79 / 100

Els científics són gent estranya

Distrets, aïllats del món, asocials, lletjos, miops, escabellats, per no parlar del clàssic “científic boig”. Els tòpics que acompanyen els científics són d’allò més variats, però quasi tots en sentit negatiu. Per acabar d’arreglar-ho, a totes les pel·lícules, qualsevol noi que tingui interès per la ciència sempre és presentat amb ulleres, grassonet, tímid i més aviat lletjot. Les noies li fan quatre gràcies per intentar que les ajudi a fer algun treball, però tan bon punt està enllestit marxen amb l’esportista simpàtic, atractiu i que, a més, és bon ballarí.

Per això la gent se sorprèn quan visita un laboratori de veritat. S’esperen poc més que una col·lecció d’inadaptats socials que mantenen converses inintel·ligibles sobre temes que no interessen ningú i topen amb un grup de persones d’allò més normals.

I amb “normals” no vull dir que no destaquin en res, sinó que podrien estar en qualsevol altre ambient social sense sorprendre. Potser en algun temps la ciència va ser una activitat solitària digna d’eremites, però avui en dia les coses han canviat completament i sembla que molta gent encara no se n’ha adonat i segueix amb els tòpics de sempre. Els tòpics són útils per fer acudits i bromes, però cal tenir la precaució de no prendre-se’ls gaire al peu de la lletra si no es vol caure en el ridícul.

Com que la ciència actualment es fa en grans grups, a la majoria d’instituts o de centres de recerca hi treballen centenars de científics. I en comunitats d’aquestes dimensions ja podem trobar-hi tots els caràcters típics de la societat. La mena de persones que hi ha a qualsevol empresa o comunitat i que aviat es poden identificar. Hi ha certament els lletjos i els tímids, però també els “guaperes” que sempre lliguen, els “trepes” que van millorant el seu estatus per habilitat social i no per mèrits propis, els despistats que perden totes les oportunitats que els passen per davant… Els que es queixen sempre, per molt bé que els vagin les coses, els optimistes incorregibles, les persones excel·lents que sempre estan disposades a donar-te un cop de mà, i els malparits que no t’ajuden mai, no fos cas que els passessis al davant. També hi ha els que ocupen un càrrec que els va gran i els que es passen la vida criticant la resta. Finalment, pots tenir sort i trobar un geni de veritat, però això és poc freqüent, i una gran quantitat de persones que fan la seva feina correctament, sense ser grans genis ni grans inútils.

Un grup social d’allò més normal, vaja!

(Que consti que no parlo per la gent del meu institut, on tothom sense excepcions és simpàtic, intel·ligent i bona persona).

I, pel que fa a l’aspecte físic, també resulta per a molta gent una sorpresa trobar científics o científiques atractius. Fins i tot s’ha creat un grup al Facebook anomenat “We are scientists and we are sexies”. Des del meu punt de vista masculí, puc donar fe de l’existència de col·legues del sexe femení realment atractives. Algunes fins i tot massa atractives, segons l’opinió de la resta de noies del laboratori o assistents a un congrés. Per algun motiu que no puc entendre, molts col·legues no es creuen que, en algunes presentacions o conferències, la meva atenció està totalment centrada en el fantàstic treball que exposa alguna científica i no en el fantàstic físic que llueix.

L’època en què únicament es tenien en compte els valors intel·lectuals, si és que va existir alguna vegada, ja va quedar enrere fa molts anys. Penseu que molts científics acaben fundant les seves pròpies empreses de biotecnologia, de nous materials o d’informàtica. Un empresari ha de tenir cura, a més del producte que vol oferir, de l’aspecte, les relacions socials, els contactes polítics i els factors financers. No es pot anar al banc a demanar un crèdit vestit com Jerry Lewis a El profesor chiflado.