69 / 100

A l’espai cal un bolígraf especial per escriure

Un dels mites més coneguts de l’exploració espacial és el del bolígraf de l’espai. Si busqueu per Internet el trobareu en unes quantes versions més o menys divertides, però un resum seria aquest:

“Durant la cursa espacial, als anys seixanta, la NASA va afrontar un problema important. Els astronautes necessitaven un bolígraf per poder escriure a l’espai, però amb absència de gravetat la tinta no fluïa. Van posar-se a resoldre el problema i, després d’invertir-hi 1,5 milions de dòlars i uns pocs anys, van desenvolupar un bolígraf que contenia un dipòsit de gas per empènyer la tinta i que permetia escriure a gravetat zero, de cap per avall i de totes les maneres possibles. És el bolígraf espacial. Els soviètics van haver de resoldre el mateix problema. Van mirar sobre la taula i immediatament van trobar la solució: van fer servir un llapis”.

De fet, se’n poden trobar diferents versions més o menys semblants, però la idea és la mateixa: la manera com es van complicar la vida cercant respostes d’alta tecnologia a un problema que podia afrontar-se amb tecnologies simples, barates i conegudes.

Realment, el missatge de la història és molt clar. Únicament cal tenir present que la història en si mateixa és falsa, un mite, una llegenda urbana.

Encara que a la resta del món ens encanta riure’ns de l’infantilisme dels americans, és ridícul pensar que fossin tan curtets. I la realitat és que ells també feien servir llapis al principi dels vols tripulats a l’espai.

Ara bé, si us fa gràcia un bolígraf espacial, sí que el podeu comprar, perquè hi ha una empresa (que no té res a veure amb la NASA) que els ha fabricat i comercialitzat. I el cas és que hi ha astronautes que se l’han comprat per portar-lo en missions orbitals. Entre ells, l’espanyol Pedro Duque.

Però el millor és un text que va escriure el mateix Pedro Duque des de l’espai i que van publicar uns quants diaris. La segona vegada que va anar a l’espai, ho va fer des d’una nau Soyuz russa. Allà, el seu instructor li va donar, lligat en un cordillet, un bolígraf normal, i li va explicar que, en realitat, els russos sempre havien fet servir bolis normals quan anaven a l’espai. Pedro Duque el va agafar i, segons explica, també en va agafar un dels de propaganda de l’Agència Espacial Europea (per si els bolis russos tenien algun secret amagat).

Doncs el cas és que el boli normal funcionava perfectament a l’espai! No és cert que la gravetat zero impedeixi que la tinta del bolígraf flueixi!

En desconec el motiu. Potser la tensió superficial és suficient per forçar la tinta a sortir. A la Terra la gravetat ho impedeix, però a l’espai potser no.

En tot cas, aquesta història real ens dóna un missatge que és molt interessant i que el mateix Pedro Duque apunta: de vegades, pensar massa les coses, donar-hi massa voltes, tampoc és un bon sistema. El millor és provar-ho.

Ep! I amb això no vull dir que les coses no calgui pensar-les abans. Però únicament amb raonaments no podem anar gaire lluny. Podríem dir que la filosofia per si sola no ens resoldrà res, però la ciència sense uns plantejaments raonats tampoc no és un bon camí. Per això aquests dos camps del coneixement, la filosofia i la ciència, resulten tan interessants i complementaris.

No deixen de ser l’art de plantejar les preguntes i l’art de trobar les respostes.