64 / 100

L’aigua de la Terra segueix un cicle, però sempre és la mateixa

Quan ens ensenyen el cicle de l’aigua, sembla que parlin d’un circuit tancat. L’aigua del mar s’evapora, es condensa i forma núvols, cau a terra ferma en forma de pluja i s’agrupa formant rierols primer, i rius després. Potser la farem servir, però al final tornarà als rius i acabarà de nou al mar. Un cicle que s’ha d’anar repetint una vegada i una altra.

La cosa té la seva gràcia, perquè implica que potser les mateixes molècules d’aigua que ara hi ha a la piscina van servir, fa milions d’anys, per refrescar un dinosaure, o qui sap si per preparar una sopa a Cleòpatra.

Però el cas és que el cicle de l’aigua, malgrat que és real tal com s’explica normalment, no és un cicle tancat. Al nostre planeta l’aigua es crea i es destrueix, de manera que les probabilitats que l’aigua que tenim al got porti a sobre una història d’eons són més aviat poques.

Les responsables de fer desaparèixer l’aigua com a tal són les plantes, els vegetals, i, més concretament, la fotosíntesi. Amb la fotosíntesi, les cèl·lules vegetals fabriquen matèria orgànica mitjançant l’energia del Sol. En concret, aprofiten aquesta energia per generar molècules de sucres a partir del CO2 que hi ha a l’aire i… d’aigua.

El cas és que, a mesura que van fabricant matèria orgànica, les plantes van trencant les molècules d’aigua. Els àtoms no desapareixen, és clar, simplement s’incorporen als sucres en forma d’oxigen i d’hidrogen per separat. Però l’aigua, com a molècula individual, deixa d’existir.

Sembla poca cosa, però en realitat vol dir que tota la matèria viva que ha existit a la Terra des de sempre s’ha fabricat a còpia de destruir molècules d’aigua que els vegetals captaven i combinaven amb CO2. Tots els mamífers, peixos, dinosaures, insectes, totes les plantes, arbres, fongs, meduses i bacteris que en algun moment han existit ho han fet gràcies a la destrucció de molècules d’aigua.

Això seria sorprenent, ja que la quantitat d’aigua que hi ha és limitada. Però és que, a més de destruir-se’n, també se’n genera. Cada vegada que el nostre metabolisme crema sucres, oxida greixos, fa que ens mantinguem vius, en cada reacció es genera una mica d’energia, i també alguna molècula d’aigua. Aquesta aigua ja no serà la mateixa que hi havia abans. Les nostres cèl·lules agafen un àtom d’oxigen i dos d’hidrogen i els combinen per fabricar una nova molècula d’aigua que abans no existia.

Al final, el total queda equilibrat, la quantitat d’aigua del planeta no s’altera per aquests mecanismes i el cicle de l’aigua va girant impertorbable. Però les molècules individuals que en un moment hi ha sí que van desapareixent, i se’n tornen formar. De manera que, quan fem els càlculs, trobem que ja no en queden gaires, de les molècules d’aigua que fa setanta milions d’anys refrescaven els dinosaures.

No en queden gaires, però alguna sí. Com que el nombre de molècules és tan descomunalment enorme, encara que la majoria s’hagin regenerat, algunes molècules d’aigua de les que tenim a la banyera sí que ja corrien per aquest planeta durant el Juràssic.