47 / 100

Les serps ballen al so de la música dels encantadors de serps

Doncs, d’entrada, la resposta a aquest mite és molt senzilla. Les serps són sordes, completament sordes, tan sordes que ni tan sols tenen oïda, de manera que, al so de la música, segur que no ballen.

La sordesa de les serps no és gaire coneguda, perquè hi ha persones que tenen serps com a mascotes i que afirmen que els parlen i que elles els fan cas. Una vegada més, interpretem les coses des del nostre punt de vista, ignorant olímpicament els fets de la fisiologia.

Però l’espectacle dels encantadors de serps, sobretot a l’Índia, és molt espectacular. L’animal, habitualment verinós, una cobra o similar, surt de la capsa movent-se rítmicament mentre l’encantador va tocant amb la flauta una determinada melodia. Si no és per la música, per quin motiu la serp mostra aquest comportament?

Doncs segurament la gràcia no s’ha de buscar en la música, sinó en els moviments de la flauta. Els encantadors no resten quiets mentre toquen, sinó que van movent la flauta rítmicament, també al so de la música. Des del punt de vista de la serp, segurament el que fa és plantar cara a un objecte que es mou i que podria ser amenaçador. Al capdavall, la posició de defensa d’aquestes serps és precisament alçar el cap i part de tronc i plantar cara a la presa o a l’enemic, i sempre mantenint una posició i una distància que els permeti atacar si van mal dades. Just el que fan davant la flauta de l’encantador.

Però això podria ser perillós per a l’encantador. La serp acostuma a ser verinosa, i en molts espectacles al final agafen la serp i l’obliguen a mostrar els ullals verinosos per demostrar que no els hi han arrencat, com es diu. Sobre aquest tema fa de mal dir, perquè segurament hi ha moltes estratègies possibles. Molts deuen fer que les serps mosseguin abans en algun indret per tal de buidar-los els ullals de verí. Aquests animals disposen de glàndules on emmagatzemen el verí que injecten amb els ullals com si fossin xeringues. Però, després d’una mossegada, fa falta un cert temps per tornar a omplir les glàndules de verí. Durant aquest temps, l’encantador pot manipular l’animal sense gaire perill.

Per explicar el moviment de la serp hi ha altres possibilitats, a part de la flauta. La flauta és allò que ens crida l’atenció als humans, però la serp veu el món de manera diferent a la nostra. Encara que siguin sordes, disposen d’altres sentits dels quals nosaltres no gaudim, i un d’ells és que detecten les fonts de calor. Part de l’ambient que els envolta el veuen com si fos a través d’una càmera d’infrarojos. Una capacitat molt útil que fa que els animals que intenten passar desapercebuts mimetitzant-se amb el terreny siguin perfectament visibles per la serp, que detecta la calor que desprèn l’animal més que el color que llueix.

Potser la serp segueix el moviment de l’encantador i no pas el de la flauta. L’encantador acostuma a moure els braços i el cos al ritme de la tonada, i la serp es mou en conseqüència. Els espectadors veuen una flauta i senten una música, i tota la seva atenció se centra en això. Però la serp, que no sent la música i a qui una flauta, que no emet calor, li deu semblar poc interessant, deu estar més interessada en la criatura que té al davant, l’encantador que es va movent lentament cap a un costat i cap a l’altre. I, per si de cas, ella va adoptant una posició de defensa que modifica constantment a mesura que la posició de l’encantador també canvia.

Al final és difícil saber què pensa una serp, però, si fem una mica d’esforç, podrem descartar allò que no pensa.