74 / 100

La Lluna té un costat fosc

De vegades es parla de la cara fosca de la Lluna, ja que des de la Terra sempre veiem la mateixa part del satèl·lit. L’altra meitat va restar oculta als ulls humans fins que l’Apol·lo 8 va poder fer-hi una òrbita al voltant. Però el nom de cara fosca és completament equivocat i pot fer semblar que no hi toca mai la llum del Sol. És molt més correcte parlar de la cara oculta de la Lluna, encara que si fóssim molt puristes hauríem de fer notar que tampoc està particularment oculta. Únicament s’oculta de les mirades des de la Terra, però des de la resta de l’Univers no hi hauria d’haver cap problema per mirar-la.

El que passa amb la Lluna és que, per efecte de la força de la gravetat de la Terra i de les lleis de la mecànica, de mica en mica va anar acostant la velocitat amb què gira al voltant de la Terra a la velocitat amb què gira al voltant del seu propi eix. Finalment es va estabilitzar, i ara un dia lunar dura vint-i-vuit dies terrestres, i una òrbita lunar exactament el mateix temps.

Això fa que, quan la Lluna fa un quart de volta sobre si mateixa, també fa un quart de volta al voltant de la Terra, de manera que la cara que mirava al nostre planeta segueix mirant-lo. I la part del darrere continua al darrere, sense que tinguem la possibilitat d’admirar-la.

Però, pel que fa a la il·luminació per part del Sol, el comportament és com el de qualsevol astre. Quan la Lluna es troba en quart creixent, vol dir que només veiem il·luminada la meitat del satèl·lit. Però aquesta és la part que veiem. A l’altra banda, també hi haurà una meitat il·luminada. I, durant la lluna nova, la cara oculta estarà plenament il·luminada.

Ara ja hem enviat naus a orbitar la Lluna i hem pogut fotografiar i fer mapes de la totalitat de la seva superfície. Abans que els ulls dels astronautes la poguessin mirar directament, ja teníem imatges d’aquell costat. La primera es va aconseguir l’any 1959, quan una sonda soviètica, la Luna 3, va poder fotografiar-la. Aleshores es va veure que la cara que no veiem té un aspecte clarament diferent de la cara que coneixem. A l’altre costat hi ha molts més cràters i no hi ha els grans mars lunars, aquestes planúries que identifiquem amb el nostre satèl·lit. El motiu és que la cara que mira cap a la Terra està protegida pel mateix planeta de l’impacte de meteorits, una protecció de la qual no disposa la cara oculta.

Però, en qüestió de fotografies, una que es va incloure entre les deu fotografies més importants de la història té una estreta relació amb la cara oculta de la Lluna. I no és cap imatge del satèl·lit. En realitat, és la imatge de la Terra sortint a l’horitzó de la Lluna, feta des de l’Apol·lo 8 quan sobrevolava justament la cara oculta de la Lluna. En el moment en què la nau sortia del darrere del satèl·lit, els astronautes van observar com el nostre planeta blau emergia sobre l’horitzó. I, sense pensar-s’ho gaire, van fer-hi una foto des d’una de les finestres de la nau.

Quan aquella imatge es va donar a conèixer, la humanitat va poder contemplar per primera vegada el nostre planeta, blau i fràgil, vist des de l’espai profund. Una de les imatges que més ha contribuït a crear consciència planetària. Va ser des de la cara oculta de la Lluna des d’on ens vam adonar que realment la Terra és un petit oasi de vida en la immensitat de l’espai. Un oasi que cal cuidar, entre altres motius perquè no en tenim cap altre.