El cavaller Nin

Després de la mort del comte Jofre el Pilós guerrejant contra els normands en terres de França, la seva vídua, la comtessa Vinidilda, va fer endolar tot el palau i va prometre que mentre ella visqués no s’hi faria cap més festa ni s’hi sentiria cap més música, i que el faria estada i mansió de pobres i desgraciats, que ella mateixa recolliria per plaers i carrers. Cada dia al mati surtin, tota sola del palau vestida de negre i feia almoina a tols els pobrets que trobava. Els que li semblaven més pobres i més desventurats, els portava al seu palau, i allí els donava estada i els feia tractar com a prínceps. Un dia vora de la mar va trobar una gitana jove tota pobra i miserable que li va allargar la mà. La comtessa li va fer una almoina i al moment de donar-li unes monedes la gitana va fer un gran gemec i va infantar un niu. La comtessa va recollir l’infant i se’n va anar al palau seguida de la mare. Al moment que anaven a entrar al palau, la gitana, mig desvalguda, es va deturar, va mirar fixament el cel i, com si llegís en un llibre, va dir a la comtessa:

—Aquesta terra d’on vós sou comtessa serà molt rica i gran, serà presa pels moros, que no hi estaran gaire, conquerirà altres terres de mans dels moros i ella en serà senyora i reina. Tindrà reis, savis i mercaders tan bons que de millors enlloc no se n’hauran vistos. La seva paraula pertot arreu serà estimada i respectada i els seus filis pertot arreu on vagin seran respectats i estimats, i arribarà a ésser un dels primers pobles de la terra.

I dites aquestes paraules va caure a terra morta.

La comtessa va prendre l’infant pel seu compte i el va pujar i educar. Va ésser molt bon minyó i tothom del palau se l’estimava molt. Com que no sabien com es deia ni qui eren els seus pares, l’anomenaven el «Nin», i Nin li va quedar com a nom. De gran va ésser un cavaller i un home d’armes dels millors, més braus, ardits i estrenus de la terra, i sempre va defensar la comtessa i la seva gent en tot i pertot. Per les moltes proeses guerreres que havia portat a cap hauria pogut tenir un dels escuts millors de tots i moltes riqueses, però tot ho va refusar; va voler que sempre li diguessin el Nin i no va voler altre senyal a l’escut que nu infantó completament despullat. I encara avui la família noble dels Nins, que a ben segur deu ésser descendent d’aquell cavaller, porta en el seu escut un infant despullat.