43 / 100

Els lèmmings se suïciden en massa llançant-se al mar quan hi ha un excés de població

Els animals de vegades tenen comportaments estranys i contraris al que ens sembla lògic. Cal dir que normalment, quan coneixem una mica millor la seva forma de vida, l’ecosistema on es mouen, les seves necessitats i els seus hàbits de reproducció o d’alimentació, acabem per comprendre el motiu del seu comportament. El problema és que els humans tenim una gran tendència a “humanitzar” els animals, a pensar que actuen segons els nostres paràmetres, i aleshores resulta molt fàcil que interpretem erròniament allò que estem veient. I tot un clàssic en aquest tipus de comportament estrany que interpretem de manera incorrecta és el suïcidi en massa dels lèmmings.

Els lèmmings són uns animalets molt simpàtics que viuen a les zones més septentrionals d’Europa, Amèrica i Àsia. Els podem trobar, ocasionalment en grans quantitats, a les tundres, les taigàs i les praderies àrtiques. S’alimenten d’herbes i arrels i es dediquen a excavar túnels on fan els seus caus. Normalment fan la seva vida sense buscar-se problemes, intenten alimentar-se, reproduir-se, i miren d’evitar que els seus depredadors, com ara guineus o mussols, se’ls cruspeixin.

Però totes les comunitats d’animals tenen cicles més o menys pronunciats. Si un any hi ha poc menjar, la població de lèmmings disminueix. Això fa que els seus depredadors es quedin sense menjar, i el seu nombre també es redueix. Però la conseqüència és que, els anys següents, si no passa res d’especial, tornarà a haver-hi menjar disponible, mentre que hi haurà un nombre menor de depredadors. En aquestes condicions la població pot tornar a augmentar molt. Naturalment això és fantàstic per als depredadors, que tindran aliment abundant i podran tornar a fer augmentar la seva població. Quan això passi, el cicle tornarà a començar.

Aquesta seqüència en el cas dels lèmmings és una mica especial, per la seva capacitat de reproducció. Una femella pot tenir diverses llorigades en un any, i cada una pot arribar a ser de fins a una dotzena de cries. De manera que, quan les condicions són particularment bones, és a dir, hi ha molt menjar i pocs depredadors, la població pot experimentar un augment espectacular.

Quan això passa, la densitat de lèmmings arriba a nivells insostenibles i l’instint els empeny a cercar nous indrets on trobar menjar. Aleshores és quan tenen lloc les grans migracions d’aquests petits animals, que es desplacen seguint itineraris que els empenyen a creuar tota mena d’obstacles. El gran grup de lèmmings travessa rius i fins i tot llacs, i es diu que quan arriben als penya-segats de la costa dubten un moment, però que s’acaben llançant al mar, comencen a nedar i intenten arribar a l’altre costat. Potser pensen que és un riu i neden fins a l’esgotament. Al final, el mar queda ple de cadàvers de lèmmings que, esgotats, acaben ofegant-se. Un sistema cruel de tornar la població a nivells normals.

Una història espectacular que va quedar plasmada en una encara més espectacular pel·lícula de la factoria Disney.

Però les coses no són com semblen.

Per començar, els lèmmings no són tan ximples. S’ha vist que efectivament poden saltar a l’aigua per creuar rius, però això sembla que únicament ho fan si veuen l’altra banda i els sembla que poden arribar-hi. De vegades hi ha corrents, canvis en el vent o fenòmens semblants que els impedeixen arribar-hi, i aleshores efectivament es poden ofegar. Però en cap cas es tracta d’un suïcidi col·lectiu.

I el cas de la pel·lícula de Disney és un bon exemple de com els humans veiem el que esperem veure i, si no, arreglem les coses perquè encaixin en el nostre esquema. En la filmació els lèmmings efectivament saltaven al mar, però era perquè membres de l’equip de filmació estaven (fora de l’angle de la càmera) empenyent-los a fer-ho.

En resum: primer hi havia un mite, i quan van fer la pel·lícula van forçar les coses per mostrar no la realitat, sinó allò que el mite ens feia esperar. Així es va acabar de consolidar la llegenda.