra blanca tota subtil, com si fos una boira, i el qui l’esperava va poder ben veure que era una calavera seca, lletja i espaordidora que, com cada dia, repetí la pregunta:

—Qui m’ajudarà?

I l’home li contestà:

—Jo.

—Veniu amb mi.

A l’instant la porta de l’ermita es va obrir de bat a bat i va aparèixer tot l’interior ple de llums i de claror. L’ombra es va posar el roquet, obrí el missal i començà a oficiar. L’home del Bruc, molt espantat i més mori que viu, va ajudar la fantasma a dir missa; no la va oir ningú, car no hi havia sinó l’ombra i el qui l’ajudava. Quan fou finida la celebració, l’ombra va fer un petó a la mà del bon home del Bruc. Però, com que la fantasma no tenia llavis, les dents i els ossos de la noia van tocar la mà del qui havia fet d’escolà, i estaven tan freds que tot el van gelar, tant de fred com de por, i eren tan durs, que en comptes de fer-li una gràcia li van fer mal a la mà. Fet el petó, l’ombra va parlar així:

—Jo sóc l’anima d’un capellà d’unes terres molt llunyanes. Una moribunda, en la seva darrera hora, em va encarregar que en sufragi de la seva animeta digués una missa en una ermita de la muntanya de Montserrat, i la bona dona me la va pagar. Abans de poder complir el seu encàrrec, em vaig morir i la meva ànima un podia entrar ai cel perquè havia cobrat una missa que un havia dit i feia patir una altra animeta. Ja feia temps que acudia cada nit ací, desitjós de complir la meva missió, però no la podia satisfer perquè no trobava qui m’ajudés a oficiar. Ara la meva comesa està acomplerta mercès al teu ajut, pel qual et desitjo la glòria del cel.

Dites aquestes paraules, va beneir el qui li va fer d’escolà i va desaparèixer. I mai més no l’ha tornada a veure ningú, perquè devia entrar al cel.

L’home del Bruc va restar tan satisfet d’haver ajudat a entrar una ànima en pena al cel, que es donà per prou ben pagat amb aquesta bona obra i va renunciar al mesuró de xinxons que oferien els monjos del monestir.

La proesa d’aquell home es va estendre per tota la rodalia de la muntanya i des d’aleshores tothom tornà sense por a Montserrat. A l’heroi, li fou aplicat el qualificatiu de «Valent», que li va restar com a nom i que van portar durant molts anys els seus descendents, i diuen que no fa pas gaire temps que al Bruc encara es conservava la casa de l’heroi popular, coneguda per «Cal Valent».