94 / 100

És possible coure un ou amb un parell de telèfons mòbils

La seguretat pel que fa als telèfons mòbils ha estat motiu de molta discussió. La transmissió sense fils fa que el telèfon emeti radiacions que potencialment poden ser perilloses. O almenys aquesta és la idea força generalitzada que hi ha. A més, quan fem servir el telèfon, el tenim posat just al costat del cap. I a ningú no li fa gràcia irradiar-se el cervell. El problema és que la por és lliure i s’encomana amb molta facilitat. Al final arriba una pila d’informació amenaçadora que no és clar que tingui gaire sentit.

Per això, quan va aparèixer a Internet una pàgina en què s’afirmava que, si es posava un ou entre dos telèfons mòbils que estaven connectats i es deixava passar una mica més d’una hora, en acabar l’ou s’hauria cuit, la notícia va semblar que confirmava les pors dels més aprensius. Aparentment, allò demostrava que les radiacions emeses pels mòbils podien efectivament alterar l’estructura de les proteïnes. Al capdavall, els mòbils fan servir unes radiacions que estan a mig camí entre les ones de ràdio, que són inofensives, i les microones, que ja no ho són tant, com sap qualsevol que hagi cuinat amb un forn de microones.

Però, si mirem atentament les indicacions, notarem que, encara que estiguin entre les unes i les altres, les longituds d’ona que fan servir els telèfons mòbils, d’entre 900 i 1.900 megahertzs (MHz), són lluny de les dels microones, que treballen a 2.500 MHz. A més, si mirem la potència a què treballen, veurem que els mòbils fan servir moltíssima menys potència, i que aquesta s’emet en totes direccions, just al contrari que la dels microones.

A més, tothom coneix gent que es pot passar hores i hores parlant pel mòbil sense acabar fregits, de manera que alguna cosa una mica estranya passa, amb la història dels mòbils i l’ou cuit.

I efectivament que passa alguna cosa. Una entrevista a l’autor de la pàgina web va destapar que tot era una mena de broma. Que s’ho havia inventat per divertir-se amb les pors exagerades i les bestieses que sentia dir sobre els perills dels mòbils. Fins i tot hi havia errors importants en les fórmules que proposava per calcular el temps necessari per cuinar l’ou, com ara quan afirmava que el temps depenia del quadrat de la potència del telèfon, quan en realitat hauria de dependre del quadrat de la distància a la qual estigui.

L’autor, Charlie Ivermee, assegura que va quedar ben sorprès de la credulitat de la gent. Des del seu punt de vista, era evident que el que va escriure no tenia cap ni peus. Però quan va passar de les divuit mil visites per setmana ja va veure que la cosa se li havia escapat de les mans. També va començar a rebre correus, molts de gent preocupada pel que deia, alguns que li indicaven els errors que hi havia a les seves explicacions i, finalment, alguns que l’amenaçaven per posar en perill llocs de treball a la indústria de la telefonia mòbil.

Tot plegat demostra que els mòbils són completament segurs o inquietantment insegurs? Doncs, en realitat, només ens indica com en podem arribar a ser, de crèduls, i amb quina facilitat donem per certes coses sense gaire sentit crític. Especialment si ens diuen allò que esperem sentir. De la seguretat de l’ús dels mòbils se n’han fet força estudis, que no han pogut detectar perillositat apreciable. Que sempre s’han d’anar fent més estudis? Per descomptat. Potser algun dia es detectarà algun efecte nociu, o potser això no passarà, simplement perquè realment són segurs. Al final hem de fer com en tot: prendre unes mesures de precaució i seguretat raonables, fer els estudis que creiem necessaris i, si no detecten un perill real, deixar de tenir por.

Però si voleu cuinar un ou fent servir el telèfon mòbil, serà millor que us ho traieu del cap. No us en sortireu. Però, per provar-ho, que no quedi.