73 / 100
Saturn és l’únic planeta que té anells
Saturn és sense cap mena de dubte l’indret més espectacular del sistema solar. Els anells que l’envolten, formats per milions de fragments malgrat l’aspecte enganyosament sòlid que mostren, li donen un aire senyorial inigualable. Vist des del pol, l’anell sembla trencat per l’ombra del mateix planeta, però els diferents anells concèntrics es poden distingir amb una claredat diàfana. I, si el poguéssim observar des d’algun dels seus satèl·lits, tindríem, amb tota seguretat, un dels millors paisatges imaginables, amb el planeta gegant i els anells de mil colors creixent i estenent-se fins a omplir la meitat del cel visible. Una imatge difícil d’assimilar per la ment humana, acostumada a planetes més modestos.
En el nostre sistema solar, Saturn és realment el senyor dels anells, però no és l’únic planeta que disposa d’aquestes estructures tan espectaculars al seu voltant. Altres planetes també en tenen, encara que ni de bon tros no poden competir amb l’espectacularitat de Saturn.
Júpiter, per exemple, també té els seus propis anells. Uns anells modestos, si tenim en compte que parlem del gegant del sistema solar. En realitat són tan febles que fins que les sondes Voyager no van passar-hi pel costat no se’n va conèixer l’existència. Des de la terra simplement no es poden detectar, però una altra sonda, la sonda Galileu, va tornar a fotografiar-los. De manera que, encara que febles, Júpiter sí que té tres anells.
Urà també té algun anell, de nou, extremadament subtil. L’any 1977 uns astrònoms van observar que la brillantor d’una estrella s’afeblia temporalment quan Urà estava a punt de tapar-la. Allò semblava que suggeria que hi havia un anell al voltant del planeta, però fins que, de nou, la sonda Voyager 2 no va passar-hi a prop, no es va poder tenir constància directa dels anells. En el cas d’Urà els anells són dos: un de color blau i l’altre vermell. Un sistema blaugrana d’anells que deu ser la delícia dels aficionats del Barça.
I Neptú també en té, d’anells, però aquests resulten d’allò més intrigants. La descoberta va ser similar a la dels anells d’Urà: per l’afebliment temporal d’una estrella quan Neptú estava a punt d’ocultar-la. Però quan les sondes Voyager els van fotografiar, el que van veure eren bandes molt fosques, i semblaven més aviat arcs que no pas anells complets. El problema és que un anell complet encara es pot entendre amb lleis físiques més o menys senzilles, però un anell incomplet ja és molt més difícil d’entendre. El que sembla que passa és que el sistema d’anells de Neptú està desintegrant-se. Fotos recents els mostren molt menys complets que fa unes dècades i, si segueixen a aquest ritme, algun d’aquests anells incomplets pot haver desaparegut completament d’aquí a un segle.
De manera que, encara que Saturn sigui el més espectacular, tots els planetes gegants del nostre sistema solar estan dotats de sistemes d’anells. Però casos com el de Neptú ens indiquen que els anells són sistemes inestables i que, si no hi ha un aportament constant de nou material, a la llarga acabaran desapareixent. En aquest sentit, potser els humans hem estat afortunats de disposar encara del magnífic espectacle de Saturn en l’època en què hem pogut desenvolupar la tecnologia que ens permet admirar-los. Potser uns quants mil·lennis més tard ja no hi haurà anells perquè els puguem observar bocabadats.