53 / 100

La baula perduda

Ocasionalment surt la notícia als diaris, que publiquen titulars en el quals es ressalta que s’ha trobat un fòssil que representa la baula perduda entre els humans i els simis, o entre els mamífers i els rèptils, o entre el que sigui. I, d’altra banda, els contraris a la teoria de l’evolució sempre retreuen als científics que no han trobat cap baula perduda, cap fòssil intermedi entre humans i micos.

Els dos casos responen a una idea molt estesa, però errònia, segons la qual hi ha una sèrie d’estats intermedis ben definits i que podem identificar sense problemes entre una espècie més antiga i la seva successora en el registre fòssil. Com si fossin diferents esglaons d’una escala: a cada esglaó hi posaríem un fòssil, que tindria característiques intermèdies entre l’espècie de l’esglaó anterior i la del posterior.

Però si ho pensem un moment ens adonem que això no funciona així. No hi ha un seguit de passos discrets, sinó una seqüència pràcticament continuada en què les modificacions es van acumulant de manera quasi imperceptible. El que passa és que com que, de fòssils, tampoc no n’hi ha tants, ja que la fossilització és un fenomen molt poc probable, al final disposem únicament d’uns quants exemplars corresponents a diferents èpoques prou separades entre si.

Per això no té gaire sentit demanar per la baula perduda, per una forma intermèdia entre una espècie actual i un dels seus avantpassats. Perquè, en el cas que la trobéssim, immediatament podríem preguntar-nos on és la forma intermèdia de la forma intermèdia. I així seguir fins a l’infinit.

La situació és similar a reconstruir la vida d’una persona ordenant les fotos que s’ha fet al llarg de la seva existència. No tindrem mai una foto de cada minut de la seva vida que ens permeti anar notant els petits canvis que l’han transformat de bebè a infant, després en adolescent, jove, adult i ancià. Però això no vol dir que no siguem capaços d’ordenar les fotos en una seqüència que ens indiqui com ha anat canviant aquella persona.

I si, ocasionalment, trobem una foto nova, que podem col·locar entre dues de conegudes, doncs perfecte! Però tampoc té gaire més importància en el sentit que la idea que ens fem d’aquella història no depèn d’una única foto. Pot ajudar-nos a ordenar un determinat període, però difícilment ens farà replantejar tota la seqüència.

Encara més absurdes són les baules perdudes que alguns creacionistes particularment ignorants reclamen en ocasions. Demanen on són els ocells amb mitja ala, o els peixos amb peus, o bestieses semblants. Com que no apareixen per enlloc, consideren que això demostra que l’evolució és un error. El que realment és un error és la idea que ells tenen de com evolucionen els éssers vius. Els organismes evolucionen, canvien seguint camins recargolats i no línies directes, ja que simplement s’adapten a ambients canviants o a competir amb altres éssers vius de manera impredictible.

No hi ha un destí final cap al qual intenten evolucionar. I no ho fan a saltironets, deixant baules perdudes perfectament identificables.

Els investigadors ni tan sols fan servir l’expressió “baula perduda”. Parlen de “formes de transició” quan apareix un fòssil que omple un espai en la gran seqüència de la vida. I des del punt de vista acadèmic pot ser molt important, però la idea que tenim de com funciona l’evolució ja no depèn en absolut d’aquesta mena de fòssils.