63 / 100

La Lluna és més gran quan la mirem a prop de l’horitzó

Una de les imatges idíl·liques més típiques és la Lluna elevant-se a l’horitzó, mirada des d’una platja paradisíaca. Naturalment amb bona companyia i sense cap preocupació ni pressa. Si alguna vegada teniu la sort de gaudir d’un d’aquests moments i mireu el satèl·lit de la Terra quan està apareixent per l’horitzó, notareu que es veu gran. Molt gran. Sobretot ho notareu si, unes hores després, el torneu a mirar quan ja est trobi a dalt del cel. Aleshores es veu bonica, però molt menys espectacular. Les seves dimensions semblen clarament disminuïdes.

Canvia de mida la Lluna? Modifica la seva distància respecte de la Terra? O potser algun efecte òptic en passar per l’atmosfera fa que la vegem més gran? Doncs res de tot això. La Lluna sempre manté les mateixes dimensions. Simplement passa que, quan es troba propera a l’horitzó, la podem comparar amb alguna cosa, una muntanya, uns arbres, uns edificis, el mateix mar, i això ens permet fer-nos una idea de com n’és, de gran. Però, hores després, sola a dalt del cel, tan sols la podem comparar amb la immensitat de l’espai. I aleshores la mateixa Lluna ens sembla molt més petita.

Per fer un càlcul aproximat de les mides, sempre ho fem segons un sistema de referència. Podem dir que una persona és alta o baixa, però en fer-ho l’estem comparant amb la resta de persones de la mateixa raça i sexe. Un cotxe pot ser molt gran, malgrat que sigui més petit que el més petit dels camions. Tenim clar que quan diem que una persona o un cotxe són de determinada manera, el que diem s’aplica únicament al sistema de referència que li correspon. Això ho fem sempre sense ni haver-ho de pensar. Però hi ha casos, com el de la Lluna, que no podem comparar amb res més. Únicament amb el record que tenim d’altres moments de la mateixa Lluna.

A més de la comparació, hi ha un fet psicològic que ens indueix a error. Quan mirem a l’horitzó, ens fem una idea de com n’és, de llunyana, aquella línia. No sabem la distància exacta normalment, però ens en fem una idea. Quan la Lluna apareix allà, mentalment la situem a aquella distància, i per l’amplada relativa la ment calcula les dimensions que deu tenir. Aleshores, si les neurones poguessin, segur que farien un xiulet, perquè obtenim unes dimensions descomunals.

En canvi, de nou mentalment, ja suposem que el cel és lluny, però no podem saber a quina distància, ja que no hi ha res que ho indiqui. Tal com el veiem, sembla una esfera que cobreix la Terra, i podem imaginar que la Lluna i les estrelles estan a una distància semblant, que no és particularment enorme. Per descomptat, tots sabem que no és així, però el cervell no la té, aquesta informació. Aleshores, en aplicar el mateix raonament en una distància aparentment no tan gran, el cervell interpreta que la Lluna és més petita.

En el cas de la Lluna és relativament fàcil de verificar que les seves dimensions no varien a mesura que es desplaça pel cel. N’hi ha prou d’anar-li fent fotografies en diferents moments i comparar-ne la mida. Quan es fa, es pot comprovar que no varia i, malgrat tot, n’hi ha prou de mirar-la una nit tranquil·la perquè la il·lusió torni a aparèixer.

En realitat, la mida aparent de la Lluna sí que varia una mica, ja que la seva òrbita no és una circumferència perfecta i de vegades està lleugerament més a prop. La diferència es pot notar en les fotos, però costa molt a ull nu. I, per descomptat, no té res a veure amb el fet que estigui a prop o lluny de l’horitzó.