12 / 100

La intel·ligència es pot mesurar

Això de la intel·ligència, mesurar la intel·ligència i què cal fer amb aquestes mesures és dels temes que ha portat més cua en el camp del coneixement i la sociologia. A molts indrets ens parlen dels CI, els coeficients intel·lectuals, i ens ofereixen tests més o menys poca-soltes per mesurar-los. També hi ha estudis seriosos molt interessants basats en aquests tests, fets i interpretats per professionals que donen moltes xifres que s’interpreten de moltes maneres.

Però el problema es troba a la base de tot, a la mateixa definició d’intel·ligència. Una definició que no és tan clara. Perquè tots coneixem persones particularment intel·ligents i altres de particularment ximples, però quan intentem explicar la diferència amb una certa exactitud ens trobem moltes dificultats. És com la bellesa o la simpatia. Característiques que podem reconèixer, però que ens costa explicar.

No es tracta únicament de la quantitat de coneixements. Hi ha persones amb molta memòria, que tenen grans coneixements i que manifesten una incapacitat absoluta per fer-los servir. Altres persones, sense saber llegir ni escriure mostren un grau d’intel·ligència indiscutible.

Per tant, si no tenim clar de què parlem, difícilment podem mesurar-ho. Podem mesurar coses, però que allò sigui realment el que creiem que mesurem és el que moltes vegades es discuteix. Per això sovint es diu que es parla de la intel·ligència com si fos alguna “cosa” real simplement perquè li hem posat un nom. Però podria passar com amb la bellesa, que no deixa de ser una apreciació subjectiva i variable segons persones o cultures. La bellesa no és una “cosa” que algú tingui en grau més o menys mesurable. Als ulls de l’enamorat la quantitat de bellesa del seu amor serà molt diferent que als ulls d’una competidora per un lloc de treball.

Aleshores què mesuren els tests de CI?

Doncs, com el seu nom indica, per començar un coeficient. Inicialment eren una eina que es va dissenyar per identificar els alumnes que no seguien el curs com la resta de companys. Una cosa era la impressió del mestre, però valia la pena mirar de fer-ho d’una manera més objectiva. Amb un test que avalués el nivell de desenvolupament en la comprensió del llenguatge, en la discriminació espacial, en els raonaments lògics… Un seguit de capacitats que a mesura que ens fem grans anem desenvolupant i millorant.

La idea era fer aquests tests i donar valor cent al valor mitjà que traguessin tots els alumnes de la mateixa edat. Després es comparava el valor que treia cada alumne en particular amb la mitjana. Per això és un quocient i per això el valor més normal és el de cent. Això no vol dir que una persona normal tingui valor cent. És com dir que l’alçada mitjana dels homes d’un país és d’un metre i setanta-cinc centímetres. Ja s’espera que el normal és estar uns quants centímetres per sota o per sobre. Però, si algú s’aparta molt de la mitjana, segurament és que hi ha un problema.

Doncs el mateix raonament es pretenia aplicar als nens. Si algú treia un valor molt per sota, aquell nen requeria una atenció especial. Alguna cosa li passava i per això no “progressava adequadament”. Cal fer notar que aquest valor no mesurava la intel·ligència, sinó la manera com progressaven els nens. Alguns podien treure valors molt bons al principi de l’escolaritat i molt dolents al final. O al revés. No es tracta d’un valor fix, immutable. Justament al contrari.

Però era una xifra, i es referia a la intel·ligència, de manera que començar a pensar a mesurar la intel·ligència va ser qüestió de temps. De seguida es va aplicar a adults, a grups socials, a sexes, a races, amb massa freqüència a tot allò en què interessava demostrar que eren menys intel·ligents els uns que els altres.

Els tests de CI han millorat molt des dels inicials. I tenen moltes aplicacions. Però cal anar amb compte amb les paraules. No mesuren una “cosa” anomenada intel·ligència. I, per descomptat, no són valors immutables que ens defineixen per sempre.