02 / 100

Al cervell adult ja no s’hi generen noves neurones

Aquesta frase no és un mite qualsevol. Està escrita en majúscules a molts llibres de ciència i durant molts anys es va considerar una veritat definitiva. Però el cas és que en ciència mai no hi ha res definitiu i aquest dogma, com molts altres, va acabar per caure a finals del segle XX. Ara ja sabem que les neurones poden dividir-se i multiplicar-se, però una idea repetida insistentment durant tants anys no pot esvair-se com si res, per això encara es pot trobar a molts indrets.

La neurogènesi, la formació de les neurones, es va estudiar molt intensament, però durant molt temps els estudis es limitaven a les neurones que apareixien a mesura que el sistema nerviós s’anava formant en l’embrió i durant el creixement. Així es va descobrir que determinades cèl·lules mare donaven lloc a neurones, que després havien de desplaçar-se, trobar el seu indret particular i establir les connexions amb les neurones del voltant o d’indrets allunyats enviant ramificacions més o menys llargues.

Però semblava que quan el cervell ja s’havia format, quan arribàvem a l’edat adulta, simplement anàvem perdent neurones. De mica en mica aquestes cèl·lules anaven morint, i aquesta lenta però constant pèrdua podia explicar-se perquè, a mesura que envellim, també perdem capacitats com la memòria, la facilitat per parlar, per calcular i altres funcions mentals.

A més, quan per algun motiu hi havia una pèrdua important de neurones, ja fos per una malaltia o per un accident, els metges constataven que era molt difícil recuperar les funcions que s’havien perdut. La mica de recuperació semblava que era perquè algunes neurones que quedaven establien noves connexions que suplien les que havien desaparegut. Però no semblava que fos per aparició de noves neurones.

Això era una llauna, perquè per al tractament de moltes malalties relacionades amb el cervell aquesta capacitat de refer el teixit danyat, de reparar el cervell, requeria que el teixit pogués disposar de noves cèl·lules.

Les coses semblaven estar en punt mort quan van començar a aparèixer informes de treballs que indicaven que en alguns rèptils sí que es podia donar la formació de noves neurones en animals adults. I dels rèptils es va passar al cervell humà adult. De mica en mica es van anar descobrint indrets on sí que es generaven neurones noves a partir de cèl·lules mare del cervell. A l’hipocamp, a l‘escorça cerebral i en altres zones s’ha determinat l’existència d’aquest mecanisme que va obrir la porta a tot un món de possibles noves estratègies terapèutiques per a moltes malalties del cervell. Unes teràpies que encara estan lluny, però que almenys ara ja es consideren possibles.

Ara ja únicament ens falta comprendre com podem estimular la formació del tipus de neurones que interessa en cada cas. No seran les mateixes per tractar el Parkinson que l’esclerosi múltiple, que l’Alzheimer o que les lesions per a un traumatisme al cap. Després caldrà aconseguir que se’n faci la quantitat adequada, que es moguin cap a l’indret correcte, que generin les extensions necessàries per connectar-se amb unes altres neurones precises i que tot això passi en l’ordre correcte.

Sembla impossible, però no té per què ser-ho. Podem dir que simplement és extremadament complicat. Era abans, quan crèiem que no es podien generar noves neurones al cervell, que sí que semblava impossible. Ara les expectatives han millorat molt!