04 / 100

Si toquem una ortiga aguantant la respiració, no ens picarà

Aquest és un mite la poca fiabilitat del qual és particularment fàcil de comprovar. Simplement busqueu una ortiga, aguanteu la respiració i agafeu-la. De seguida tindreu clar que no funciona.

Ara bé, cal tenir en compte un parell de detalls. El primer és que efectivament sigui una ortiga el que agafeu. Que hi ha qui demostra que no respirar evita la picada de les ortigues, però que ho fa agafant plantes semblants que no són ortigues. En realitat, cal distingir fins i tot quin tipus d’ortiga agafem, perquè n’hi ha de dues menes: la Urtica dioica és més gran, pot fer més d’un metre d’altura i si la toquem sí que pica, però menys que la Urtica urens, de mida més petita, però de picada més intensa.

I un altre detall és verificar que les ortigues efectivament us piquen si respireu normalment. Hi ha persones que gairebé ni les noten quan les toquen. Fa anys vaig conèixer un pagès que treia les ortigues amb les mans nues sense problemes. Sospito que era per la pell gruixuda de les seves mans, resultat de molts anys de feina dura.

En realitat no tindria gaire sentit que aguantar la respiració evités la picada de les ortigues. Aquestes plantes tenen la superfície coberta per cèl·lules que contenen uns diminuts pèls quasi microscòpics plens de substàncies urticants. Sobretot àcid fòrmic, però també altres productes que, si arriben a l’interior del nostre cos, generen una sensació de coïssor particularment notable. Aquests pèls són relativament rígids i fràgils, de manera que fàcilment es claven a la pell quan es frega la planta, i aleshores injecten el líquid que contenen i que causa la resposta en forma de picor, irritació i fins i tot butllofes. Tot plegat és un procés que passa en qüestió de molt pocs segons i que té lloc a la superfície de la pell.

El fet que l’aire no entri temporalment als pulmons no hi té cap efecte.

Es podria pensar que, en aguantar la respiració, generem algun canvi fisiològic que interfereix en la sensació de dolor. Al capdavall, és molt freqüent que si parem de respirar voluntàriament fem una certa pressió sobre els músculs de la caixa toràcica. Això pot causar un lleuger augment de la pressió sanguínia, o alterar la manera com els nervis envien els seus impulsos, o fer alguna altra cosa que ens evités notar la fiblada de l’ortiga.

Podria ser, però el cas és que no és així. La manera més simple d’esbrinar-ho és, òbviament, provar-ho. Una manera interessant és com ho van fer en una escola com a treball de recerca. Un grup d’alumnes havia de tocar una planta aguantant la respiració i descriure si picava o no. Ho feien amb els ulls tapats, de manera que ignoraven si el que tocaven era una ortiga o una altra planta. I els resultats van ser contundents. Aguantar la respiració no va evitar la sensació de picada. També va ser una excel·lent demostració que un grup d’alumnes pot dissenyar un estudi raonablement ben fet, o que tenien un professor que sabia com motivar l’interès per la ciència i l’esperit crític.

En tot cas, és curiosa la història de les ortigues. El fet que piquin quan les toques els ha generat una mala fama ben comprensible, però, de fet, són una de les plantes amb més aplicacions per preparar remeis casolans i, fins i tot, sopa d’ortigues.

I no cal patir. Un cop assecades sí que deixen de picar. Sense necessitat de deixar de respirar ni res semblant.