El Soler de Secabecs

Masia famosa coneguda per tota la contrada, enclavada en terme de Sant Pere de Riudebitlles.

Una freda vetllada d’hivern que estaven reunits al voltant de la llar un gran nombre de treballadors, va sentir-se de dalt de la xemeneia una veuota tota estranya que deia:

—Que baixo? Que baixo?

La sorpresa i la por es va apoderar de tots els reunits; la veuota no parava de repetir la pregunta; els més atrevits, van mirar xemeneia amunt i no van veure res, però la veu no parava de repetir la pregunta. No sabent quin determini prendre, i creient que bé eren prou per a resoldre el que pogués passar, van decidir dir al desconegut que bé podia baixar. Donat el permís caigué un gros tió de fusta que poc n’hi mancà com no va caure dintre la perola del sopar que es coïa. La sorpresa dels reunits fon gran, i cregueren que devia tractar-se d’una broma jugada potser per un company absent. L’amo prengué el tió, desdenyosament el tirà en un recó de la cambra i seguí la conversa. Però, tan bon punt havia mig passat la por, es repetí la pregunta:

—Que baixo? Que baixo?

Passada ja la por, i coneixent el resultat de la resposta, no van dubtar a dir al desconegut que ja podia baixar, i altra vegada caigué un tió nou que, com l’anterior, fou llençat en un recó de la llar. El cas es repetí tres vegades mes, o sia que van caure cinc troncs, que foren llençats al mateix reconot; però quan foren tots reunits prengueren vida i moviment fins al punt d’ajuntar-se i i convertir-se en un home petitó i rabassut que dirigint-se a l’amo li manà en to imperiós que el seguís. No cal dir que la por va ésser gran; però davant del seu to l’amo no es pogué negar a seguir lo. El desconegut el féu passar al davant i el menà cap al celler; allí li assenyalà un lloc i en el mateix to li digué:

—Cava ací.

—Jo no; cava tu.

—No; has de cavar tu.

—Jo no; cava tu.

Els manaments i les rèpliques foren repetits nombroses vegades, puix que l’amo es resistia a cavar; però per fi accedí i va cavar a terra en el lloc on el desconegut li indicava. Aviat aparegué als ulls del Soler un grandiós i fabulós tresor.

El desconegut li manà que el recollís ben curosament i que el donés ben íntegre a una captaire que l’endemà mateix passaria a captar; que sí ho feia així la major fortuna sempre el protegiria, però que, si mancava un sola malla en la caritat que havia de fer-ne, la més terrible desgràcia cauria al seu damunt. El desconegut desaparegué. El Soler recollí el tresor, que lliurà a la captaire que es presentà l’endemà a demanar almoina, i, tal com va predir l’home fet de cinc troncs de fusta, sempre més ha brillat damunt la família la major ventura.