65 / 100

La brúixola sempre apunta cap al Nord

La brúixola és un aparell extraordinari que ens permet orientar-nos a pràcticament qualsevol indret del planeta i en qualsevol moment. Una aplicació molt útil del fet que la Terra es comporta com si fos un gegantesc imant gràcies al seu nucli metàl·lic i a la rotació del planeta. Amb una senzilla agulla imantada que pugui moure’s lliurement podem improvisar un aparell que ens servirà de guia siguem on siguem, i que ha facilitat la vida als navegants d’una manera que ara, a l’època del GPS, ens costa imaginar.

De la brúixola diem que sempre apunta cap al nord, cap al pol nord, i com a aproximació no és incorrecte. Sobretot a les nostres latituds, on el nord queda lluny i simplement ens interessa establir una línia nord-sud que ens permeti orientar-nos. Però les coses canvien a mesura que ens n’anem efectivament cap al nord. Aleshores les coses passen a estar menys clares i cal precisar de què parlem exactament i cap on esperem que apunti la brúixola.

Per començar, hi ha uns quants pols nord diferents. Hi ha el que normalment ens interessa, el pol nord geogràfic, aquell indret que coincideix amb l’eix de rotació del planeta. Però la brúixola no apunta exactament cap allà. Ho fa cap al pol nord magnètic: un indret proper però que no coincideix exactament amb el geogràfic. Les línies magnètiques que orienten la brúixola surten aproximadament dels pols nord i sud geogràfics, però, estrictament parlant, a uns mil cinc-cents quilòmetres de distància. Naturalment, des d’aquí, si caminem per un bosc i volem saber on para el nord, la diferència és poc rellevant. Però si es tracta de navegar cal tenir en compte aquest detall.

A més, aquest pol nord magnètic no para quiet. Es va desplaçant a un ritme d’uns cinquanta quilòmetres per any, tot i que en ocasions la velocitat de canvi ha estat molt més gran. I, a sobre, de vegades hi ha el que s’anomena inversions dels pols magnètics, i el pol nord passa a situar-se al sud, i el sud al nord.

Hi ha altres pols nord, com el celest, que és el punt imaginari del cel on apunta el pol nord geogràfic, o el pol d’inaccessibilitat, que és l’indret més allunyat de terra ferma en totes les direccions. Però aquests ja tenen poc a veure amb la brúixola.

La pregunta habitual és: cap on apunta una brúixola situada a la rodalia del pol nord magnètic?

Aquí cal tornar a recordar que la Terra es comporta com una gran dinamo, que genera un camp magnètic amb unes línies de càrrega que surten del pol nord i que tornen a entrar al planeta pel pol sud. Són aquelles línies que en els llibres es dibuixen com si fossin un cabdell de llana que envolta el planeta. Doncs el que fa la brúixola és seguir la direcció d’aquestes línies. Normalment sempre posem les brúixoles horitzontals a terra, però en realitat no apunten exactament de manera horitzontal, i aquest efecte és particularment notable als pols. Al pol nord, una brúixola teòricament ha d’apuntar cap a terra, cap a l’interior del planeta, que és on s’origina el camp magnètic amb què s’orienta l’agulla.

Això que les línies magnètiques no apuntin únicament cap al nord, sinó que també poden indicar on para l’interior de la Terra, sembla irrellevant, però es creu que resulta molt útil per a uns bacteris que tenen partícules metàl·liques que actuen de manera semblant a una brúixola. En ocells i altres animals aquest sistema serveix per orientar-se en llargues distàncies, però, i en bacteris? No semblava que tingués sentit fins que algú va recordar que ha de ser un bon mecanisme per indicar al bacteri on és “avall” i on és “amunt”. Per a una cèl·lula que flota en un medi i a la qual la gravetat ja no fa caure a través de l’aigua, aquesta mena de brúixola ha de ser extremadament útil.