100 / 100

Al planeta Mart hi ha una estructura amb forma de cara humana

Tot va començar amb unes fotografies que la sonda Víking 1 va enviar de la superfície de Mart. A la regió anomenada Cidònia hi apareixia una estructura que recordava clarament una cara humana. La NASA ho va notar, i en un comunicat que va enviar deia que “[…] la fotografia mostra accidents geològics en forma de turons, una mica erosionats. El descomunal sortint de roca del centre, que sembla una cara humana, està format d’ombres que semblen ulls, nas i boca. Aquesta formació té 1,5 quilòmetres d’ample i els rajos del sol hi incideixen en un angle d’uns vint graus […]”.

Realment, aquella estructura semblava una cara. I sembla que als de la NASA els va fer gràcia. Però de seguida van començar les especulacions més esotèriques. La imaginació es va disparar, i de quina manera!

Es va començar a especular si allò eren les restes d’una antiga civilització de marcians que, a més, tenien aspecte humà. Que potser era un missatge que els marcians deixaven als humans. Que hi havia altres estructures en forma de piràmides que formaven un complex de funció desconeguda. Que des de la cara de Mart es controlaven les emissions de ràdio de la Terra. Que…

La cara de Mart va aparèixer en llibres, pel·lícules i jocs d’ordinador. I qualsevol intent de desmentiment era callat amb l’excusa habitual de la conspiració dels governs per ocultar la presència d’intel·ligència extraterrestre. Aquella cara era l’evidència que els humans no estem sols.

Però el cas és que la foto tampoc no era cap meravella de la tècnica. Realment allò feia la sensació de ser una cara. Però també podem veure formes conegudes en els núvols, en els troncs dels arbres o en el perfil de les muntanyes. Veiem formes que ens recorden cares en els despertadors, els cotxes o les portes. Fins i tot hi ha un nom, pareidolia, per a aquesta capacitat que tenim de veure formes que ens resulten familiars on en realitat no hi ha res més que formes a l’atzar.

Això és perquè el nostre cervell ha evolucionat de manera que, si hi ha una rodona amb dues línies cap al centre i una línia centrada una mica més avall, ja ho interpreta com un rostre. Les emoticones que es fan servir als ordinadors en són un bon exemple.

Per tant, el més probable era, naturalment, que aquella estructura de la regió marciana de Cidònia fos simplement una formació de pedres a les quals les ombres donaven un perfil que als humans ens despertava el record d’una cara.

Durant uns anys, la discussió va quedar en punt mort, però, al final, altres sondes van tornar a fotografiar la “cara” de Mart, amb millor resolució i amb la llum del sol incidint des d’un altre angle. I, com era previsible, la cara va desaparèixer i va ser substituïda per una simple formació rocosa sense més interès.

Al final aquella foto no va servir per demostrar l’existència d’antigues civilitzacions humanoides a Mart, però sí que va posar en evidència la capacitat que tenim els humans de deixar-nos portar per la imaginació. Una cosa que, en principi, no és dolenta, sempre que no en fem un gra massa i acabem enganyant-nos.