La conquesta de Tortosa
Tot Catalunya quedava ja neta de moros; havien estat expulsats de tot arreu, llevat de Tortosa. S’havien fet forts al castell i fortalesa de la Suda, des d’ou lluitaven amb desesperació, car la pèrdua del castell i la ciutat representava haver d’abandonar l’únic que els restava de Catalunya i moltes altres terres de més enllà de Tortosa, on no es podrien sostenir un cop perduda la ciutat.
El comte Berenguer IV va assetjar la ciutat ajudat dels millors cavallers catalans i dels genovesos, que mai no el deixaven.
Els moros es defensaven com lleons; els esforços dels cristians s’estavellaven contra les fermes parets de les muralles i el gran braó dels sarraïns, que ferament les defensaven. Els veïns de Tortosa, que eren cristians, ajudaven amb el que podien a la lluita; les dones, però, no hi venien gaire bé, car deien que, si la llibertat havia de costar tan cara de sang, més valia que seguissin manant els moros. Els homes, indignats per aquesta actitud de les dones, les van amenaçar amb matar-les totes si no els ajudaven. L’amenaça féu el seu efecte, car aquestes decidiren de prendre part en la brega. Es van vestir de soldats i sortiren a lluitar com ho feien els homes. Per amagar el seu sexe i fer-se témer de l’enemic, van lligar-se els cabells arran de barba, i de lluny semblaven uns guerrers d’allò més ferrenys.
L’esforç dels cristians no podia pas vèncer la resistència dels moros, que es defensaven ardidament. Els catalans van treure un nou ardit de guerra, una mena de castells de fusta muntats damunt de quatre rodes, dintre dels quals s’amagaven un grup de soldats que podien acostar-se fins a tocar les muralles amagats sota dels castells que els protegien i els permetien d’atacar sense rebre dany de l’enemic. Aquest ardit féu guanyar molt de terreny a la nostra gent, però no era prou per a obtenir el triomf.
Les forces dels catalans minvaven cada dia, i semblava que l’empresa hauria d’ésser abandonada. Es decidí de fer un darrer intent i esmerçar-hi tota la torça i energia de què es disposava. La lluita fou terrible i els catalans no s’emportaven pas la millor part. Sobtadament, aparegué un cavaller muntat en un cavall negre, amb una armadura del mateix color, amb la celada tirada perquè ningú no el conegués. El seguia una dama igualment tapada. Es dirigiren cap a la muralla, on el cavaller va lluitar com un veritable lleó. La força del seu braç armat aviat va fer estrall en els moros, que va semblar com si comencessin a cedir. Els cavallers catalans van ajudar el desconegut tant com pogueren i, capitanejats per ell, arribareu a pujar dalt de la muralla, des d’on lluitaven com feres, i aconseguiren de fer recular els moros, que no trigaren a desmoralitzar-se i acabaren per rendir-se. La dama mai no va deixar el cavaller desconegut i fou la segona a pujar a la muralla i a entrar a la ciutat.
L’admiració i la sorpresa dels cavallers catalans envers el desconegut era gran, però més ho era encara la curiositat de saber qui era. Un cop ben rendida la ciutat, gràcies a l’esforç del seu braç, el cavaller es presentà a la tenda del comte Berenguer, se li agenollà als peus i li demanà perdó, al mateix temps que s’alçava la celada i mostrava el seu rostre. Era Ponç de Cervelló, cunyat del comte, que, desatenent les seves ordres i els seus desigs, havia raptat la seva germana Mahalta i l’havia feta la seva esposa sense el seu permís; de la qual cosa el comte estava molt enutjat. Allunyat de la cort per la dissidència amb el comte, ignorava la campanya de Tortosa, on va acudir impensadament i per casualitat i, trobant-se en el més fort de la brega, li mancà temps per a posar-se al costat del comte i ajudar-lo en tot i per tot. La dama que l’acompanyava era Mahalta, germana del comte Berenguer i muller seva. El comte va perdonar la seva desobediència i li agraí el seu ajut.
Els moros de Tortosa en fugir van abandonar al castell de la Suda grans tresors, entre altres una preciosa safata d’argent i maragdes, en la qual fou servit el Sant Sopar a Jesús i als seus deixebles en l’àpat celebrat a casa de Llàtzer el llebrós; safata que el comte va donar en present als genovesos, agraït del seu ajut, i que encara es conserva a la ciutat de Gènova, ou és tinguda en gran estima.
Agraïda la Mare de Déu a les dones tortosines pel seu ajut donat als boines en la lluita contra els sarraïns, baixà un dia personalment a la ciutat i oferí a les dones una cinta mitjançant la qual les ajuda a l’acte del deslliurament, per la qual cosa fou creada l’advocació de la Mare de Déu de la Cinta.