45 / 100

La memòria dels peixos només dura uns pocs segons

És una mena d’excusa cada vegada més freqüent que algú justifiqui un oblit dient que “té memòria de peix”. Per algun motiu, ha calat la idea que els peixos tenen una memòria molt limitada, que allò que aprenen ho obliden pocs segons després, que viuen en un constant moment a moment en el qual no s’acumulen els records del passat. A aquesta idea, segurament hi ha contribuït la simpàtica, i de vegades irritant, Dori, de la pel·lícula Cercant en Nemo. Quan un concepte acceptat més o menys generalment apareix en una pel·lícula d’animació, ja queda consagrat del tot.

En el fons, a molts els sembla que no té res de sorprenent. Al capdavall, veiem els peixos com uns animals que no són particularment desenvolupats. Es mouen pel mar obrint i tancant la boca amb posat més o menys ximple sense fer gaire cosa més que nedar, menjar i reproduir-se. El seu cervell és petit, de manera que una memòria limitada no sembla sorprenent.

Naturalment, qui pensa això és que no coneix gairebé res dels peixos, o que els ha vist únicament a la brasa posats en un plat i coberts d’all i julivert.

En realitat, la frase “tenir memòria de peix” no vol dir pràcticament res si no és que especifiquem de quin tipus de peix parlem. De sardines? Salmons? Verats? Raps? Piranyes? Peixos espasa? Taurons? Són espècies molt diferents, amb costums diferents, hàbits alimentaris diferents i sistemes nerviosos diferents. Parlar de peixos en general és com parlar de mamífers. N’hi ha de molts tipus, i no podem generalitzar. Deu tenir la mateixa memòria un hàmster que un elefant?

A més, qualsevol que tingui peixos pot notar que sí que mostren un cert grau d’aprenentatge. N’hi ha que quan veuen que la tapa de l’aquari s’obre ja s’acosten per agafar el menjar que segurament caurà. Això vol dir que tenen una certa memòria. A Vilanova i la Geltrú hi ha un indret on mostraven una carpa a la qual donaven aigua en un porró. Si havia après el que havia de fer, de nou podem concloure que tenia memòria de més de tres segons.

I, més seriosament, s’han fet experiments per mirar d’entrenar peixos a tenir determinats comportaments. Com es podia esperar, el que van trobar és que diferents espècies tenen nivells de memòria diferents. En realitat, fins i tot en una única espècie de peixos s’hi poden arribar a diferenciar caràcters. En el grup hi ha els dominants, els tímids, els astuts… Tot i que cal anar amb compte a l’hora d’adjudicar aquests adjectius, molt humans, a comportaments animals, del que no hi ha dubte és que tenen caràcters diferents.

Quan parlem de memòria cal precisar, a més, de quina mena de memòria parlem. Els humans tenim diferents tipus de memòria. A curt termini, a llarg termini, immediata… Sembla que això ho compartim amb la majoria de mamífers, però els peixos també tenen categories de memòria que es poden entrenar. El problema és que amb aquesta mena d’animals costa molt esbrinar si un comportament és causat per una memorització o per altres coses, un problema que ens trobem també a l’hora d’afirmar que no tenen memòria. Podria ser que el que no tenen és interès!

De totes maneres, el més probable és que tot plegat tingui l’origen en un problema de definició de què considerem memòria i com la mesurem. Si algú té problemes per entrenar un peix a associar un color amb el menjar, això vol dir que no té memòria? O si, al contrari, sí que el pot entrenar, això indica que aquell peix té una memòria semblant a la nostra?

El simple fet que es pugui entrenar peixos a associar un soroll amb el menjar i que mesos després encara responguin a aquell estímul indica que alguna mena de memòria a llarg termini sí que tenen.

I que la pobra Dori no era un cas general, sinó un peix amb problemes d’amnèsia particulars.