INTRODUCCIÓ

Segons el diccionari, un mite és un “relat poètic i fabulós que serveix per a explicar una doctrina, una creença”. Al llarg de la història els mites ens han acompanyat i ens han ajudat a creure que teníem explicacions per a fenòmens que no compreníem. Els trons van ser cops de martell d’un déu, el Sol era el carro de foc d’un altre déu, o el món era una circumferència que s’aguantava sobre quatre elefants. En realitat no hi havia cap prova d’allò que deia el mite, però servia per a explicar alguna cosa, tothom ho repetia i al final es donava per cert.

Però de mica en mica el coneixement científic ha anat donant explicació a la majoria de fenòmens que abans es justificaven amb un mite. Els déus es van quedar sense feina, la màgia es va esvair i les llegendes van quedar reduïdes a simples obres amb un cert valor literari. Podíem explicar les coses sense haver de recórrer als mites.

El problema és que es va perdre un cert encant. D’una banda, ens agrada massa el misteri com per fer-lo fora definitivament de les nostres vides. I, de l’altra, l’instint que tenim els humans de donar la raó a una autoritat segueix funcionant. Si antigament mai no es posava en dubte el que deien els sacerdots, ara hem passat part d’aquesta responsabilitat a la ciència i hem generat un grapat de nous mites.

Ara sembla que n’hi ha prou d’afirmar que una cosa està “científicament demostrada” perquè aquella afirmació quedi revestida de la màxima autoritat. Però, igual que passava abans amb els mites clàssics, moltes vegades el que es diu en nom d’una suposada ciència simplement són coses que les diu tothom pensant que són certes… ja que tothom les diu.

D’aquests mites, més o menys relacionats amb la ciència, n’hi ha de tota mena. Relacionats amb els animals, amb el menjar, amb la salut o amb el nostre cos. També hi ha llegendes urbanes, faules al voltant de conspiracions i fins i tot simples bromes que han anat massa lluny i han acabat arrelant. En aquest recull he mirat d’incloure’n de tota mena. Des dels més acceptats i seriosos fins als més anecdòtics o poca-soltes.

Igual que passa amb els mites clàssics, els mites moderns són fruit en part del desconeixement i en part dels nostres desitjos. Ens agradaria que quedés una mica de màgia al món i, per tant, atribuïm propietats místiques a la Lluna o als astres. Interpretem el comportament dels animals des del nostre punt de vista i arribem a donar interpretacions absurdes a comportaments molt senzills. Enyorem una vida senzilla, que en realitat mai no ha existit, i de seguida atribuïm unes suposades propietats saludables a coses naturals, i altres de malignes a productes artificials.

Els mites es mantenen a còpia de ser repetits una vegada i una altra. I amb Internet n’han aparegut de nous, i se n’han reforçat altres. Finalment n’hi ha que els tenim tan incorporats que ja apareixen als anuncis publicitaris o a les pel·lícules com si fossin veritats científiques innegables.

Però per interessants i fins i tot divertits que siguin els mites, cal recordar que normalment les coses tenen una explicació que podem conèixer. I està bé tenir-la present. Si més no, aquest coneixement ens pot ajudar a saber si un menjar realment és més o menys saludable, o a no deixar-nos enganyar per la publicitat quan ens ofereixi productes amb unes suposades característiques que resulten impossibles.

I, per descomptat, també hi ha el plaer del coneixement perquè sí. Perquè la realitat, moltes vegades, és més interessant que el mateix mite.