59 / 100

Les gotes de pluja tenen forma de llàgrima

Si demanem que ens dibuixin una gota de pluja, quasi tothom fa el mateix dibuix: la part de baix arrodonida i la part superior allargada fins que s’acaba en forma de punta. Normalment, la part superior no apunta directament cap a dalt, sinó que està lleugerament corbada. Aquesta mena de dibuix de la gota d’aigua, similar a la forma de les llàgrimes quan cauen per la galta, és dels primers que aprenen a fer els nens. I sembla d’allò més versemblant, ja que n’hi ha prou de mirar una gota penjant de l’aixeta per adonar-nos com n’és, d’acurada, la representació.

El que passa és que una gota d’aigua únicament presenta aquesta forma quan està penjant d’algun lloc, però no quan cau en forma de pluja. Les gotes de pluja i les de l’aixeta un instant després de començar a caure tenen una forma pràcticament rodona. Una figura que ja no té res a veure amb la imatge de gota que tots tenim al cap.

El motiu té a veure amb les propietats físiques de l’aigua i amb una cosa anomenada tensió superficial. Els líquids es comporten d’una manera curiosa just a la capa superficial, on les molècules d’aigua estan, d’una banda, en contacte amb més aigua, però, de l’altra, també estan en contacte amb l’aire. En aquesta capa apareix una mena de força que fa que les molècules d’aigua tinguin tendència a unir-se entre elles. Aquesta tensió és la que permet que insectes petits puguin caminar per sobre la superfície de l’aigua sense enfonsar-se, i també és la que fa que l’aigua s’enfili una mica per la paret d’un got.

Aquesta tensió fa que una gota tingui tendència a ser rodona, ja que és la manera en què la força es reparteix pertot arreu igual. Per deformar-la, caldria alguna força exterior que actués sobre la gota. Això passa quan està penjant de l’aixeta, però, tan bon punt es despenja, les forces de tensió superficial s’igualen en totes les direccions de la gota i el resultat és la forma esfèrica que té, i que quasi mai podem observar, ja que cau massa de pressa per poder-la veure bé.

Però aquesta forma esfèrica es comença a deformar aviat, ja que el fregament amb l’aire a mesura que cau la deforma. Primer, la gota es va aplanant fins que queda més aviat com un disc, i després, si és prou gran, es va formant una mena d’entrada al mig del disc. Al final sembla més aviat una boina que no pas la clàssica gota. I, si era prou gran, acaba trencant-se en diverses gotetes més petites, que recuperen la forma esfèrica per una estona.

Tot això aplicat a una única gota. Perquè, si ens ho imaginem en una situació de pluja real, es produeixen moltes col·lisions entre les gotes de diferents mides portades per l’aire en direccions lleugerament diferents. Els xocs les trenquen i les desvien, i es generen més topades fins que les gotes són tan petites que ja simplement cauen totes al mateix ritme. Aquest és l’estat en què normalment arriben a terra.

El problema, naturalment, és que cauen massa de pressa per poder-les veure. L’únic que intuïm a ull nu són imatges semblants a línies més o menys verticals, que corresponen a la trajectòria de la gota. I, com que l’únic moment en què podem observar amb calma una gota és quan penja d’algun lloc, suposem que en caure manté aquella forma estirada que podem veure dibuixada a tot arreu.

Les gotes d’aigua són una cosa ben curiosa. Normalment les imaginem gairebé estàtiques, o en una suau caiguda adoptant una forma determinada. Però la realitat és que ni tenen aquesta forma, ni la seva existència és gaire tranquil·la.

I, és clar, tampoc no són de color blau com les acostumem a pintar, que l’aigua és transparent.