77 / 100

Einstein va dir que tot és relatiu

Afirmar que “tot és relatiu” és una manera fàcil de sortir d’alguna discussió. I si comptem amb el suport de l’amic Einstein, doncs encara ho tenim millor per evitar que ens portin la contrària. A més, a la vida real, és cert que les coses es poden mirar des de molts i diversos punts de vista. Que una de les teories més complexes de la física, com és la teoria de la relativitat, digui el mateix que la saviesa popular té la seva gràcia. Però les coses no són exactament així.

La teoria de la relativitat, malgrat el nom, no afirma, ni de bon tros, que tot sigui relatiu. Això seria molt fàcil, i la teoria és més complicada. El que Einstein va dir amb la seva teoria és que coses que ens semblen absolutes, com ara l’espai o el temps, no són tan inamovibles com ens pensem. Que el temps pot anar més o menys ràpid per a diferents persones segons si es mouen de pressa o estan quietes. Que l’espai també pot modificar les seves dimensions en funció de la massa que hi hagi per allà o, de nou, de la velocitat a la qual ens movem. I no vull dir que ens fem més o menys grans dins l’espai, sinó que l’espai mateix es pot deformar.

Per això, en física, quan parlem d’un indret o d’un instant hem d’especificar en relació a què ho fem. El teu temps pot ser diferent del meu. Per això diem que és “relatiu”.

Aleshores, si l’espai i el temps són relatius, això no vol dir que tot ho és? Doncs no. El que Einstein va fer va ser fer-nos veure que coses que semblaven absolutes eren relatives, però alhora va posar sobre la taula que una cosa que aparentment hauria de ser relativa en realitat és absoluta. Aquesta cosa és la velocitat de la llum.

Aquí topem amb un altre fet que, aparentment, va contra la intuïció. Si mesuro la velocitat a què va una pilota sembla claríssim que serà relativa. Si la pilota la tiren dins un tren i jo també sóc dins el tren, mesuraré una velocitat que no serà excessiva. Però si m’ho miro des de fora el tren em semblarà que va molt més de pressa, ja que la velocitat de la pilota s’afegirà a la del tren. I no cal dir si la mesuro des d’un altre tren que es mou en direcció contrària!

Com que cada vegada obtindré un resultat diferent, i tots són correctes, cal especificar respecte a què mesuro la velocitat de la piloteta dels nassos. La seva velocitat serà relativa a l’observador.

Doncs això que sembla tan clar, resulta que no es pot aplicar en el cas de la velocitat de la llum.

El que tenim en el cas de la teoria de la relativitat és que tant se val com mesuri la velocitat d’un feix de llum. Sempre obtindré el mateix resultat. És igual si ho mesuro movent-me en direcció contrària a la del raig, si m’estic quiet o si vaig en la mateixa direcció. En el buit, la velocitat que obtindré serà de prop de tres-cents mil quilòmetres per segon.

Per tant, no tot és relatiu. Hi ha una cosa que és absoluta: la velocitat de la llum.

Això Einstein no ho va fer per complicar-nos la vida. En realitat la seva teoria la va desenvolupar per explicar per quin motiu els físics que mesuraven la velocitat de la llum sempre obtenien el mateix resultat. Això era molt estrany, ja que almenys el moviment de la Terra al voltant del Sol hauria de causar alguna diferència que els aparells de què disposaven havien de detectar. Però res. Mai no observaven cap canvi independent de cap on mesuressin la llum. La genialitat d’Einstein va ser adonar-se que les dades eren correctes, i que el que estava equivocat era el que nosaltres esperàvem que passés.

Una dada experimental pot estar equivocada, però quan en són moltes, fetes per grups diferents i amb equips fiables, el més fàcil és que sigui la teoria el que no és correcte. Quan Einstein va decidir canviar la teoria i fer cas del que li deien les dades, va trobar un Univers molt curiós, molt estrany i molt contrari a la nostra intuïció. Però que encaixava amb el que els instruments mesuraven. El temps i l’espai, que semblaven absoluts, van deixar de ser-ho, i la velocitat de la llum en el buit, que semblava que havia de variar segons en quines condicions, va passar a ser absoluta. Ens sembla estrany, és estrany, però és el que hi ha. Ningú no ha dit que l’Univers sigui fet al nostre gust.