32 / 100

La sacarina produeix càncer

Una de les idees més ben arrelades que tenim en parlar de salut és que les coses naturals són més sanes i que, per tant, les artificials han de ser dolentes. Normalment tots tenim clar que no es pot generalitzar i que tot s’ha de matisar. Sabem que hi ha potents verins que són absolutament naturals i, per contra, molts dels medicaments que han fet augmentar la qualitat i l’esperança de vida de què gaudim actualment són productes totalment de disseny, fabricats en laboratoris.

Però la idea sempre hi és i, per tant, quan apareix una informació que afirma que un producte sintètic causa càncer, ens sembla la cosa més normal del món i no ho posem en dubte. I si després algú s’aclareix la gola i diu que potser no, que potser havien interpretat malament algunes dades i que no, que no sembla que causi càncer, doncs això ja no és noticia, o en el millor dels casos es rep amb notable escepticisme.

Doncs una cosa semblant és el que li va passar a la sacarina, i per això encara es pot llegir en molts indrets que s’ha relacionat amb l’aparició de càncer. Una dada completament inexacta pel que ara sabem.

La sacarina la va descobrir l’any 1879 un jove químic alemany que va notar que un derivat del quitrà tenia un sabor extremadament dolç. Allò permetia endolcir el menjar sense haver d’afegir-hi sucre. Un fet que per a persones obeses o diabètiques era molt interessant, però que a la indústria del sucre no li va fer gaire gràcia.

Al principi tot anava bé, però cap al 1970 uns experiments van fer notar que rates alimentades amb altes dosis de sacarina mostraven un nombre elevat de càncers de bufeta. La quantitat de sacarina necessària era molt alta, un 5% del total del menjar, però allò va encendre les alarmes, ja que amb les coses de menjar no s’hi juga. La sacarina va quedar marcada com a additiu que podia provocar càncer i va ser inclosa a la llista de substàncies cancerígenes.

Però la quantitat necessària per causar càncer era molt alta. Per a un humà seria com prendre dues-centes llaunes de refresc de sacarina cada dia. A més, calia entendre el mecanisme de toxicitat. De manera que la recerca va continuar.

I poc temps després es va veure el que passava en realitat a la bufeta de les rates alimentades amb sacarina. No era la sacarina en si, sinó el fet que aquesta acidificava lleugerament l’orina de les rates i feia que hi precipitessin minerals amb més facilitat. Això causava una irritació a les parets de la bufeta, que responien fent més cèl·lules per reparar el dany causat per la irritació. De vegades aquesta proliferació continuada perdia el control i esdevenia un tumor.

Però les dosis de sacarina que fem servir en l’alimentació normal no són suficients per causar canvis en l’orina i, per tant, no es genera cap alteració que pugui esdevenir un tumor. A més, va quedar clar que la sacarina, per si sola, no causa cap mena de mutació.

Quan això va quedar clar, la pobra sacarina va tornar a sortir de la llista de substàncies cancerígenes, tot i que la seva situació va quedar una mica poc definida. Als Estats Units no estava prohibida, ja que les agrupacions de diabètics s’hi van oposar intensament, però els aliments que contenen sacarina porten avisos del tipus “Aquest aliment conté sacarina, que pot ser perillosa per a la seva salut”. En canvi, a Europa no ha tingut aquesta mena de problemes i sempre ha estat autoritzada. Potser perquè a un europeu no li passa pel cap prendre aquestes quantitats monstruoses de refrescos o aliments endolcits, mentre que als Estats Units aquesta mena d’exageracions no són tan estranyes.