68 / 100

L’estrella Polar és la més brillant del cel

Un error típic que cometen els que no en saben gaire, d’astronomia, és pensar que l’estrella Polar és la més brillant del cel. Per això, de vegades els causa una certa decepció quan els indiques de quina estrella es tracta. L’estrella Polar no és particularment brillant i la seva fama deriva únicament del fet que assenyala el nord. S’ha de reconèixer que això ja és prou motiu perquè sigui una de les estrelles més famoses. Però, brillar, el que se’n diu brillar, doncs tampoc no ho fa de manera espectacular.

La gràcia és, naturalment, que es troba en la línia de l’eix de rotació de la Terra, de manera que, miris des d’on miris, sempre és allà, al nord. I, encara que per això es coneix com estrella Polar, com que és la primera estrella de la constel·lació de l’Óssa Menor, el seu nom real és Alfa [α] Ursae Minoris.

Però la Polar té un parell de peculiaritats curioses. La primera és que no es tracta únicament d’una estrella, sinó d’un sistema estel·lar de tres astres. De fet, ja el 1780 van observar amb els telescopis d’aleshores que l’estrella Polar tenia una companya molt poc brillant. Aleshores, van passar a anomenar Polaris A la que coneixem des de sempre i Polaris B la nova companya.

El 1929 ja van notar que l’espectre de llum suggeria la presència d’una tercera estrella, però no va ser fins fa dos anys que el Hubble va poder fotografiar-la, molt petita i molt poc brillant. La podien haver anomenat Polaris C, però el cas és que es diu Polaris Ab.

Un altre detall curiós és que no sempre ha estat ella la que assenyalava el nord. La Terra presenta molts moviments a més dels de rotació sobre si mateixa i de translació al voltant del Sol. Això fa que, de mica en mica, l’eix vagi apuntant cap a altres punts de l’Univers i, per aquest motiu, fa uns 5.000 anys, per buscar el nord calia trobar l’estrella Alfa Draconis. Ara tenim la Polar, però després serà l’estrella Gamma de Cefeu la que guiarà els navegants del futur. D’aquí a 7.500 anys serà la Gamma del Cigne, una de molt brillant, i l’any 15000 serà la Vega de Lira. De totes maneres, els amants de l’estrella Polar no han de patir: encara marcarà el nord durant uns 3.500 anys.

Cal anar amb compte amb aquests moviments del cel. Si no, apareixen errors com el que va cometre William Shakespeare quan posà en boca de Juli Cèsar les paraules: “[…] sóc constant com l’estrella Polar, que no té parangó quant a estabilitat en el firmament”. Una frase fantàstica, però que l’autèntic Juli Cèsar no hauria pronunciat mai, ja que, en aquell temps, l’estrella Polar no marcava el nord i sí que es movia a través del firmament.

I, finalment, una altra característica de l’estrella Polar és que és una variable cefeida, una mena d’estrelles que han tingut un paper cabdal en l’astronomia. I la Polar, que es troba a només tres-cents anys llum de la Terra, és la cefeida més propera i, per tant, una de les més estudiades. El nom de variable és perquè la seva brillantor va canviant a mesura que passa el temps, però ho fa d’una manera rítmica. Durant un temps perden lluminositat, i durant un altre període en guanyen. Així van oscil·lant, cada una amb un ritme característic i particular.

Ara bé, encara que la seva llum canviï amb el temps, no deixa de ser una estrella bastant més gran que el nostre Sol: és gairebé cinquanta vegades més gran.

Un estel ben curiós, el Polar. I amb una certa màgia. No és debades que la majoria dels aficionats a l’astronomia el primer que aprenem en mirar al cel, a part de la fantàstica constel·lació d’Orió, és com seguir el camí indicat per Merak i Dubhe, les dues estrelles brillants de l’Óssa Major, per trobar justament l’estrella Polar.