17 / 100
Si ens enterren vius, ens morim per falta d’oxigen
És una possibilitat terrible i tot un clàssic en les novel·les de terror. Donar algú per mort, enterrar-lo i que, poc després, la presumpta víctima, que no era morta, desperti dins un taüt hermèticament segellat, enterrada en vida. Les descripcions que feia Edgar Allan Poe de la lenta agonia, dels esforços inútils per alliberar-se, de l’asfíxia que es va patint a mesura que s’acaba l’oxigen són per posar els pèls de punta.
Però no són gaire exactes.
Sempre donem per fet que, si quedem tancats en un lloc com un taüt, morirem finalment per asfíxia quan l’oxigen s’esgoti. Al capdavall, tenim clar que necessitem oxigen per viure i que a mesura que anem respirant l’anirem consumint. Abans o després, arribarà un moment en què ja no en quedarà prou per viure i morirem asfixiats. El raonament és bàsicament correcte, però el cas és que la fisiologia de la respiració és més subtil, i sobretot cal tenir en compte que hi ha més gasos implicats.
Quan respirem fem dues coses. Dins els nostres pulmons captem l’oxigen que necessitem per mantenir-nos vius, però també ens alliberem de l’excés de CO2 que hem d’eliminar. Si no ho féssim, el CO2 s’interferiria en la captació d’oxigen, s’acumularia a la sang, alteraria el grau d’acidesa i finalment ens causaria la mort per intoxicació.
Com tot, és una qüestió d’equilibris. Necessitem una petita quantitat de CO2 a l’atmosfera per tal que les plantes facin matèria orgànica durant la fotosíntesi. Tot el carboni que mengem, tot el que forma part dels éssers vius, incloent-nos-hi a nosaltres, va ser durant molt temps part del gas de l’atmosfera. Alguna planta el va captar i el va incorporar a la matèria viva gràcies a la llum del Sol.
Però massa CO2 és tòxic. Això ho saben els submarinistes, que s’entrenen a respirar correctament, no tant per captar oxigen com per eliminar bé el CO2. I, de fet, de tant en tant es produeixen accidents per inhalació de CO2 en recintes tancats. El que passa és que els nostres glòbuls rojos poden transportar oxigen o bé CO2. I que en portin un o l’altre depèn de les quantitats relatives que en trobin a l’ambient.
En condicions normals, quan la sang passa pels pulmons troba un ambient molt ric en oxigen, de manera que és aquest gas el que carregarà. Però, en arribar als teixits, allà les cèl·lules ja hauran consumit l’oxigen, i el que fan és generar CO2, de manera que la sang canviarà l’oxigen que portava pel CO2 que alliberen les cèl·lules. Al final, el que tenim és un flux constant d’oxigen cap a les cèl·lules i de CO2 cap enfora.
Ara bé, si els pulmons estiguessin molt plens de CO2, els glòbuls rojos de la sang no agafarien oxigen, sinó que seguirien carregant CO2, i això no és el que el nostre cos necessita. Seguim respirant, però la sang no s’oxigena, les cèl·lules es troben sense oxigen, i adéu.
De manera que, a la pobra víctima de la novel·la de terror, la mort li vindria molt abans per acumulació de CO2 que per falta d’oxigen. Un CO2 que hauria generat ella mateixa en respirar i que s’acumularia en el recinte tancat del taüt. Per sort, piadosament, molt abans de l’asfíxia perdria el coneixement, ja que el cervell es quedaria sense l’oxigen necessari per seguir funcionant correctament. Cal afegir que, en un volum reduït, com un taüt, tot el procés seria força ràpid.
No deixa de ser un final espantós, però almenys no seria tan eternament llarg com ho descriuen a les novel·les gòtiques o les pel·lícules de terror.