29 / 100

Els espinacs tenen molt de ferro

Tots sabem que una bona nutrició ha d’incloure quantitats equilibrades i suficients, però no excessives, de proteïnes, sucres i greixos. A més, també necessitem vitamines, encara que en quantitats minúscules. I, finalment, unes quantes sals minerals i oligoelements.

Aquesta parauleta, oligoelements, que tant agrada als publicistes quan anuncien suplements nutricionals i begudes energètiques, vol dir més o menys “elements químics que requerim en molt poca quantitat”. Són els àtoms de metalls que ens fan falta per acabar de fabricar correctament algunes coses. Ferro per fer hemoglobina, zinc i seleni per a alguns antioxidants, coure, magnesi, sodi, fluor, potassi…

El més típic és el ferro, un component imprescindible per fabricar l’hemoglobina. I és que una de les funcions principals de la sang és transportar l’oxigen dels pulmons a les cèl·lules. Doncs un àtom de ferro de l’hemoglobina és el que s’encarrega d’aquest transport. Per això és important controlar els nivells de ferro. Si no en tenim prou, apareixen malalties com l’anèmia, un problema que pot ser greu.

Per això, quan els nutricionistes es van adonar de la importància del ferro, de seguida es van fer llistes d’aliments amb el seu contingut en aquest element. I, quan es detectaven casos d’anèmia, la primera mesura era incorporar a la dieta aquests aliments.

En realitat, no és que el ferro sigui escàs. Per exemple, el fetge aporta una quantitat enorme de ferro. I molts vegetals, com les llenties, també en són molt rics. Però els més famosos de tots són els espinacs. I aquí entra en joc l’error d’una secretària… i Popeye, el mariner!

Durant la Segona Guerra Mundial es va detectar als Estats Units un augment dels casos d’anèmia entre els nens, de manera que es va decidir promoure el consum d’aliments assequibles i rics en ferro. El que van fer va ser el més raonable: van agafar un llibre on hi havia la taula amb les quantitats de ferro que contenia cada aliment i van mirar de promoure el consum dels més rics en aquest metall. I els primers de la llista eren els espinacs, que contenien una quantitat molt superior a la resta.

La llàstima és que els espinacs no acaben d’agradar als nens. I els motius nutricionals tampoc ajuden a fer que mengin millor, de manera que es va optar per fer propaganda subliminar, i aquí va entrar en joc en Popeye. Fins aleshores, en Popeye era un personatge de còmic que menjava espinacs ocasionalment, i simplement perquè li agradaven. Però a partir d’aquell moment es va fer que els espinacs li donessin la força sobrehumana que ja el va caracteritzar per sempre. Els pares podien dir als nens que mengessin espinacs, que tenien molt de ferro, i que així serien tan forts com en Popeye.

No sé si convencia els nens, però segur que va ser efectiu convencent els pares. I generacions senceres de nens van haver de menjar-se religiosament els espinacs.

Però tot era un error! Els espinacs no tenen una quantitat molt gran de ferro. Es diu que, quan van transcriure les taules amb el contingut de ferro, la secretària del doctor J. Alexander va posar malament una coma, i en lloc del 0,003% de ferro va sortir publicat el 0,03%, deu vegades més. A veure, la culpa sempre se li dóna a la secretària, però potser va ser el científic el que es va equivocar.

El problema és que, quan se’n van adonar, la campanya d’en Popeye ja estava en marxa, i amb molt d’èxit. A més, l’origen de l’error estava en un llibre de text… alemany. En aquella època els americans no podien admetre que havien fet servir dades de l’enemic per millorar la salut dels nens. I, com que tampoc era un aliment molt pobre en ferro, doncs ho van deixar així, de manera que els nens van haver de seguir menjant espinacs durant generacions.

Ep! Que els espinacs són un bon aliment! I amb beixamel i pinyons, quan estan al punt, són deliciosos. I se’n poden fer infinitat de plats boníssims. Mengeu-ne, però no ho feu pel ferro que porten.