61 / 100

L’arc de Sant Martí té set colors

De petits aprenem que l’arc de Sant Martí té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, anyil i morat. Aquest color anomenat anyil és una mica llauna i ressalta d’entre la resta, perquè mentre que tots els altres són fàcilment identificables, bàsics, entenedors, l’anyil o indi és estrany que hi sigui. Correspon a una longitud d’ona d’entre 450 i 470 nanòmetres i se situa entre el blau i el morat, i el més normal és preguntar-se què punyetes hi fa, entre els altres colors normals.

Per què l’anyil i no el porpra, el bordeus o el color merda d’oca?

Doncs perquè sí. O, més ben dit, perquè a Newton li va donar la gana.

Va ser Newton qui va demostrar, fent servir un prisma, que la llum blanca es pot descompondre en diferents colors. I l’arc de Sant Martí és un efecte òptic causat per la difracció dels rajos de llum en passar a través de gotes de pluja a l’atmosfera o causades per la bromera d’un salt d’aigua. Aleshores, la llum actua com si travessés un prisma i es desvia de la trajectòria recta, però aquesta desviació serà més o menys gran segons la longitud d’ona.

Newton va observar el fenomen i va fer l’experiment del prisma, però, ja abans, altres com René Descartes havien formulat explicacions i havien determinat els angles de difracció de la llum, cosa que havia donat lloc a una primitiva teoria de l’arc de Sant Martí. Però, quan Newton ho va presentar, va fer una llista amb set colors principals: els sis evidents i, a més, va afegir-hi l’anyil, simplement perquè volia que la llista tingués set colors, de la mateixa manera que hi havia en aquell temps set planetes coneguts, o set notes a l’escala musical, o set dies de la setmana.

I sort que no li va agafar pels signes del zodíac o pels mesos de l’any, perquè aleshores diríem que l’arc de Sant Martí està format per dotze colors (potser sí que hi hauria afegit el bordeus o el porpra, però el merda d’oca ja ho veig més difícil).

Amb tot això queda clar que parlar de set colors simplement és una simplificació útil que podem entendre, però si agafem una imatge de l’arc de Sant Martí i observem atentament la seqüència de colors, de seguida notarem el problema: és molt difícil determinar quan comença un color i quan acaba l’altre.

El motiu, òbviament, és que no tenim colors individuals, sinó una gradació de tots ells. I això és perquè, com que les gotes d’aigua són rodones, la llum es difracta en tots els angles possibles. Per tant, la llum del sol es descompon en totes les longituds d’ona que podem detectar, i cada una correspon a una particular gradació de color, diferent de les del costat.

L’arc de Sant Martí no té set colors. En realitat té tots els colors possibles!

Una altra cosa és la manera com ens ho mirem els humans. Els nostres ulls tenen unes cèl·lules, anomenades cons, especialitzades en la detecció dels colors. Però no tenim un ventall infinit de possibilitats: tenim tres tipus diferents de cons que responen bàsicament a tres longituds d’ona diferents. Unes detecten la llum vermella, altres la verda i altres la groga. La resta de colors els veiem perquè causen l’activació de diferents combinacions de cons i amb diferent intensitat. Per això ens resulta més senzill diferenciar aquests tres colors, més els altres tres que s’obtenen quan els combinem de dos en dos. Mentalment agrupem tot un feix de color i li adjudiquem la categoria de groc o blau, malgrat que és evident que el groc d’un extrem és ben diferent del groc de l’altre extrem. Físicament no hi ha cap canvi, però psicològicament sí que diferenciem aquests sis colors.

I per això l’anyil sobra a la llista.