25 / 100

L’estat anímic pot curar el càncer

Si sempre s’han de mesurar les paraules, en casos que impliquen malalties com el càncer cal apamar encara més el que es diu, el que es vol dir i el que sembla que es diu. Les persones que estan lluitant contra una malaltia com aquesta (o qualsevol altra) mereixen tenir clar el que hi ha i també allò que no hi ha. I en el tema de la progressió del càncer i l’estat anímic s’acostumen a confondre molts termes. De vegades no té més importància, però en altres ocasions es causa un patiment innecessari a persones que ja pateixen prou.

Un error massa freqüent que cometem les persones és pensar que si la falta d’una cosa és dolenta, un excés serà bo. O que si una cosa és bona, serà bona per a tot. Sabem que les vitamines són necessàries per a la salut, i per tant prenem moltes vitamines per estar més sans. La realitat és que si ens falten vitamines ens posarem malalts, però que, una vegada tinguem les necessàries, totes les que prenguem de més no ens serviran absolutament de res.

Doncs amb el càncer i l’estat anímic sembla que passa alguna cosa semblant.

Per afrontar la lluita contra la malaltia es diu que cal tenir una actitud positiva, animosa, optimista. Que això ajuda a la curació. Com sempre, s’exagera, i hi ha llibres més o menys esotèrics que fins arriben a parlar de la curació del càncer únicament per la força de la ment. Per desgràcia, les coses no són tan fàcils.

El cas és que la majoria d’estudis que s’han fet no han trobat una evidència sòlida que indiqui que una actitud més optimista millori les expectatives de supervivència. Cal dir, però, que aquesta mena d’estudis provoquen una certa controvèrsia, ja que resulta molt difícil avaluar l’estat anímic d’una persona si l’has de comparar amb altres. El que es fa habitualment són enquestes als malalts, però això és prou subjectiu perquè hi hagi uns marges d’error importants. A més, hi ha diferents tipus de càncer, i no es pot descartar que l’estat emocional, amb els efectes hormonals que implica, sigui diferent en uns tipus i en altres.

L’experiència de molts metges, en canvi, sembla que indica que les perspectives són millors en pacients animosos. De nou, cal malfiar-se de les dades subjectives, en aquest cas dels metges. S’ha suggerit que el que passa és que els pacients que anímicament es deixen portar per la depressió són menys estrictes a l’hora de seguir els tractaments i que s’abandonen abans. De nou, una actitud negativa sí que pot ser dolenta, però això no implica que tenir molts ànims sigui bo.

I, en tot cas, cal anar amb compte amb aquestes idees, ja que poden ser una pressió afegida per als malalts. A mesura que la malaltia avança, poden arribar a sentir-se culpables per no posar-hi prou de la seva part. Estar envoltats de familiars que, amb tota la bona fe del món, els intenten animar per “lluitar millor” contra la malaltia pot causar un estrès afegit que no fa cap falta. Els recursos personals de cadascun de nosaltres són els que són, i només falta que ens facin sentir culpables per no estar prou animats. Sembla una exageració, però de vegades passa. I, al capdavall, hi ha situacions molt dures en les quals tens tot el dret a estar desanimat sense que et facin sentir culpable per això.

Per descomptat, és millor tenir una actitud tan positiva com sigui possible. Com a mínim farà que el temps que quedi, sigui el que sigui, es visqui d’una manera molt millor que no pas si s’imposa la depressió. Al final hi ha més coses a part de simplement allargar la vida. La qualitat amb què es viu és tan o, de vegades, més important. I en això sí que hi té un paper important la psicoteràpia per ajudar a mantenir una actitud al més positiva possible.

L’estat anímic potser no farà que visquem més, però amb tota seguretat fa que visquem millor. Un raonament que no cal tenir una malaltia per aplicar-lo sempre.